El corb burleta E-Book

Edgar Allan Poe

• Herausgeber: Comanegra
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2023

Seitenzahl: 287

Beschreibung

Enmig de l'edifici de foscor i tenebres que és l'obra de Poe, hi ha una petita cambra per a l'humor més cru i condescendent. Nobles, autors frustrats, escriptors pèssims que triomfen, editors que publicarien el pitjor llibre del món per guanyar quatre cèntims i periodistes que lloarien el dimoni per rebre un copet a l'esquena. Tots hi tenim lloc. Passeu, d'un en un. «Res no ajuda tant a estimular l'escriptura com un coneixement viscut de primera mà. Vostè ja sap la dita: "La veritat és estranya, més estranya que la ficció", i a més a més s'adapta a cada cas».

Leseprobe

EL CORB BURLETA

Cul-de-sac, 2

BARCELONA-VALÈNCIA-GIRONA, 2023

EL CORB BURLETA

Primera edició, maig del 2023

© de la traducció: Jaume C. Pons Alorda

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra

EDITORIAL COMANEGRA

www.comanegra.com

DIRECCIÓ DE COL·LECCIÓ: Álvaro Muñoz

DISSENY DE COL·LECCIÓ: Jesús Argentó i Comanegra

IL·LUSTRACIÓ DE COBERTA: Riki Blanco

CORRECCIÓ: Álvaro Muñoz i Jordi Puig Ferrer

MAQUETACIÓ: Irene Guardiola

PRODUCCIÓ DE L’EPUB: booqlab

ISBN: 978-84-19590-30-5

Amb el suport de:

Edgar Allan Poe

EL CORBBURLETA

Traducció de Jaume C. Pons Alorda

Selecció i introducció d’Álvaro Muñoz

TAULA

Solament ens queda riure, per Álvaro Muñoz

EL CORB BURLETA

La vida literària del senyor Pol de Llonsis, exdirector de Lletres d’Ànneres, explicada per ell mateix

Les x del paràgraf

Com escriure una peça a la manera de la Blackwood

Un tràngol

Perdre l’alè

«Vares ser tu!»

No t’apostis mai el cap amb el dimoni

Mistificació

L’home de negocis

Lleons

El sistema del doctor Quitrà i del professor Plomelles

L’àngel de la mala sort

SOLAMENT ENS QUEDA RIURE

Álvaro Muñoz

«Allan Poe» i «comicitat» són dos conceptes que la gent entén per antagònics, mons que s’assemblen entre ells com un ou i una castanya. Sempre he pensat, però, que aquesta frase feta no tenia gaire sentit, perquè, vistos en perspectiva, un ou i una castanya s’assemblen força. Amb Poe passa si fa no fa el mateix. Te’l mencionen i automàticament et ve al cap un gat negre, un corb, la foscor, sang i tenebres. Escriu una primera ratlla sobre un parc infantil i en el teu cap la pintura del tobogan cau a trossos per l’òxid, el gronxador xerrica i, si un nen «crida», ho fa de terror, i no per gaudi, que és el que solen fer els infants en un parc. Aquest filtre, com unes ulleres de sol en un dia ennuvolat, ens fan estar en guàrdia, desconfiar, i és que fins i tot el nostre alegre veí amant de la jardineria pot resultar un perfecte assassí amb unes tisores de podar si el presentem en un dia plujós.

Baudelaire deia que la rialla és satànica i que, justament per això, és humana. A De l’essence du rire fa una divisió molt completa entre el que anomena «còmic satisfactori» —en què el referent és conegut i hi ha una relació entre art i idea moral— i el «còmic absolut» —la caricatura del qual crea un nou món original—. En totes dues, però, hi ha una idea compartida ben present en aquest volum i que sovint no ha estat prou remarcada: el sentiment de sentir-nos superiors.

I vegeu que no dic «ser superiors» totalment a propòsit, perquè ser superior sense sentir-s’hi és aigua en cistella. La millor de les mostres és el film de Roberto Benigni La vida és bella en què la supervivència del fill depèn en gran part de la capacitat de Guido per fer-lo riure. Ja el mateix director ho remarca fortament amb el títol. Dir que la vida és bella i ambientar la història en un camp de concentració ens pot semblar fred, immoral, però tot prové d’una mateixa actitud, que és la que demostra Trotsky, durant l’exili mexicà, quan sap que Stalin ha enviat algú per matar-lo i, al jardí, mirant la seua dona, li diu: «Tot i així, la vida és bella». El ja mític moment en què Guido fa el doblatge amb l’oficial alemany és la conseqüència directa de sentir-se per sobre dels oficials nazis. Fins aleshores, l’obediència venia per la por a ser assassinat, però quan Guido fa el pas —perquè la vida del seu fill li importa més que la seua— és quan l’humor assoleix el clímax; és la manera de dir-los: només em doblegareu arrabassant-me la vida, i ni així.

L’humor d’Allan Poe és diferent. No busca acontentar, sinó destruir. Cerca, en la gran majoria de relats, arribar a la humiliació. Els contes aquí recollits no deixen de ser lliçons d’escriptura irònica. Poe fa de mirall dels contemporanis. Ensenya les vergonyes, i és clar que ho fa des d’un cert ressentiment, concretament des del ressentiment de qui estima tant la literatura i creu que és millor que qui triomfa. I no s’ha de confondre com un anhel de falsos outsiders, aquells que necessiten aquest espai per desmarcar-se’n i sentir-se purs però alhora fan el ploramiques per la manca d’atenció. No. El recel d’Allan Poe sorgeix de la visceralitat d’entendre la literatura com a forma de vida, fins al punt de considerar una ofensa personal que algú que fa el mateix que tu ho fa malament.

Els estudiosos sovint han dividit la producció de Poe en tants blocs com matisos tenien els escrits, i molts d’ells han deixat els contes satírics o grotescos com una mena de divertimento perdut en la solemnitat del conjunt. Les divisions de l’època, sens dubte, responien en gran part a una voluntat de perdurabilitat en el temps. Com que els textos de caire humorístic eren els únics que, malgrat la màscara dels pseudònims, disparaven contra gent real, entenien que mort el gos, s’acabaria la ràbia. Això no obstant, la perdurabilitat dels textos l’explica millor que ningú Baudelaire, que no hem d’oblidar que era el seu traductor al francès. Per a ell el referent es pot esvair i la comicitat continuarà viva, com un record. El que no podem perdre mai és la caricatura. Els editors, autors i revistes concrets podien morir i tancar respectivament, però avui dia encara ens vindrà algú al cap si Poe fa referència a un autor que vendria la seua ànima al diable per triomfar, o una revista massa lírica en què la gent no plora, sinó que les llàgrimes se suïciden pel penya-segat de les galtes.

L’humor, doncs, no deixa de ser el que forma les persones, el que les conforma. Un tret psicològic, intrínsec, que el tens o no, impossible d’aprendre, i d’on no pots sortir: un cul-de-sac. És una manera de morir, com Alfred Jarry contestant al llit de mort que el seu últim desig era un escuradents perquè tenia carn en un queixal; però també una manera de viure, com Jacques Rigaut anant a dormir cada nit amb un revòlver sota el coixí, només per si apareixia la temptació.

A l’humor hi ha tant de lloc per a la tendresa com hi ha lloc per a la malícia, i aquí teniu malícia. Fer-ho exclusiu d’uns o dels altres manca absolutament de sentit, i tothom sap que a la literatura no serveixen les bones intencions. Després de mirar —sense èxit— de fer una definició d’humor, de llegir els uns i els altres, només compartim les paraules de Jacques Prévert: l’humor és una cosa massa seriosa. L’humor no té res a veure amb la rialla, sinó que aquesta n’és una conseqüència necessària i obligada. La manca d’èxit a l’hora de definir l’humor no ve per la impossibilitat de treure’ns la síndrome de l’impostor de sobre i deixar caure una frase solemne de l’estil «l’humor és una manera de destruir el món convencional» (Inv Entat, 1980: 39), sinó del fet que l’humor és molt personal, i no hi ha dues persones iguals. El que no farem serà divagar més, ja que si una cosa sempre ha quedat clara és que l’humor és com el silenci: el menciones i desapareix.

Sobre aquesta edició

Els relats que aquí presentem traduïts són, originalment, «Literary Life of Thingum Bob, Esq.» (1850); «X-Ing a paragrab» (1850); «How to Write a Blackwood article» (1838); «A predicament» (1838); «Thou Art the Man» (1844); «Lionizing: A Tale» (1835); «The System of Doctor Tarr and Professor Fether» (1845); «Never bet the devil your head. A tale with a moral» (1841), «Mystification» (1837), «The Business Man» (1840), «Loss of Breath» i «The Angel of the Odd» (1850).

El subtítol de contes tragicòmics respon a la manera amb què Allan Poe planteja l’humor, com una mescla d’elements antagònics que, ben barrejats, fan que ens oblidem de l’antítesi que representen. La comicitat en aquests relats sempre té un deix de tragèdia, no entesa a la grega per cap impossibilitat d’un destí ja predeterminat pels Déus, sinó per la insatisfacció d’un present en què l’autor no acaba d’encaixar. És aquest ara i aquí el que el porta a referenciar persones i publicacions de l’època, a ser directe, cru, a arromangar-se els punys de la camisa i a enfangar-se els peus fins als genolls, ben sabedor que sense implicació directa, el canvi no és cap altra cosa que pura utopia.

Fins avui, els contes complets de Poe els teníem reunits en quatre volums a Quaderns Crema, traduïts per Carles Riba, i en una edició en dos volums a Columna, a càrrec de Joan Solé. A Comanegra —que ja havia publicat anteriorment els Contes foscos de Poe, traduïts per Jordi Cussà i Anna Camps— oferim ara una selecció dels contes més humorístics traduïda per Jaume C. Pons Alorda, i ho fem amb el convenciment de presentar un text viu, tant pel que fa a la llengua com pel que fa als referents.

És sobrer treure pit per un projecte que entens com el teu fill, com Poe entenia l’escriptura, però la feina de Pons Alorda ens ha evitat fer una edició feixuga infestada de notes a peu de pàgina perquè el lector n’entenga els referents. Sovint amb els autors de culte hem mirat —sempre carregats de bones intencions— de tocar el text tan poc com fos possible per no ofendre ni morts ni agents literaris. Alorda ha entès que sense l’acostament als nostres referents, l’humor no ens arribava de cap de les maneres, i així com un anglès abans d’una foto dirà cheeeeese, no hem fet sortir ningú amb la boca mig tancada per l’obligatorietat de dir formatge, i li hem fet dir Lluíííííís.

LA VIDA LITERÀRIA DEL SENYOR POL DE LLONSIS, EXDIRECTOR DE LLETRES D’ÀNNERES, EXPLICADA PER ELL MATEIX

Com que els anys comencen a pesar-me, i segons tinc entès Shakespeare i el senyor Emmons ja són morts, no és impossible que fins i tot jo hagi de morir. Per tant, he pensat que és un bon moment per retirar-me del món de les Lletres i permetre’m jeure sobre els llorers. Però la meva ambició és assenyalar la renúncia del ceptre literari amb una petició important per a la posteritat, i segurament no puc fer res millor que immortalitzar les primeries de Pol de Llonsis. En efecte, el meu nom ha brillat, durant molt de temps i de manera constant, davant de la mirada pública, i estic disposat a reconèixer la naturalesa de l’interès que sempre ha suscitat, i amb això vull dir que també estic disposat a satisfer l’extrema curiositat que encara ara inspira. De fet, això no és res més que l’obligació de les persones que assoleixen la grandesa: marcar amb el seu pas, en el seu ascens, les fites que guiïn els altres a la grandesa. Amb aquest paper (que havia pensat titular Memoràndum per servir a la Història Literària dels Estats Units de Nord-amèrica) em proposo, per tant, oferir els detalls de les importantíssimes —i tanmateix, febles i vacil·lants— primeres passes a través de les quals vaig aconseguir arribar, finalment, a l’alt camí del pinacle del reconeixement humà.

És superflu parlar massa dels ancestres més remots. El meu pare, el senyor Thomas Pol, va estar en el cim de la seva professió durant molts anys, que no era altra que la de barber a la ciutat de Smug. El seu establiment era el lloc de trobada de les persones més importants de la regió, especialment les del món de la premsa, una professió que inspira profunda veneració i respecte. Si he de parlar de l’efecte que em provocava a mi, jo veia els periodistes com si fossin Divinitats, i bevia amb avidesa els nodridors enginys i coneixements que emanaven de les seves boques augustes durant el procés conegut com a «ensabonar». El meu primer moment d’inspiració positiva s’hauria de datar en aquella època memorable, quan el brillant director del Diari Bohemi, durant els intervals de l’importantíssim procés ja esmentat, recitava en veu alta, davant d’un conclave d’aprenents, un inimitable poema en honor de «L’Únic i Genuí Oli d’en Pol» (anomenat així en honor al seu enginyós inventor, el meu pare); per aquella efusió el director del Diari Bohemi va ser recompensat amb una generositat reial pel negoci de Thomas Pol i Companyia, barbers.

El geni de les estrofes de la composició «L’Oli d’en Pol» em va insuflar per primer cop, com deia, el diví afflatus. Vaig decidir convertir-me en un gran home, i per aconseguir-ho primer de tot havia de començar essent un gran poeta. Aquell mateix vespre em vaig agenollar als peus del meu pare.

—Pare —vaig dir—, perdona’m! Però la meva ànima està molt per sobre de l’escuma d’afaitar. La meva intenció més ferma és abandonar el negoci familiar. Seré el director d’un diari. Sére un poeta. Escriuré estrofes immortals com les de la composició «L’Oli d’en Pol». Perdona’m i ajuda’m a ser grandiós!

—Estimat de Llonsis… —va replicar el meu pare (m’havien batejat «de Llonsis» per un familiar ric que es deia així)—. Estimat de Llonsis… —va dir aixecant-me dels meus genollons tot estirant-me de les orelles—. De Llonsis, fill meu, ets un trumfo clavat al teu pare en això de tenir ànima. Tens un cap gegant, també, i això vol dir que a dins hi cabrà un gran cervell. Fa molt de temps que ho sé i per aquest motiu sempre he tingut la idea que fossis advocat. Però ara el gremi s’ha tornat impossible de tanta descortesia, i això de ser polític no compensa prou. En termes generals crec que l’encertes sàviament: això de ser director d’un diari és millor. I si, a més a més, també pots ser poeta, com la majoria dels directors de diari, mataràs dos ocells d’un mateix tret. Com a mostra del meu suport en aquests inicis teus, et proporcionaré unes golfes, ploma, tinta, paper, un diccionari de rimes i una còpia del Diari Bohemi. Suposo que no pots demanar res més.

—Seria un rufià ingrat si ho fes —vaig respondre amb entusiasme—. La teva generositat és infinita. Et compensaré convertint-te en el pare d’un geni.

Així va acabar la meva conversa amb el millor dels homes i, immediatament després d’acabar-la, em vaig lliurar amb furor a les meves obligacions poètiques, ja que damunt d’elles bastia les meves esperances per elevar-me definitivament cap al súmmum del consell directiu d’un diari.

En els meus primers temptejos compositius vaig descobrir que les estrofes del text «L’Oli d’en Pol» eren més un obstacle que cap altra cosa. La seva esplendor em marejava més que no m’il·luminava. La contemplació de la seva excel·lència tenia la capacitat natural de descoratjar-me quan el comparava amb els meus avortaments, així que durant molt de temps vaig treballar en va. Però al final em va arribar al cap una de les idees originals més exquisides que ara i adés inspiren el cervell de l’home de geni. Era aquesta, és a dir, va ser així com la vaig posar en pràctica: entre les deixalles d’una vella llibreria, localitzada en un indret remot de la ciutat, vaig aconseguir molts volums antics d’autors desconeguts o oblidats. El llibreter me’ls va vendre per no res. D’un dels llibres, que afirmava ser una traducció d’una obra titulada Infern d’un tal Dante, vaig copiar amb remarcable netedat un llarg passatge sobre un home anomenat Ugolino que tenia una caterva de fills malcriats. D’un altre llibre, que contenia bones obres de teatre antigues d’una persona nom de la qual no recordo, vaig agafar, amb la mateixa metodologia i amb la mateixa cura, un nombre inquantificable de versos dedicats a «àngels», «sacerdots beneint taules», «elfs damnificats» i altres coses d’aquesta mena. D’un tercer llibre, que era una composició d’un home cec o una cosa per l’estil i que era grec o nadiu choctaw —no em prendré les molèsties de recordar totes i cadascuna de les minúcies al detall— vaig agafar uns cinquanta versos que començaven amb no sé què exactament d’una «còlera d’Aquil·leu», «greixos» i altres històries. D’un quart, que crec recordar que també havia estat escrit per un altre cec, vaig seleccionar una pàgina o dues sobre «salves» i «llum sagrada» i, tot i que un cec no hauria de perdre el temps escrivint sobre la llum, els versos no estaven del tot malament.

Després d’haver fet un bon grapat de còpies dels meus poemes les vaig signar amb el pseudònim Dhoi (de molta sonoritat i bellesa) i les vaig plegar i enviar dins sobres a totes i cadascuna de les quatre revistes principals, tot sol·licitant una publicació immediata i un pagament puntual. Tanmateix, el resultat d’aquest pla (èxit del qual m’hauria evitat molts problemes a la vida) em va servir per convèncer-me que alguns directors de diari no són fàcils d’enganyar, i va donar el coup-de-grace (com diem a França) a les meves incipients esperances (com diem a la ciutat dels transcendentals).

El fet és que totes i cadascuna d’aquelles revistes va destruir el pobre senyor Dhoi en la secció «Respostes mensuals als corresponsals». La Branca d’Anca ho va fer així:

Dhoi (sigui qui sigui) ens ha enviat una llarga tirade sobre un dement que ell anomena «Ugolino» que va tenir molts fills que haurien d’haver rebut una bona pallissa i haver estat facturats als respectius llits per anar a fer nones sense haver sopat. Tot el tema és abusivament insípid, per no dir avorridíssim. Dhoi (sigui qui sigui) no té ni un xic d’imaginació i la imaginació, segons la nostra modesta opinió, no és només l’ànima de la POESIA sinó també el seu veritable cor. Dhoi (sigui qui sigui) ha tingut l’audàcia de sol·licitar-nos, per la seva verborrea, «una publicació immediata i un pagament puntual». Ni publiquem ni comprem aquesta casta de material. Tot i això, no dubtem pas que trobarà algun inepte que vulgui adquirir ximpleries com aquesta a les redaccions de L’avançada, de Cerra d’Oc o de Lletres d’Ànneres.

Davant d’això s’ha de reconèixer que es va exercir molta severitat contra Dhoi, però el detall més cruel va ser ficar la paraula POESIA en majúscules. Quin món d’amargor s’invoca amb aquestes cinc lletres preeminents!

Però Dhoi va ser castigat amb la mateixa severitat a L’avançada, que va publicar això:

Hem rebut una missiva molt singular i insolent d’una persona (sigui qui sigui) que signa com a Dhoi, deshonrant així la grandesa de l’il·lustre emperador romà del mateix nom. Acompanyant la carta de Dhoi (sigui qui sigui) trobem uns versos fastigosos i sense solta ni volta sobre «àngels i ministres beneïdors» que ningú tret d’un boig com Nat Lee o Dhoi podria haver perpetrat. I per aquesta porqueria de porqueria textual se’ns sol·licita «un pagament puntual». No, senyor, de cap de les maneres! No paguem per coses com aquesta. Dirigeixi la seva atenció a Branca d’Anca, Cerra d’Oc o Lletres d’Ànneres. Aquestes publicacions periòdiques segur que acceptaran qualsevol xavalla literària que els faci arribar i, sense cap mena de dubte, segur que la pagaran.

Sense dubte, era un comentari amarg dedicat a Dhoi però, en aquell cas, el pes de la sàtira queia sobre Branca d’Anca, Cerra d’Oc i Lletres d’Ànneres, qualificades de publicacions periòdiques —així en cursiva—, una cosa que segur que va aconseguir que els seus cors sagnessin de tan ferits.

No tan brutal va ser Cerra d’Oc amb el següent text:

Un individu a qui li agrada fer-se dir Dhoi (amb quins usos més baixos s’acaben utilitzant sovint els noms dels morts il·lustres!) ens ha fet arribar una cinquantena o seixantena de versos que comencen amb aquesta faisó:

La còlera d’Aquil·leu fou, per a Grècia, una terrible font D’innombrables infortunis, etc., etc., etc.

Volem informar respectuosament aquest tal Dhoi (sigui qui sigui) que a la nostra redacció no hi ha ni un sol aprenent que no tingui l’hàbit diari de compondre versos millors. Els de Dhoi no es poden ni escandir. Primer de tot, Dhoi hauria d’aprendre a comptar. Però el que va més enllà de la nostra concepció és que aquest personatge hagi concebut la idea que nosaltres (precisament nosaltres!) seríem capaços de desgraciar les nostres pàgines amb les seves inefables absurditats. Tal verborrea gairebé ni arriba al nivell d’altres papers com els de Branca d’Anca, L’avançada o Lletres d’Ànneres, és a dir, publicacionetes que solen oferir a la llum pública cançons de bressol de tota la vida com si fossin composicions originals. I Dhoi (sigui qui sigui) fins i tot ha tingut la gosadia de demanar que paguem per aquestes bajanades. Sap Dhoi (sigui qui sigui) o pot arribar a ser conscient que no les publicaríem ni que ens paguessin?

Mentre ho llegia jo m’anava fent petit, petit, petit… I, en arribar al punt en què el director del diari escarnia el meu poema per dir que no eren ni versos, la meva alçada no feia més d’un pam. Pel que feia a Dhoi, vaig començar a sentir compassió per ell, pobret. Però Lletres d’Ànneres va mostrar, si era possible, encara menys pietat que Cerra d’Oc. Va ser Lletres d’Ànneres que va publicar això:

Un poetastre de mala mort, que firma amb el nom de Dhoi, és prou idiota per imaginar-se que imprimirem i retribuirem una mescladissa grandiloqüent d’incoherències i faltes gramaticals que ens ha fet arribar i que s’enceta amb aquests versos més o menys intel·ligibles:

Salve, sagrada Llum, tany primogènit!

Hem dit més o menys intel·ligibles. Voldríem que Dhoi (sigui qui sigui) tingués l’amabilitat d’explicar-nos, si és tan amable, com vol que «Salve» i «sagrada Llum» vagin un rere l’altre com si res. I ens podria aclarir, també, com pot ser que la «sagrada Llum» sigui, al mateix temps, un «tany primogènit» quan sempre havíem entès que aquests termes (i ens pensàvem que sabíem com funciona la nostra llengua) es fan servir per donar nom a les criatures acabades de néixer i que tenen, com a molt, unes sis setmanes de vida? Però és ridícul intentar discernir el sentit d’absurditats com aquesta, tot i que Dhoi (sigui qui sigui) comet la incomparable imprudència de creure que no només publicarem els seus desvaris marcats per la ignorància, sinó que (sense cap mena de dubte) els hi pagarem.

És admirable —fins i tot té gràcia!— i estem mig temptats de castigar aquest versaire per la seva egomania tot publicant, de bon de veres, les seves ejaculacions verbals, verbatim et literatim, tal com les ha redactat. Estaríem inflingint un càstig severíssim, perquè sense cap mena de dubte ho seria, però si no ho fem és perquè no volem matar d’avorriment les persones que ens llegeixen.

Que Dhoi (sigui qui sigui) enviï altres futures composicions similars a Branca d’Anca, Cerra d’Oc o L’avançada. Segur que les hi publiquen. Cada mes publiquen coses com aquestes. Que les hi enviï. A NOSALTRES no se’ns insulta impunement.

Això va ser el meu final. I, pel que fa a Branca d’Anca, Cerra d’Oc i L’avançada, mai no vaig arribar a comprendre com varen poder sobreviure, ja que havien imprès els seus noms amb les tipografies més petites (això era un cop baix perquè donaven a entendre la seva baixesa, la seva vilesa) mentre el seu NOSALTRES les mirava de reüll en majúscules! Massa mordacitat! Massa amargor! Massa fel! Si jo hagués estat qualsevol d’aquestes publicacions no hauria descansat fins que Lletres d’Ànneres acabés als jutjats. S’hauria pogut aconseguir a partir de la llei de prevenció contra la crueltat exercida als animals. Pel que feia a Dhoi (fos qui fos), jo ja havia perdut la paciència amb ell i ja no li tenia cap mena de simpatia. Era un idiota (fos qui fos), sense cap mena de dubte, i s’ho ben mereixia.

El resultat del meu experiment amb llibres vells em va convèncer, en primer lloc, que «l’honestedat és la millor estratègia» i, en segon lloc, que si no podia escriure millor que el senyor Dante, els dos cecs, i tota la caterva de vells, com a mínim seria difícil escriure pitjor que ells. Em vaig armar de coratge i vaig decidir, amb determinació, perseguir una obra «absolutament original» (tal com ho expliciten a les cobertes de les revistes) encara que m’hagués d’estudiar i esforçar-me moltíssim. De bell nou vaig fer servir, com a model, les brillants estrofes de «L’Oli d’en Pol» del director del Diari Bohemi, i vaig obligar-me a construir una Oda amb el mateix tema sublim per competir amb l’obra ja feta.

Amb el meu primer vers no vaig patir dificultats materials. Deia així:

Immortalitzar amb una Oda «L’Oli d’en Pol»

Però, després d’haver cercat meticulosament totes les rimes legítimes amb la paraula «Pol», em va ser impossible continuar. Davant d’aquest dilema vaig recórrer a l’ajuda paterna i, després d’unes quantes hores madurant una idea, el meu pare i jo vàrem erigir així el poema:

Immortalitzar amb una Oda «L’Oli d’en Pol»

Costa més que fer les misses de Sant Ermengol.

(Signat) ALBIOL

És evident que no es tractava d’una composició gaire extensa, però també ho és que «jo encara havia d’aprendre», com diuen els del setmanari Els Tremps, i que l’extensió d’un treball literari no té res a veure amb els seus mèrits. Pel que fa al galimaties d’Els Sarges sobre «l’esforç continuat» és impossible entendre què significa. Per tot això, i en general, vaig quedar satisfet amb l’èxit de la meva primera temptativa, i ara l’única pregunta era saber què en faria. El meu pare em va suggerir que l’enviés al Diari Bohemi, però hi havia dos motius que m’impedien fer-ho: el primer era que tenia por de la gelosia del director, i el segon, que no remuneraven col·laboracions originals. Per tant, i després d’una àrdua reflexió, vaig enviar el text a les pàgines més que dignes de Cerra d’Oc i vaig esperar amb ànsia, però també amb resignació.

En el següent número publicat vaig tenir la satisfacció de veure publicat el meu poema en tota la seva plenitud com a editorial; l’acompanyaven aquestes paraules significatives, en cursiva i entre claudàtors:

[Voldríem que els nostres lectors llegissin atentament aquests admirables versos que adjuntem: «L’Oli d’en Pol». No cal que explicitem el seu caràcter sublim, el seu pathos: és impossible llegir-los sense que les llàgrimes comencin a brollar dels ulls. Qui hagi sentit nàusees amb la tristíssima dosi del mateix tema august, però amb la ploma del director del Diari Bohemi, farà bé de comparar les dues composicions.

PS: Ens consumim d’ansietat per desfer el misteri i saber qui s’amaga darrere de l’evident pseudònim «Albiol». Podríem sol·licitar una entrevista personal?]

Tot allò era d’absoluta justícia, però he de confessar que va superar les meves expectatives. Tanmateix, la vaig acceptar, tot sigui dit de passada, per equilibrar la balança en l’eterna desgràcia del meu país en particular i de la raça humana en general. No vaig perdre el temps, però, a l’hora de contactar amb el director de Cerra d’Oc, i vaig tenir la bona sort de trobar-lo a casa seva. Em va saludar amb un aire de profund respecte, lleugerament barrejat amb admiració paternal i protectora, sens dubte provocada pel meu aspecte de joventut i inexperiència extremes. Em va demanar que m’assegués i tot d’una va començar a parlar del tema del meu poema, però la humilitat m’impedeix repetir els milers d’elogis amb què em va prodigar. Les lloances del senyor Llogrer (aquest era el nom del director) eren, això sí, totalment indiscriminades. Va analitzar la meva composició amb moltíssima llibertat i amb moltíssima habilitat —sense dubtar a l’hora d’apuntar uns mínims defectes trivials—, circumstància que va fer que la meva estima l’elevés encara més. El Diari Bohemi es va posar com a tema de conversa, evidentment, damunt el tapís, i desitjo no veure’m mai sotmès a una crítica tan minuciosa, o a unes censures tan despectives, com les que fa proferir el senyor Llogrer a la dissortada publicació. Jo sempre havia considerat el director del Diari Bohemi una entitat sobrehumana, però el senyor Llogrer ben aviat va obrir-me els ulls i em va ajudar a desfer-me d’aquella concepció. Va descriure’m les característiques literàries i personals de l’Abstemi (així anomenava satíricament el diari del director rival) sota la seva pròpia llum. L’Abstemi era una estafa. Havia publicat coses infames. Era un mercenari, un bufó. Era un monstre. Havia compost una tragèdia que havia aconseguit fer riure tot el món i una farsa que havia inundat de llàgrimes tot l’univers. A més a més de tot això, havia tingut la impudícia d’escriure sàtires sobre la seva persona (el senyor Llogrer) i la temeritat d’anomenar-lo «ase». Si en algun moment jo volia expressar la meva opinió sobre el senyor Florit, el senyor Llogrer posava a la meva disposició les pàgines de Cerra d’Oc. Mentrestant, ja que estava clar que jo seria atacat al Diari Bohemi pel meu intent de compondre un poema rival de «L’Oli d’en Pol», ell (el senyor Llogrer) s’encarregaria personalment de vetllar pels meus interessos personals i privats. I si m’acabaven fent home de cop, no seria per culpa seva (del senyor Llogrer).

En un moment en què el senyor Llogrer va fer una pausa en el seu discurs (última part del qual m’havia estat impossible d’entendre), vaig atrevir-me a demanar-li com estava el tema de la remuneració que en teoria havia de rebre pel meu poema, ja que l’anunci de la portada de Cerra d’Oc deia que (la Cerra d’Oc) «insistia en el fet de permetre’s pagar quantitats exorbitades per a totes les contribucions que acabessin essent acceptades, pagant amb freqüència molt més per un únic poema breu que pels costos anuals de Branca d’Anca, L’avançada i Lletres d’Ànneres juntes».

En el mateix instant en què vaig esmentar la paraula «remuneració», el senyor Llogrer va esbatanar primer els ulls, i després la boca, d’una manera excepcional, i així va aconseguir que el seu aspecte s’assemblés al d’un ànec vell terriblement agitat en el moment de nyequejar, i amb aquesta cara va quedar (amb les seves mans pitjant-se amb força el front com si fos víctima d’un astorament sever) fins que vaig arribar al punt final de tot el que jo havia de dir.

Instantàniament es va enfonsar en la seva butaca, com derrotat, deixant que els braços li caiguessin sense vida a un costat i a l’altre, però deixant en tot moment la boca rigorosament oberta, com si imités un ànec. Mentre jo estava sense saber què dir, i astorat davant d’un comportament tan alarmant, de sobte es va posar dret i es va dirigir escopetejat cap a la corda que feia sonar la campaneta per als servents. Quan hi va arribar, va fer l’efecte que havia canviat d’intenció, fos quina fos, perquè va ajupir-se sota taula i es va alçar immediatament amb un garrot a la mà. L’estava aixecant (jo no tenia ni idea de quina era la seva intenció) quan, de cop, va sorgir un somriure del seu rostre i es va tornar a enfonsar plàcidament en la seva butaca.

—Senyor Pol… —va dir (i si se sabia el meu nom era perquè tot just entrar jo li havia donat una targeta meva de presentació)—. Senyor Pol, vostè és una persona jove, m’imagino que molt jove, no?

Vaig assentir, i a continuació vaig afegir que encara no havia tancat el meu tercer lustre de vida.

—Ah! —va replicar—. Molt bé! Ara ho entenc… No cal que afegeixi res més! Pel que fa al tema de la compensació, el que comenta és molt just: de fet ho és excessivament. Però… Eh… Eh… La primera contribució… La primera, dic… Mai no la paguem. Entén el sentit de l’expressió, veritat? El fet és que en aquests casos nosaltres som els cobradors. —El senyor Llogrer va fer un somriure tou en el moment en què va emfatitzar la paraula «cobradors».— La majoria de vegades ens paguen a nosaltres per publicar una primera composició, sobretot si és en vers. En segon lloc, senyor Pol, la norma de la revista diu que mai no emborsem, com diuen a França, l’argent comptant. No tinc cap mena de dubte que ho entén. Passats uns tres o sis mesos després de la publicació de l’article —o un any o dos— no tenim inconvenient en lliurar un pagaré a nou mesos vista, sempre que, és clar, tinguem a disposició els nostres negocis de tal manera que es pugui liquidar en sis. Espero sincerament, senyor Pol, que aquesta explicació li sigui satisfactòria.

Aquí el senyor Llogrer es va aturar, i les llàgrimes varen començar a inundar els seus ulls.

Ferit en el fons de l’ànima per haver estat, tot i que inconscientment, la causa del dolor d’un home tan eminent i sensible, em vaig afanyar per demanar disculpes i li vaig assegurar que coincidia plenament amb el seu punt de vista i que entenia perfectament com de delicada era la situació. Un cop portada a terme aquesta acció amb unes paraules agradables, vaig partir.

Un matí bonic, pocs dies després, «em vaig despertar i vaig descobrir que era famós». La millor manera d’entendre l’abast del meu renom serà fent referència a les editorials d’aquell dia. Aquelles opinions, tal com es podrà comprovar, tenien la forma de crítiques elogioses del número de Cerra d’Oc que havia publicat el meu poema, i eren plenament satisfactòries, conclusives i claríssimes, exceptuant, potser, les marques jeroglífiques de «15 set. – 1 t». al final de cada ressenya.

Llúpol, un diari de profunda sagacitat molt ben conegut per la profunditat de les seves decisions literàries, va publicar els següents mots:

CERRA D’OC!: El número d’octubre d’aquesta deliciosa revista supera els seus predecessors i estableix tot un rècord competitiu. En la bellesa de la seva tipografia i del seu paper —en el vast nombre i en l’excel·lència dels seus gravats en ferro— així com en el mèrit literari de les seves contribucions, Cerra d’Oc es compara amb els seus lents rivals com ho fa Hiperió amb un sàtir. Branca d’Anca, L’avançada i Lletres d’Ànneres excel·leixen, és veritat, en la petulància, però, pel que fa a la resta, que ens donin Cerra d’Oc! Com pot mantenir, aquesta celebrada publicació, les seves evidents i tremendes despeses és una cosa que supera la nostra capacitat de comprensió. De ben segur té una circulació de 100.000 exemplars i la llista de subscriptors s’ha incrementat una quarta part durant el darrer mes. Però, per altra banda, les sumes que desemborsa constantment per les contribucions són inconcebibles. Se sap que el senyor Paner va rebre una quantitat que no era menor de trenta-set centaus i mig pel seu inimitable text titulat «Porcs». Amb EL SENYOR LLOGRER com a director, i amb plomes com les d’ALBIOL i Paner, no existeix una paraula com «fracàs» per a Cerra d’Oc. Subscriguin-se! 15 set. – 1 t.

He de dir que em vaig sentir recompensat amb aquesta notícia de tan alta categoria d’un paper tan respectable com Llúpol. Que destaquessin el meu nom —més aviat el meu nom de guerre— en un espai tan prioritari, al costat del de Paner, era molt afalagador i em va fer sentir content, però és que realment m’ho mereixia.

El següent text que em va cridar l’atenció varen ser aquests paràgrafs de La mentora —una publicació altament distingida per la seva honestedat i per la seva independència— i perquè era una proposta lliure de servilismes i pilotejos cap a les persones que remenaven les cireres:

La Cerra d’Oc d’octubre s’avança a la resta dels seus contemporanis i els supera infinitament, és clar, en l’esplendor de la seva ornamentació així com en la riquesa dels seus continguts literaris. Branca d’Anca, L’avançada i Lletres d’Ànneres excel·leixen, ho hem d’admetre, en la petulància, però, pel que fa a la resta, que ens donin Cerra d’Oc