Passejades per Berlín E-Book

Franz Hessel

• Herausgeber: Lleonard Muntaner Editor
• Kategorie: Poesie und Drama
• Serie: Artificium
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2021

Seitenzahl: 408

Beschreibung

El llibre d'una ciutat escrit per un nadiu estarà sempre emparentat amb les memòries; no en va l'autor va passar la infància en aquell lloc, tal com Franz Hessel la seva a Berlín. I si ara es posa en camí i passeja per la ciutat, no coneix l'impressionisme exaltat amb què el descriptor aborda sovint el seu objecte. Hessel no descriu, explica. Encara més, torna a explicar el que ha sentit. Passejades per Berlín és un eco del que la ciutat va explicar a l'infant d'altres temps. Un llibre èpic de cap a cap, una manera de memoritzar tot vagarejant, un llibre per al qual el record no va ser la font, sinó la musa, que als carrers es posa al capdavant. Als seus ulls cada carrer fa baixada, i davalla, si no cap a les mares, sí cap a un passat que encara pot ser més fascinant per tal com no és tan sols el propi de l'autor, el privat. En l'asfalt per on camina els seus passos desperten una ressonància sorprenent. (Walter Benjamin)

Leseprobe

Franz Hessel

Passejadesper Berlín

Traducció:Anna Soler HortaPostfaci: Walter Benjamin

Títol original:Spazieren in Berlin (1929)

Coberta: Palau de la Borsa de Berlín, ubicat al Burgstrassei a la vora del riu Spree. Fotografia d’autor desconegut

Primera edició: setembre de 2021Edició digital: setembre de 2021

© De la traducció: Anna Soler Horta, 2021© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)[e-mail]

Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner i Jaume C. Pons AlordaMaquetació e-book: Susana Cardona

Amb el suport de:

Aquest llibre ha estat publicat amb l’ajuda de:

e-ISBN: 978-84-18758-05-8

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Taula

El sospitós

Aprenc

Apunts sobre el treball

Sobre la moda

Sobre la joia de viure

Visita guiada

Els palaus dels animals

El bulevard de Berlín

El vell oest

El Tiergarten

El Landwehrkanal

Kreuzberg

Tempelhof

Hasenheide

A Britz passant per Neukölln

La música del vapor

Cap a l’est

El nord

El nord-oest

Friedrichstadt

La Dönhoffplatz

El barri de la premsa

El sud-oest

Epíleg adreçat als berlinesos

El retorn del flâneurWalter Benjamin

Herculà se la pot rescatar de la cendra, però uns quants anys sepulten millor els costums d’una societat que tota la pols dels volcans.

Barbey d’Aurevilly

El sospitós

Caminar a poc a poc per carrers animats procura un plaer singular. Et veus desbordat per la pressa dels altres, és banyar-se on rompen les onades. Però els meus estimats conciutadans, els berlinesos, no t’ho posen gens fàcil, per més hàbil que siguis esquivant-los. Sempre que intento passejar entre la gent atrafegada, em venten mirades de recel. Em penso que em prenen per un carterista.

Les noies de la gran ciutat, lleugeres i estirades, amb la boca insaciablement oberta, es molesten quan els deixo caure la vista sobre les espatlles navegants i les galtes que suren. No és que tinguin res contra el fet de mirar-les, sinó que l’observació a càmera lenta de l’espectador inofensiu les enerva. Adverteixen que no duc «segones intencions».

No, no vaig amb segones, jo. M’agradaria aturar-me en aquest primer cop d’ull. Voldria capturar o retrobar el primer cop d’ull a la ciutat on visc…

Als barris més tranquils dels afores la meva presència no resulta pas menys desagradable. Cap al nord hi ha una plaça amb una bastida de fusta, l’esquelet d’un mercat, i molt a prop, la botiga de la viuda Kohlmann, que també és drapaire; damunt fardells de paperassa, bastidors de llit i pells, a l’empostissat de la botiga, hi té testos amb geranis. Geranis, vermell bategant en un món d’un gris indolent, que no em puc estar de contemplar una bona estona. La viuda em mira malament. No gosa renyar-me, potser es pensa que soc un inspector, al capdavall no té els papers en regla. I això que jo vaig de bona fe, amb molt de gust li enraonaria de la botiga i la seva manera de veure la vida. Ara veu que per fi me n’allunyo i dirigeixo la vista a l’altre costat, allà on el carrer transversal fa pujada, a la sofraja de la canalla que juga a llançar la pilota contra la paret. Noies de cames llarguíssimes, fascinants de veure. Fan rebotar la pilota alternativament amb la mà, el cap i el pit, girant sobre elles mateixes, i la sofraja sembla el centre i el punt de partida dels seus moviments. Noto que darrere meu la viuda de l’adrogueria estira el coll. Alertarà l’agent de policia de la mena de persona que soc? Quin paper tan sospitós, el d’espectador!

Al capvespre tot de dones grans i joves treuen el cap per les finestres, recolzades en coixins. Amb elles em passa allò que els psicòlegs descriuen d’un cop de ploma amb paraules com empatia. Però les dones no em permetran esperar, al seu costat i en companyia seva, tot el que no arriba, simplement per esperar, sense propòsit ni direcció.

Als venedors ambulants, que anuncien a crits la seva mercaderia, no els fa res que t’hi atansis, però jo m’estimo més plantar-me a la vora de la dona que duu un tou de cabells del segle passat, fa labors amb parsimònia en un paper blau i espera els clients sense dir mot. Però jo no en soc, de client seu, i no crec pas que esperi que li compri res.

De tant en tant m’agrada entrar als patis. Als barris més antics de Berlín, als jardins i a la part de darrere dels edificis, la vida es torna més densa, més profunda, i això enriqueix els patis, els pobres patis amb un bri de verd en un racó, picamatalassos, cubells d’escombraries i fonts de l’època que no hi havia aigua corrent. Procuro treure-hi el nas al matí, quan s’hi deixen veure els violinistes i els cantants, o bé el tocador d’orguenet, que alhora xiula ficant-se a la boca els dits que té lliures, o fins i tot el prodigi que al davant toca el tambor i al darrere el bombo (té un ganxo al turmell dret d’on surt un cordill que passa pel bombo de l’esquena, proveït d’uns platerets; quan fa un cop de peu, una maça percudeix el bombo i els platerets xoquen entre si). M’aturo aleshores al costat de la vella portera —més aviat sembla la mare dels porters, de tan vella que se la veu i tan avesada que està a seure a la seva cadira plegable. La meva presència no la inquieta, i aprofito l’avinentesa per alçar els ulls a les finestres que donen al pati, on les mecanògrafes i les costureres de les oficines i els tallers s’apleguen per no perdre’s el concert. Abstretes, fan una pausa fins que apareix algun cap carregós i tornen corrents a la feina. Les finestres estan totes nues. Només una, al penúltim pis, té cortines; hi penja una gàbia, i quan el violí sanglota amb tot el cor i l’orguenet es queixa estrepitosament, un canari es posa a refilar, l’única veu de la renglera de finestres que baden en silenci. És molt bonic. Però jo també voldria participar en les vetllades d’aquests patis, viure els últims jocs dels infants, a qui contínuament criden que pugin a sopar, i veure com les noies tornen a casa i en volen sortir un altre cop; però no trobo ni el coratge ni l’excusa per irrompre-hi, es veu d’una hora lluny que no hi estic autoritzat.

En aquest país és obligatori estar obligat; si no, no és permès. Aquí no es va d’un costat a l’altre sense més ni més, sinó que es va sempre cap a alguna banda. No ho tenim gens fàcil, els de la nostra condició.

I jo encara estic de sort, perquè una amiga compassiva em permet de tant en tant que l’acompanyi a fer encàrrecs. A ca la modista, per exemple, a la porta de la qual es llegeix: «Es cullen punts de mitja». A l’entresol ombrívol una geperuda passa com una exhalació per la cambra cotonosa i resclosida, que un paper de paret nou i llampant aclareix una mica. El gènere i els estris de cosir estan escampats per les taules i pels prestatges, al voltant de plantofes de porcellana, cupidos de bescuit i noietes de bronze, de la mateixa manera que els ramats pasturen a l’entorn de ruïnes i fonts antigues. Tot això se’m permet mirar-ho atentament, i així m’és donat d’aprendre un bocí de la història de la ciutat i del món mentre les dones xerren.

Altres vegades fem cap a cal sastre, que viu a la planta baixa d’un edifici de la part de darrere del Kurfürstenstraβe. Un cortina que no toca a terra separa el taller del dormitori. En un tros de tela desfilada que penja damunt la cortina, s’hi veu una imatge a tot color de l’emperador Frederic en qualitat de príncep hereu. «Així és com va venir de Sanremo», diu el sastre, que ha vist que mirava el retrat, i tot seguit m’ensenya la resta de tresors que donen testimoni de la seva adhesió a la monarquia, una fotografia, amb un marc historiat, de l’últim Guillem amb la seva filla a la falda i la cèlebre estampa del vell emperador amb els seus fills, nets i besnets. Amb molt de gust accepta enrivetar la jaqueta verda de la meva republicana, però avisa que amb el cor segueix, diu, «els vells mandataris», sobretot perquè la República només s’ocupa dels joves. No intento fer-lo canviar d’opinió. Les meves conviccions polítiques no poden competir amb la seva col·lecció d’objectes. Fa moltes festes al gos de la meva amiga, que ho ensuma tot, curiós i sempre a l’aguait, com jo.

M’agrada molt sortir a passejar amb el petit terrier. Tots dos ens abstraiem en els nostres pensaments; també em dona oportunitat d’aturar-me més sovint del que es concediria a una persona sospitosa com jo.

No fa gaire, però, vam passar un mal pas. El vaig anar a buscar en una casa que cap de nosaltres no coneixia. Vam baixar per una escala on havien instal·lat un ascensor tancat amb una reixa. En un buc d’escala abans ample i tranquil, l’aparell es revelava un intrús indesitjable. Les esponeroses dames heràldiques de les finestres de colors miraven amb incredulitat el calabós mòbil, i els joiells i els atributs se’ls escapaven de les mans. No cal dir que l’olor d’aquella barrija-barreja d’èpoques també era força incongruent, i això va fer apartar el meu acompanyant del present i els bons costums fins al punt que al primer graó del tram costerut entre l’entresol i la porta de l’ascensor va perdre els papers. La meva amiga em va assegurar després que una cosa així només li podia passar a una criatura tan neta i polida en companyia meva. No m’ho vaig prendre malament. El que sí que em va coure va ser el retret que em va fer, en l’instant del vergonyós incident, el porter de l’edifici, que per desgràcia va treure el nas de la porteria just en el moment del destret. Convençut de la meva complicitat, no es va adreçar al gosset, sinó directament a mi. Assenyalant amb un dit gris i amenaçador el lloc de la malifeta, va engegar: «I ara! Que no sap de modos, vostè?».

Aprenc

Téraó. Si me’n queden, de coses, per aprendre. No n’hi ha prou només de deambular sense fer res de bo. M’he d’instruir en la geografia i la història locals, interessar-me pel passat i el futur de la ciutat, d’aquesta ciutat que sempre va endavant, que sempre està a punt de transformar-se. Per això mateix costa tant descobrir-la, sobretot a algú que la considera casa seva… Començaré pel futur.

L’arquitecte em fa entrar al seu estudi vast i lluminós, em porta de taula en taula, m’ensenya els plànols i les maquetes d’urbanitzacions, de tallers i d’edificis d’oficines i dels laboratoris d’una fàbrica d’acumuladors, els esbossos d’un pavelló d’exposicions d’avions i els dibuixos d’una de les noves zones residencials projectades per pal·liar l’escassetat d’habitatge i proporcionar aire i llum als centenars i milers de persones que viuen anxovades en blocs de pisos. Tot seguit em parla del que els mestres d’obres de Berlín tenen planejat o es disposen a executar. No preveuen només refer l’extraradi i els barris perifèrics construint-hi grans poblacions d’una manera sistemàtica, sinó que també està previst remodelar el nucli antic de la ciutat. La futura Potsdamer Platz estarà envoltada d’edificis de dotze plantes. El Scheunenviertel1 desapareix; a l’entorn de la Bülowplatz i l’Alexanderplatz neix un nou món de gratacels imponents. L’un darrere l’altre, s’elaboren projectes que intenten conciliar les exigències dels plans urbanístics amb les de la circulació de vehicles. En el futur els especuladors immobiliaris i els constructors no podran malmetre l’estil de la ciutat construint-hi edificis isolats. Els nostres codis urbanístics no ho permeten.

L’arquitecte m’exposa les idees dels seus col·legues: com que la ciutat creixerà progressivament al llarg del riu Havel fins a Potsdam, un d’ells està traçant un pla de vies fèrries i comunicació que integra les magnífiques zones forestals i una sèrie de llacs per convertir el Havel, entre Pichelsdorf i Potsdam, en una mena d’Alster exterior. Un altre vol obrir una plaça espectacular entre la porta de Brandenburg i el Tiergarten, de manera que el parc s’estengui fins a l’avinguda de la Victòria. Als terrenys firals els palaus d’exposicions prendran la forma d’un ou gegantí, amb un anell interior i un d’exterior de pavellons, un nou complex esportiu i un canal, a l’extrem del qual, entre terrasses enjardinades, s’ubicarà un restaurant. Les estacions de Potsdam i d’Anhalt s’hauran de traslladar a les vies de maniobres de l’estació de rodalies més propera per fer lloc a una avinguda ampla amb grans magatzems, hotels i zones d’aparcament. La compleció del Mittellandkanal comporta la modificació de la xarxa de vies fluvials, i la remodelació o la construcció consegüent d’embarcadors, de ponts i d’hangars planteja actuacions de gran envergadura. A tot això s’hi afegeixen els nous materials de construcció: el vidre i el formigó, el vidre en substitució dels maons i el marbre. El paviment i les escales d’alguns edificis ja estan fets de vidre negre, i les parets, de vidre opac o alabastre. I també, cases de ferro revestides de ceràmica, marcs de bronze polit, etc.

L’arquitecte em veu atabalat i somriu. És hora de fer una mica de treball de camp. Baixem al carrer i pugem al seu cotxe, que ens espera. Recorrem el Kurfürstendamm a tota velocitat i passem a tocar de vells horrors arquitectònics i noves «solucions» i recursos. Ens aturem davant els edificis del cabaret i el palau del cinema, que, precisament per les petites diferències que presenten, formen un tot contundent que es desplega en cercles d’una lleugeresa i senzillesa captivadores, l’un més aviat a l’ample i l’altre en vertical. El mestre que tinc al costat m’explica l’obra d’un altre mestre. I a fi d’il·lustrar, des del centre de la construcció, el que descriu amb paraules, baixa del cotxe amb mi, em fa entrar en una de les sales per un passadís d’un vermell fosc crepuscular i m’ensenya que el teatre pren la mateixa forma que el conjunt, i que les parets clares, desproveïdes de tot adorn extravagant, segueixen un patró pla.

Tot seguit enfilem per un carrer transversal, passem per un sector petitburgès de Charlottenburg i voregem el Lietzensee fins que arribem a la torre de ràdio i als pavellons d’exposicions, que l’arquitecte converteix amb quatre paraules en tota una ciutat firal. Abans d’acabar l’explicació, fem cap a la Reichkanzlerplatz, i el meu acompanyant em presenta el barri d’oci que s’hi preveu alçar, els dos blocs de pisos amb cinemes, restaurants, sales de ball, un gran hotel i una torre de llum que sobresortirà de la resta. Girem en un carrer paral·lel al Kaiserdamm i ens aturem davant un gran terreny en construcció, del qual el meu guia és el mestre d’obres. Una colla de contramestres ens venen a trobar i el posen al corrent de les novetats. Ho aprofito per donar un cop d’ull al caos circumdant, en què veig dreçar-se, perfectament perfilats, els dos pilars de l’entrada, que tot just estan a mig construir. Després acompanyo el mestre, salvant piles de grava i d’enderrocs, a la vora de l’obra, on s’obre el forat central. La projecció horitzontal, tal com s’acostuma a llegir a la taula de dibuix, aquesta mena de partitura d’una «música congelada»,2 es desplega als meus peus. Al fons s’hi alçaran els dos grans dipòsits on s’aparcaran els trens. Les vies fèrries correran en primer terme. I tot al voltant s’hi agençaran jardins, on, sota les finestres d’una renglera d’habitatges lluminosos, s’esbargiran els fills dels funcionaris, els conductors i els revisors. Pugem al cotxe i flanquegem un dels costats de l’immens quadrilàter. Arribem en un punt on estan obrint el carrer, i hem de fer a peu un tros del camí. Al nostre voltant, de les paraules del mestre d’obres n’emergeix una ciutat sencera.

El que l’arquitecte m’ha fet veure en el que s’està construint m’ho pot mostrar ara en el que ja s’ha enllestit. El nostre cotxe travessa el pont sobre el riu Spree, prop del castell de Charlottenburg, i voreja veloçment el canal en direcció al gran West­hafen. Donem un cop d’ull als murs llòbrecs de la presó de Plötzensee. Agafem l’interminable Seestraβe, deixem enrere les parets d’un cementiri i uns quants blocs de cases i arribem al Müllerstraβe. Emergeix llavors la gran construcció per a trens i persones. Una entrada àmplia ens ofereix una vista de tres naus d’estructura metàl·lica. En creuem el llindar i veiem des de dins les ales laterals de tres pisos on es concentren els habitatges, les quatre plantes de la façana i els impressionants pilars de les cantonades. Després entrem a tot arreu, de primer a la nau de vidre i ferro destinada als trens; mirem cap amunt, al sostre de l’estació, i cap avall, al món estrany dels passatges sota les vies. Tot seguit anem a veure les oficines, els tallers de reparació i, a l’últim, per unes escales que conviden a pujar-hi, alguns dels apartaments acabats d’estrenar.

Tot recorrent el complex entenc, sense poder expressar-ho en termes tècnics, la manera en què l’artista ha dotat d’un caràcter uniforme inoblidable aquesta mola gegantina de maons que ha de funcionar alhora com a estació, edifici d’oficines i bloc d’habitatges, repetint certs motius, accentuant certes línies i realçant les arestes vives en les superfícies ascendents, entre d’altres recursos.

A la banda del nord-est contemplem els camps, a la llunyania, i algú em fa reparar en el minúscul veí del gegant, una caseta «a quatre vents»3 que la gent anomena elBoixet. La proximitat de les naus imponents i d’aquesta cabana és com un símbol dels afores de Berlín.

Al capvespre d’aquest dia entretingut vaig de convidat a casa d’una vella dama que treu, de secreters i baguls, records dels seus avantpassats, objectes que havien format part del casalot de l’Stralauerstraβe: una gran nina anglesa guarnida amb un vestit d’estil imperi de mussolina rosa envellida i unes sabates de seda creuades que encara conserven el color rosa original; platets i petits canelobres, curosament tallats en fusta, amb què els mateixos avantpassats jugaven de petits al jardí, prop de l’Spree i del Waisenbrücke, el pont de fusta des del qual Menzel, en el seu famós gravat, representa Chodowiecki mirant a l’aigua. L’anciana treu d’una càpsula de llauna els documents de la casa, segellats amb lacre. Em permet fullejar els delicats llibres de família de les besties, en què dedicatòries poètiques bellament cal·ligrafiades fan parella amb poms de flors virolats i paisatges vaporosos d’amics pintors. En alguns d’aquests paisatges hi figura el detall d’un cavaller amb un frac groc i botes altes amb gira o una amazona amb un vestit lila. Els poms de flors estan emparentats, pel que fa a la forma i als colors, amb els que es pintaven amb un pinzell punxegut als plats, als gerros i a les tasses de la Fàbrica Reial de Porcellana de Berlín.

Fins i tot arribo a tenir a les mans una corona nupcial de l’any 1765, feta amb un filferro folrat de seda verda en forma de floretes. També tinc ocasió de tocar una tabaquera d’àgata. La benèvola propietària de tots aquests tresors m’abasta petits retrats de família que despenja de la paret, caps de dona de cabells arrissats, una mica empolvorats, amb vels de colors suaus, i homes amb perruca i frac blau marí. I aleshores em parla dels tocadors berlinesos —elegants predecessors d’aquells «salons de rebre» amb mobles de caoba i de les cambres blaves i vermelles de l’època dels nostres avis—, santuaris inaccessibles als quals la canalla només podia entrar en moments especials. Obrim un dels seus llibres preferits, que recull els records de joventut d’un vell berlinès, Felix Eberty,4 i llegim:

Les parets eren d’un gris clar, de paper pintat només se’n veia a casa dels rics. Wilhelm Schadow, futur director de l’Acadèmia de Düsseldorf i amic de joventut del pare, havia pintat a aquest darrer, com a regal de noces, les quatre estacions amb diverses tonalitats de gris i alguns tocs de blanc, d’una manera tan plàstica i delicada que semblava que fossin en relleu. Una magnífica catifa on hi havia representades fulles de maduixera, flors i fruites cobria el terra, i els mobles estaven elegantment afaiçonats en fusta de bedoll blanc. Una petita aranya de quatre llums, penjada d’una cadena de vidre, ens semblava el súmmum de la fastuositat, una obra d’art inabastable que ens hauria agradat tocar amb les mans si no ens haguessin prohibit rigorosament fer-ho; ja que era possible satisfer aquest desig, perquè l’altura de la cambra permetia arribar, amb l’ajuda d’una cadira, als trossets de vidre brillants.

Parlem d’interiors berlinesos encara més antics. La mestressa té quadres d’estances on hi ha taules entapissades per jugar a El hombre,5 butaques sobrefilades, taules auxiliars amb tasses de porcellana preciosament pintades, rellotges de repetició anglesos damunt la còmoda i pianos de cua lacats i «ben condicionats» de l’època de Frederic el Gran. Recorda els llits als quals es pujava per una escaleta, llits amb cobricel à la duchesse i llits à tombeau, els coixins, la camisa i els guants de dormir, tapissos en hautelisse amb personatges inspirats en dissenys francesos. I continua traient objectes de tota classe, daguerreotips, gravats a l’aiguafort, figuretes retallades i envernissades…

Damunt nostre penja una làmpada, un cistellet de flors fet de bronze per on s’enfilen tot de fulles de vidre verd i campanetes de vidre clar. La peça és dels anys trenta o quaranta del segle passat, durant els quals va ressorgir el gust pel rococó. La llum tremola al vent nocturn, com si l’aparell no fos elèctric, sinó un quinqué. S’ha fet tard per a les velles dames. I jo m’adono que estic baldat de tant Berlín.

1 Barri del centre de la ciutat, tradicionalment humil i, fins a la Segona Guerra Mundial, lloc d’acollida de molts immigrants jueus procedents de l’Europa de l’Est. (Si no s’indica altrament, les notes a peu de pàgina són de la traductora.)

2 Al·lusió a Arthur Schopenhauer (1788-1860), que va definir així l’arquitectura.

3 Referència a una composició poètica d’Eduard Friedrich Mörike (1804-1875), titulada «Der Knabe und das Immlein» i musicada pel compositor Hugo Wolf (1860-1903).

4Jugenderinnerungen eines alten Berliners, Berlín, Wilhelm Herzt, 1878.

5 Joc de cartes d’origen espanyol en què participen tres jugadors, molt popular a principis del segle xviii.

Apunts sobre el treball

Segurament el plaer de viure, l’oci i les distraccions són més atractius en altres ciutats. Potser la gent s’hi sap entretenir d’una manera més genuïna i refinada. Les seves joies són més visibles i belles. Però Berlín té, en canvi, una bellesa particular i visible que es manifesta quan i on es treballa. Se l’ha d’anar a buscar als temples de les màquines, a les esglésies de la precisió. No hi ha cap edifici més bonic que la nau monumental de vidre i formigó armat que ha concebut Peter Behrens per a la fàbrica de turbines del Huttenstraβe.6 Cap cor d’una catedral no ofereix una visió més poderosa que la que es presenta als ulls des de la galeria lateral d’aquesta nau, al mateix nivell de l’home el seient aeri del qual es desplaça simultàniament amb les grues, que aixequen i transporten grans càrregues de ferro. Abans i tot d’haver entès com s’utilitzen aquests monstres metàl·lics, que reposen a sota, per produir altres monstres semblants o d’un altre tipus, et quedes atrapat contemplant-los: peces de fosa i motlles, tambors de corona dentada i arbres de lleves desmuntats, bombes i generadors semiacabats, mandrinadores i engranatges llestos per al muntatge, màquines gegants i minúscules al banc de proves, peces de turbogeneradors a les fosses d’embalament de formigó.

Mentre que en aquesta nau la sorpresa depassa la comprensió, als tallers més petits hi trobem coses més accessibles. Hi veiem com es fresen i es poleixen unes barres d’acer al níquel, com s’acoblen unes dents metàl·liques a les bobines d’inducció, com engranen les bobines d’excitació amb les rodes dentades. Anem a veure la forja, on els treballadors posen peces de ferro roent sota el martinet de vapor, que hi fa entalladures i les poleix.

Som a tocar de l’aigua, davant la fàbrica de transformadors, i veiem com el carro extreu carbó de la barcassa de l’Spree i una mena de mall el converteix en carbonissa, sense que ningú intervingui en el procés. Entrem a la nau, que està buida, i mirem com es realitza la combustió en una gruta incandescent. Després dels locals equipats amb maquinària pesant, visitem unes sales on les treballadores bobinen un filferro molt fi, laminen paper premsat i el comprimeixen en capes fins que formen uns cilindres lleugers, durs i llisos, i on la làmina punxonada va de mà en mà i és caldejada, engreixada i tallada.

A la fàbrica de comptadors la màquina converteix amb un sol moviment les planxes de llautó en un bol de vores altres, i amb un altre les perfora. Sota una pluja de guspires se les rebla i se les solda, i llavors s’hi insereixen uns imants. L’edifici sencer és una cadena de treball, que passa sense interrupció d’un banc a l’altre, de pis en pis, en un transport sense fi. Totes les peces, grans i petites, que les dones assegudes tenen a mà són incorporades al futur comptador, ajustades, caragolades i comprovades, i a l’últim s’empaqueta l’aparell tot muntat. Unes tires d’acer fan avançar unes caixes sobre uns rodets fins al muntacàrregues, que tampoc no s’eleva per la mà de l’home, sinó mitjançant una palanca. S’evita tota dispersió de forces, el més petit malbaratament d’energia; l’operari es converteix de mica en mica en un simple vigilant i arrencador de la maquinària. De la mateixa manera que les peces de les màquines es desplacen per la cinta transportadora, també ho fan els gots i les tasses que les noies han omplert de te, cafè i cacau, i que, un cop han passat per la cuina, els tornen calents i a punt. Cada noia asseguda en aquest sector disposa només d’un trosset de taula darrere la cinta transportadora, però amb això n’hi ha prou perquè les veïnes de la que avui fa anys hi apilin tasses, platets i culleretes de colors, commovedorament immòbils darrere la cinta automàtica.

No és necessari entendre-ho tot, només cal seguir amb la vista com les coses es transformen sense parar. En un d’aquests indrets de treball devot hi ha un metall del qual s’explica que té un punt de fusió molt elevat i que difícilment es vaporitza. No es pot fondre als forns —s’esmicolaria—, i és per això que la pols extreta del mineral es converteix d’una manera progressiva, a còpia de comprimir-la, concrecionar-la, martellejar-la i coure-la de nou, en una barra sòlida i després en filferro. Aleshores pots veure com aquest filferro passa per unes màquines martellejadores i uns cilindres laminadors, com se n’esmolen les puntes i com s’escalfa i s’estira fins que es converteix en un filament finíssim que s’utilitza a les làmpades d’incandescència. Tot això ho fan les màquines, les persones es limiten a engegar, treure i posar. I mentre es fabriquen milers d’aquests filaments, en altres sales prenen forma milers de bombetes. Una munió d’operàries pacients feinegen en unes taules circulars que giren davant seu mentre la màquina, obedient, premsa el casquet, fixa el contacte, fon, fa el buit, dobla, solda, talla, marca i empaqueta. Però tot plegat torna a ser només una part de la feina. El producte encara s’ha d’examinar, de mesurar i seleccionar, i després s’esmerila i es tenyeix.

Això mateix té lloc sense interrupció a Siemensstadt, Charlottenburg, Moabit, Gesundbrunnen, darrere el Warschauer Brücke i a la riba de l’Oberspree.

Tan magnífic és mirar, des de l’escala, des de la galeria, l’espectacle de les màquines que giren i brunzinen a la nau, com colpidor és contemplar les nuques i les mans dels que hi treballen i la trobada amb els seus ulls, que s’alcen per mirar-nos. Del que creen aquestes persones neix la llum de la teva petita cambra, la que es passeja per la façana de les cases, il·lumina, realça, atrau i modifica. Un enfilall de bombetes al sostre d’un gran saló converteix l’espai en una tenda de campanya festiva. La il·luminació del contorn d’un edifici en ressalta el front, els feixos de llum irriguen els aparadors, les bombetes blaves de llum diürna brillen a la sala de les sedes, i la tela que mostra el venedor té el color que només el sol li proporciona. A fora, textos mòbils es desplacen sobre panells lluminosos, les lletres s’agrupen en paraules i desapareixen, unes imatges deixen lloc a unes altres, rodes de colors giren calladament.

Ja hi ha edificis que es construeixen tenint en compte la manera com la llum els estructura. S’albiren els grans magatzems del futur, les parets i el sostre dels quals seran de vidre, i tot serà claror, de dia perquè el sol n’il·luminarà els racons, i de nit per mitjà de la llum creada pels homes i per les màquines.

En això es treballa a les grans naus del ferro i de l’electricitat; però per entendre la laboriositat berlinesa, cal que exploris també les fàbriques petites. Has d’entrar en un dels complexos d’edificis i de patis del sud-est. Visita, com vaig fer jo, la fàbrica de marcs, al barri de la marroquineria i la bijuteria. La fusta s’apila a terra, tal com arriba de la serradora, i s’asseca per efecte del corrent d’aire. Un cop tallada, cada planxa conserva un bocí de bosc a la vora. Es passa després per una màquina entalladora de dents molt fines que dona forma a les peces, mentre els encenalls surten volant pels exhaustors. La serra circular talla els llistons més llargs. Mentre que a les grans sales de màquines els homes semblen nans al costat dels colossos i, com els mariners o els miners, es mantenen prudentment al marge de les forces elementals, aquí sotmeten la màquina amb la mirada del domador de feres. No puc apartar els ulls del geperut que treballa amb la serra circular, els músculs de les galtes del qual es contrauen, irats i imperiosos, cada vegada que la fulla metàl·lica ataca la fusta.

Al voltant dels pots de cola, del vidre i el cartró que s’adhereixen als marcs, hi ha una munió de noies i dones. Les encoladores són més barroeres que les que s’ocupen d’enganxar i de polir. I podria estudiar-se, en cada cas, la relació que s’estableix entre la maniobra que s’ha d’executar i la mà que l’executa. Quin dits més fins que té la que s’aplica només a clavar puntes a la capa de cartró del revers del marc. Que pacients que són les mans llargues de la que retalla la vora de les imatges perquè encaixin bé darrere el vidre. Que rodones i infantils que són les manetes de la noia de cabells rossos clars que enfonsa un motlle metàl·lic en la massa gredosa i, un cop humitejat, en deposita el contingut sobre una làmina de fusta, com ho fan els nens amb els motlles de sorra quan juguen al parc. La seva feina, d’una gran especificitat, inspira simpatia, perquè els ornaments rococós amb què completa els marcs no s’empren tant com els motius lineals, resulten cars de fabricar i són passats de moda. Això els confereix, tant a ells com a la seva càndida creadora, una bellesa particular. Els dauradors treballen en uns locals a part. Porten màscares de gas per la pols de bronze, que és perillosa per als pulmons. Malauradament el públic i, en conseqüència, els nombrosos petits comerços que venen oleografies només volen marcs daurats. Des dels dies de la inflació l’alemany torna a necessitar una mica de llustre al seu cau. Els marcs per a fotografies i tot, s’han de daurar. La caoba de sempre ha caigut en desús. Sobre els marcs per a fotografies he après una cosa interessant en el pla de la història contemporània. Abans agradaven molt els marcs col·lectius, aquells en què s’agrupaven unes quantes imatges; ara, en canvi, la gent s’estima més disposar de cada imatge separadament. I així hem passat dels marcs a l’objecte emmarcat: l’amable director de la fàbrica em condueix a la sala on s’exposen les oleografies més apreciades. És molt instructiu, ja que, entre els béns que no són precisament de primera necessitat i que, segons com, poden qualificar-se d’articles de luxe o d’aliment espiritual del poble, les oleografies hi tenen un paper primordial. Moblen una quantitat ingent de cambres i d’ànimes.

La bestseller del ram és, des de fa uns quants anys, la santa Magdalena penitent, que, recolzada sobre un costat i amb vestidures blaves, contempla amb coqueteria una calavera. Sembla que té tirada no tan sols entre els devots, com passa amb altres reproduccions de l’àmbit de la Bíblia i les llegendes; també n’hi ha molta requesta entre els descreguts del món sencer. Les dames jacents lleugeres de roba tenen, en general, molta sortida. I com a marc de l’escena de coixí, envoltada d’amorets i mig difuminada sobre un fons nuvolós, s’acostuma a optar per un format més ample que llarg, que fa molta patxoca damunt el llit. Si les parelles joves que compren representacions de benaurança d’aquesta mena abriguen de veritat el desig de tenir descendència, llavors la bella del quadre s’incorpora una mica i té cura d’un infant o un grup d’infants. També està ben vist que una colla d’animals domèstics completin la felicitat domèstica. El meu guia experimentat m’explica que en els últims temps una de les dames jacents o sedents més preuades s’ha hagut de sotmetre, a petició del públic, a una modificació per posar-la al dia: se li ha substituït l’exuberant cabellera arrissada per un pentinat à la garçonne. En altres dominis els compradors es mostren insensibles a les modes: l’arxiconeguda pintura titulada Beethoven, una reunió d’homes i de dones asseguts o estirats en divans crepusculars que escolten un piano, encara no ha cedit el lloc a cap representació d’una banda de jazz. Entre els grans personatges, el president del Reich ha perdut pistonada des que vesteix de civil; dels retrats on surt amb uniforme, la majoria de famílies alemanyes ja se’n van proveir durant la guerra.

Les estacions de l’any, amb les seves feines i esbargiments favorits, sembradors, recol·lectors, caçadors, etc., situats al paisatge corresponent es venen com el pa, sempre en l’època que toca. Això m’ha sobtat una mica; em pensava que a l’hivern la gent sentia nostàlgia per la primavera, i que a la tardor enyorava l’estiu.

Em començo a interessar per l’estadística. M’agradaria trobar resposta a aquestes qüestions: quantes magdalenes necessita Magdeburg? Quantes senyores jacents ha encarregat Breslau? En quin moment el Silenci al bosc, de Böcklin, va avantatjar el Vell Fritz?7 Com ha evolucionat el gust per les oleografies a Munic entre el 1918 i el 1928? En quines províncies i ciutats la demanda de dama amb infant, nens o animals supera la de la dama només amb amorets? Em començo a interessar per l’estadística.

Així com el mercat de Bagdad té els seus basars, Berlín disposa de barris específics per a cada activitat. Em diuen que l’Spitelmarkt separa la secció de la confecció de la dels abrics. A la zona de la confecció visito una fàbrica de barrets. Em porten on hi ha els patronistes, que a partir de models parisencs tallen patrons en cartró; al lloc on hi ha les noies que tallen la tela i la pell seguint aquests patrons; a la nau brunzent de les cosidores, i per fi, en una sala on s’escalfen, per mitjà de l’electricitat, els motlles de ferro amb què es dona la forma definitiva al barret cosit i convenientment modelat. Amb l’ajuda d’un tub se’l sotmet a l’acció del vapor, i després s’introdueix en una mena de forn, on s’acaba de coure en silenci. A l’historiador de la cultura no li és sobrer de saber que, encara que els guarniments ja no s’estilen, l’aprest imita a vegades la forma de les cintes i les bandes. Potser també li resulta d’interès el fet que, des que s’han posat de moda les boines petites, es fabriquen molts casquets d’aquesta classe, però no a la manera basca, sinó una mica més amples, semblants al barret d’un patge. En aquesta fàbrica, que és capaç de lliurar a la tarda el barret encarregat al matí, s’hi fa gairebé tot, des del dibuix a l’embalatge. Només una petita proporció dels barrets la subministren els anomenats tallers externs, de treball a domicili. Se m’il·lustra sobre el paper cabdal que té en tot l’àmbit de la confecció berlinesa aquesta sort de divisió del treball, en què el «mestre intermediari» de les grans empreses, un cop examinades les col·leccions, distribueix el gènere entre els tallers propis i les dones que cusen a casa. Aquests intermediaris treballen, per exemple, per a la gran fàbrica de davantals que visito en un dels immensos patis del Köpernicker Straβe. La fàbrica té a Vogtland un edifici propi on elabora el teixit. Un cop aquí, el teixit passa a unes màquines que en tallen diverses capes a la vegada, i després, a unes mans expertes que, amb una sola maniobra, fan funcionar les petites màquines de cosir per fer-hi la vora, un calat o un frunzit i cosir-hi botons més sòlidament que si s’ataquessin a mà. En aquesta empresa em permeten també entrar a les oficines perquè em posi al corrent de les últimes innovacions en el terreny comercial. Hi veig calculadores que fan multiplicacions, màquines d’enganxar segells de correus i d’estampillar, nous tipus de fitxers i, a la paret, mapes on figuren les rutes dels viatjants, a qui les maletes de mostres esperen en piles de vint a baix, al garatge, en uns cotxes grans.

La divisió en basars de Berlín mereixeria tot un estudi. A més dels grans barris dedicats a la fusteria, la metal·lúrgia, la indústria domèstica, als articles de llana i a la confecció, s’hi troben altres especialitats com, per exemple, un carrer, el Ritterstraβe, on des de fa dècades es fabriquen aparells d’il·luminació. A la Moritzplatz hi ha el magatzem d’exportació de determinats articles procedents de les muntanyes Metal·líferes, de Turíngia i del nord de Bohèmia, com ara cavallets de balancí, figuretes de porcellana, pintes, estatuetes de Jesús, soldadets de plom i cavallers de cautxú. Tot al llarg del Seydestraβe es poden veure als aparadors els maniquins fantasmagòrics de les fàbriques de bustos i caps de cera, els models i figurins estilitzats de l’«aparadorisme», que circulen a milers per tot Alemanya i més enllà abillats amb camises, vestits, abrics i barrets. Que interessants que són les faccions dels maniquins amb el cap de cera! Els llavis punxeguts t’interpel·len, els ulls ametllats traspuen la mirada com si fos verí. Les galtes no són llet i sang, sinó un gris groguenc velat per unes ombres verdes i daurades. Cap peròxid d’hidrogen no pot produir un ros tan deslluït com els reflexos de les seves cabelleres. Sovint els trets de la cara només hi estan apuntats, i les ganyotes que esbossen són aleshores especialment perverses. Tant la rigidesa com l’elasticitat esportiva dels seus moviments denoten una barreja freda d’insolència i de distinció a la qual tu, pobre diable, no et podràs resistir. Els graus de la seva nuditat són excitants. Els daurats desborden de nuesa, i els de color d’argent, només calçats amb una sabates marrons, resplendeixen; altres, amb el pit nu, duen mitges i una mena de davantal que els cobreix les nueses als teus ulls. Igualment remarcables són els caps masculins, i sorprèn la quantitat d’homes d’acció que hi ha, amb una expressió decidida i un bigotet enganxat sobre el llavi superior. Els que tenen cos, i no una simple estructura de ninot articulat, l’han d’ocultar sota un tricot, tret que, vestits amb frac i esmòquing, es belluguin entre les senyores despullades i facin cas omís de la mainada guarnida amb vestidets blaus i corbates vermelles que guimba davant nostre.

En aquest pati de bustos, però, també hi ha cames soltes. I carcasses enigmàtiques amb una esfera daurada a sota, i una espècie de tors femení acabat en un braç estilitzat i un d’amputat. Segur que tot plegat té una raó de ser, però no deixo d’admirar amb una certa sorpresa aquesta munió d’éssers i de fragments d’éssers, de carcasses i rostres, alguns dels quals duen ulleres i tot.

6 Es refereix a la fàbrica de turbines AEG, construïda a principis del segle xx.

7 «El Vell Fritz» (en alemany, der Alte Fritz) és un dels sobrenoms amb què era conegut el rei Frederic II de Prússia o Frederic el Gran (1712-1786).

Sobre la moda

Als diaris hi ha anuncis del tipus «Gran assortiment de preciosos vestits de nit, disponibles en tots els colors de moda» o «Liquidació a baix preu d’abrics guarnits amb pells», acompanyats del nom i l’adreça de l’empresa, situada en alguna banda de l’est. Si la curiositat ens empeny a anar-hi («ens» és la dona que m’explica tot això), arribem a uns magatzems que donen a uns patis cavernosos on la presentació renuncia a tot lluïment. Ens trobem en una atmosfera que propicia la compra i la venda en la mateixa mesura que ho fan els magatzems parisencs. Encara que ni els caps ni els encarregats no posseeixin el coneixement del cor femení que inspira al parisenc un amable «fouillez, Madame» adreçat a la clienta indecisa, aquí regeix el mateix principi d’obrir d’entrada la resclosa del lliure tocar per convertir-lo en l’afany que ultrapassa els dics de la raó i omplir la caixa fins a dalt. Amb els preus ben visibles, hi pengen vestits de punta rebregats, mussolines amb lluentons, capes de vellut arrossinades amb colls de pells indefinibles, luxe miserable a cap preu. S’hi veuen caixes plenes de flors, safates amb joiells l’interès dels quals és que presenten unes tares pràcticament invisibles. En unes piles altes que conviden a triar i remenar, hi ha roba interior de puntes de color rosa i lila que de lluny sembla luxosa i, al costat, sabates de nit amb sivelles de maragdes i diamants. El públic d’aquests basars de venda de saldos o liquidacions per fallida no es compon només de coquettes per gust o obligació professional. Perquè el cas és que, entre tota l’esplendor falsa, també s’hi troben articles decents, llençols toscos i botes de cuir sòlides, catifetes i estors, que, tot i que no estan rebaixats, es venen a bon mercat. El nom d’aquests establiments també és conegut a l’oest de Berlín. Tenen l’atractiu del que és fortuït, de l’oportunitat que estimula les dones i les encurioseix, encara que només es tracti de firar-se amb mitja dotzena de mocadors o un parell de guants calents.

En aquests mateixos carrers hi ha comerços amb aparadors avorridíssims que no suggereixen altra cosa que un intercanvi de mercaderies i diners. No reviscolem fins que som davant la claror esclatant del complex gegant dels grans magatzems. Encara que aquest lloc no sigui tan bigarrat, tan descuradament artístic, tan astutament opulent com el que acabem de deixar, també fruïm, en presència de l’abundància ordenada de productes de tota mena, de la varietat, davant la qual les nostres necessitats, que fins fa una estona ens semblaven considerables, queden reduïdes de sobte a una escala lil·liputenca. Això no vol dir que no ens puguin atendre. Els venedors i les venedores han estudiat a fons l’art de servir el client. Les grans empreses de distribució han creat escoles on els professors, formats en centres superiors de comerç, imparteixen a les noies cursos pràctics sobre som tractar el gènere i la clientela. Poc ens imaginem, quan les jovenetes de Wertheim i Tietz ens atrauen amb paraules amables cap a la seva esfera d’influència, que ens enfrontem a artistes consumades de la venda i la suggestió.

Els grans magatzems de Berlín no són basars confusos d’una sobreabundància aclaparadora, sinó establiments diàfans organitzats a la perfecció. De fet, l’alt nivell de confort que ofereixen malacostuma els que els visiten. Si hi comprem un metre de cinta elàstica rosa, enrotllada en un suport de metall brillant, i mentre anoten en un bloc el producte adquirit, podem dirigir la vista al marbre, passar-la per un rastell de miralls i fixar-la al parquet lluent. Seiem, amb els paquets a la falda, en bancs de granit situats en hivernacles i patis interiors. Aquí i allà una exposició d’art, que desemboca en un saló de te, interromp la secció de joguines o d’articles de bany. Caminem entre baldaquins de seda i vellut fins als sabons i els raspalls de dents. És curiós que poc que es té en compte, en aquests grans magatzems destinats a un públic ampli, la demanda de kitsch. La majoria d’objectes exposats gairebé són austers. Convenient és l’adjectiu al qual el bon gust no es pot resistir. De troballes dubtoses només se’n poden fer a la secció d’artesania i la d’articles de fantasia. A la secció de confecció només s’hi veuen peces formals, discretes, que s’aproximen a la moda amb una certa vacil·lació i reticència i miren de dissimular-la més que d’abraçar-la. Aquesta part està una mica buida, és com si li faltés un element mediador. Les piles d’olles, de motlles, d’anelles de cortina i de serveis d’esmorzar hi produeixen una impressió més alegre i vivaç.

Prop del barri de la confecció, en un edifici de tres façanes, hi ha una de les botigues de moda més famoses de Berlín. Els seus models atreuen el gran públic. Senyores interessades en la moda procedents de tots els cercles —fora dels més exclusius— hi seuen en unes taules elegantment parades entre les quals serpentegen les belles maniquins. Al so d’una orquestra, les models caminen amb vestits de festa vaporosos i somriuen amb professionalitat perquè no se les confongui amb les clientes que arriben tard o se’n van abans d’hora.

Aquesta casa, amb les seves pretensions gens injustificades, és el lloc avançat i en territori foraster de la moda, l’àmbit de la qual no comença fins allà on el centre es toca amb l’antic oest. Al Leipzigerstraβe i al Friedrichstraβe ja n’hi ha diverses mostres, sovint l’una a tocar de l’altra. Però no és fins que deixes enrere les façanes dels grans magatzems Wertheim i els blocs d’hotels de la Potsdamer Platz i gires al Bellevuestraβe o el Fried­rich-Ebert-Straβe que t’acostes al seu quarter general del Lenné­straβe, prop del Tiergarten. La moda viu… sota un emparrat.

A través de la verdor dels jardinets d’entrada brillen les lletres daurades dels noms que s’associen al bon gust. Cap al migdia i a primera hora de la tarda, s’hi veuen fileres de cotxes molt ben cuidats, «de molt bona casta», acabats de sortir dels catàlegs de fabricants de cotxes, flamants i impol·luts. Xofers de posat seriós esperen la «senyora». Les dependentes la reben amb tal devoció que sembla que les onades de la monarquia absoluta no s’hagin extingit. Entre butaques rococós, per habitacions cobertes de catifes amb motius florals, la condueixen al saló.

El cap hi acudeix a correcuita, i aleshores té lloc l’small talk sobre el temps, els viatges, la salut, mentre les maniquins es transformen davant la clienta. El cap acostuma a mostrar-se insatisfet, estira un llaç, posa bé un cinyell, belluga el cap amb preocupació. Rarament s’és testimoni del somriure radiant que fan les dependentes de les cases de moda parisenques, que saben molt bé com expressar el seu amor cec. Però a la berlinesa «tocada i posada» no sembla pas que l’actitud del cap la molesti. «Ja sap el que m’escau» és una frase que ell no es pren com un afalac, sinó com una crida. En tot cas, l’entès és ell. No en va ha vist a París les col·leccions dels creadors de moda més importants, i al défilé de les maniquins ha fet la tria pensant en la senyora X i la senyora Z. Tampoc no és que hi hagi gaires possibilitats. La imatge social berlinesa continuarà sent uniforme sempre que la dona es vegi limitada a la crème de la producció parisenca que se li presenta. Una i altra vegada es dona la fatalitat que tres o quatre senyores coincideixen en un lloc amb el mateix vestit. És un consol que totes duguin l’«èxit» de la temporada? Des del punt de vista sociològic Berlín és una ciutat petita, i l’elegància de les senyores, un producte de segona mà. Però està sorgint un nou tipus de dona, que triomfa sobre les que tenen el sastre i la modista al Tiergarten, la jove avantguarda, la berlinesa de la postguerra. Pels volts de 1910 devien haver-hi unes anyades especialment bones. Van produir joves amb les espatlles atlètiques. Fan molt de goig amb els vestits lleugers que llueixen; tenen la pell esplèndida —el maquillatge només els la il·lumina—, un somriure fresc que deixa veure una dentadura sana, i demostren una gran seguretat quan passegen per parelles entre la gentada vespertina del Tauentzienstraβe i el Kurfürstendamm; no, passejar