L'habitació d'en Giovanni E-Book

James Baldwin

• Herausgeber: Trotalibros Editorial
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Serie: Colom
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2024

Beschreibung

Als anys cinquanta, en David, un jove americà, passa els dies a París mentre espera la seva parella, la Hella, que ha de tornar d'un viatge per Espanya amb la resposta a la seva proposició de matrimoni. Però un dia, en un bar bohemi, coneix per casualitat en Giovanni, un atractiu cambrer italià per qui se sent immediatament atret. Així comencen un idil·li apassionat sota l'amenaça de l'arribada de la Hella i, amb ella, del dilema d'en David, que haurà de decidir si farà el que s'espera d'ell o serà fidel als seus sentiments. Publicada el 1956, L'habitació d'en Giovanni, la novel·la que va donar reconeixement a James Baldwin, aborda l'amor, la masculinitat, la por, l'homofòbia i, sobretot, el xoc de les exigències de la societat amb la pròpia identitat. Aquesta colpidora història és una de les obres més importants de les lletres americanes, un clàssic de la literatura LGBT i, com diu Garth Greenwell al seu postfaci, un antídot contra la vergonya.

Leseprobe

L'AUTOR

James Baldwin va néixer a Harlem el 1924. La seva jove mare soltera, Emma Berdis Jones, mai no li va revelar qui era el seu pare biològic i va créixer com el gran de nou fills en una família molt pobra i patint una relació molt conflictiva amb el seu pare adoptiu, el predicador David Baldwin. En James va trobar refugi dels constants insults i menyspreus que rebia d’ell en la lectura, i així va néixer la seva passió per la literatura. Amb catorze anys va començar a exercir de predicador, però en presenciar la mort del seu padrastre en els disturbis racials a Nova York, va començar a agafar les feines que podia per mantenir tota la família mentre somiava a convertir-se en escriptor. El suport de Richard Wright li va permetre anar a viure a França per escriure la seva primera novel·la, Go Tell It On The Mountain (1953), inspirada en la seva infantesa. Però va ser l’habitació d’en giovanni (1956) on va reflectir la seva relació amb Lucien Happersberger i tractava temes tabú com l’homosexualitat, la que li va donar reconeixement. Baldwin va tornar als Estats Units per implicar-se en el moviment pels drets civils, i es va acostar a activistes com, entre d’altres, Martin Luther King i Malcolm X. L’assassinat de molts d’ells li va provocar una crisi nerviosa i se’n va anar a viure a Sant Pau de Vença, al sud de França. Aquest compromís polític i social es va materialitzar en novel·les com Another Country (1962) o El blues de Beale Street (1974) i assaigs com La pròxima vegada, el foc (1963). James Baldwin va morir el 1987 amb seixanta-tres anys convertit en un icona de la lluita pacífica per la igualtat, la llibertat i els drets humans a través de la literatura. La seva obra influiria en escriptors com Jean Genet, Maya Angelou, Chinua Achebe i Toni Morrison.

LA TRADUCTORA

Dolors Udina, traductora literària, va ser professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB del 1998 al 2018. Ha traduït de l’anglès llibres d’autors com Virginia Woolf, Alice Munro, J. M. Coetzee, Ali Smith, R. L. Stevenson i Toni Morrison. També ha traduït llibres de poemes com Sonets del portuguès d’Elizabeth Barret Browning i A la terra de Robert Creeley. Ha rebut algunes distincions, com el Premi de la Crítica Serra d’Or el 2014 per la traducció de La senyora Dalloway de Virginia Woolf i el Premi Ciutat de Barcelona el 2018 per la d’Els dimonis de Loudun d’Aldous Huxley. El 2023 va rebre el Premi de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

L'AUTOR DEL POSTFACI

Garth Greenwell (Louisville, 1978) és un novel·lista, poeta i crític literari estatunidenc. Graduat a Harvard i a Iowa Writers’ Workshop, la seva novel·la curta Mitko (2011) va guanyar el Miami University Press Novel Prize del 2010 i va quedar finalista del guardó Edmund White Award for Debut Fiction. Greenwell va convertir aquest debut en la primera part de la seva novel·la What Belongs To You (2016), que va ser traduïda a més de deu idiomes, va guanyar el British Book Award, va ser nominada al National Book Award, al PEN/Faulkner Award i al Los Angeles Times Book Prize i va ser seleccionada entre les millors novel·les del 2016 per més de cinquanta mitjans. A més, col·labora com a crític a The New Yorker, The London Review of Books, The Guardian i The New York Times Book Review, entre altres. El 2020 va publicar la seva última novel·la, Cleanness.

L'HABITACIÓ D'EN GIOVANNI

Primera edició: març del 2024

Títol original: Giovanni’s Room

© 1956 by James Baldwin. Copyright renewed

All rights reserved including the right of reproduction in whole or part in any form.

This edition was published by arrangement with the James Baldwin Estate.

© de la traducció: Dolors Udina

© del postfaci: Garth Greenwell

Publicat originalment a The Guardian el 19 de novembre del 2016.

© de la fotografia de l’autor: Anthony Barboza / Archive Photos via Getty Images

© d'aquesta edició:

Trotalibros Editorial

C/ Ciutat de Consuegra, 10, 3r 3a

AD500 Andorra la Vella, Andorra

[email protected]

www.trotalibros.com

Editat amb la col·laboració del Govern d’Andorra

ISBN: 978-99920-76-67-5

Dipòsit legal: AND.21-2024

Maquetació i disseny interior: Klapp

Correcció: Marc Cortès Minguet

Disseny de la col·lecció i coberta: Klapp

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes per les lleis, queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

JAMES BALDWIN

L'HABITACIÓ D'EN GIOVANNI

TRADUCCIÓ DE

DOLORS UDINA

POSTFACI DE

GARTH GREENWELL

COLOM · 5

Per a en Lucien

«Jo soc l’home, vaig patir, vaig ser-hi»

Whitman

PRIMERA PART

1

Estic dret davant la finestra d’aquesta gran casa del sud de França mentre cau la nit, la nit que em porta al matí més esgarrifós de la meva vida. Tinc una copa a la mà, i una ampolla a tocar del colze. Miro el meu reflex a la resplendor cada cop més fosca del vidre de la finestra. El reflex és allargat, sembla més aviat una fletxa, els meus cabells rossos brillen. El meu rostre és com un d’aquells que heu vist tantes vegades. Els meus avantpassats van conquerir un continent, avançant per planes sembrades de mort fins que van arribar a un oceà que donava l’esquena a Europa i a un passat més fosc.

Potser al matí estaré borratxo, però no em servirà de res. De totes maneres he d’agafar el tren a París. El tren serà el mateix, la gent que mirarà de trobar la comoditat i fins i tot la dignitat en els seients de fusta amb respatller recte de tercera classe serà la mateixa, i jo seré el mateix. Farem el recorregut pel mateix paisatge canviant cap al nord, deixarem enrere les oliveres, el mar i tota la glòria del tempestuós cel del sud per endinsar-nos en la boira i la pluja de París. Algú s’oferirà a compartir un entrepà amb mi, algú m’oferirà un glop de vi, algú em demanarà foc. Hi haurà gent deambulant pels passadissos de fora, mirant per les finestres, mirant-nos a nosaltres dins dels compartiments. A cada estació, reclutes amb l’uniforme marró folgat i un barret acolorit obriran la porta per preguntar «Complet?». Tots assentirem com conspiradors, somrient-nos tímidament els uns als altres mentre ells continuen tren enllà. Un parell o tres acabaran davant la porta del nostre compartiment, escridassant-se amb les seves veus fortes i procaces, fumant els horribles cigarrets de l’exèrcit. Asseguda davant meu hi haurà una noia que es preguntarà per què no he flirtejat amb ella, que es neguitejarà per la presència dels reclutes. Tot serà igual que sempre, només que jo estaré més apagat.

Aquesta nit el paisatge, aquest paisatge que es reflecteix al vidre a través de la meva imatge, està apagat. Aquesta casa és just als afores d’un petit poble turístic buit perquè la temporada d’estiu encara no ha començat. És al capdamunt d’un petit turó, a baix es veuen els llums de la ciutat i se sent la remor del mar. La meva nòvia, la Hella, i jo la vam llogar fa uns mesos des de París basant-nos en les fotografies. Ella se’n va anar fa una setmana. Ara és a alta mar, de tornada a Amèrica.

Me la imagino, molt elegant, tensa i resplendent, envoltada de la llum que omple la gran sala del transatlàntic, bevent més aviat massa ràpid, rient i observant els homes. Així és com la vaig conèixer jo, en un bar de Saint-Germain-des-Prés, bevent i observant, i va ser per això que em va agradar. Em va semblar que seria entretingut divertir-me amb ella. Així és com es va originar, i això era tot el que jo pretenia; ara, malgrat tot, no estic segur que mai arribés a significar res més per a mi. I no crec que jo signifiqués mai res més per a ella, si més no fins que no va fer aquell viatge a Espanya i, trobant-se allà tota sola, va començar a pensar si passar-se la vida bevent i observant els homes era el que volia. Però llavors ja era massa tard. Jo ja estava amb en Giovanni. Abans que se n’anés a Espanya li vaig demanar que es casés amb mi, i ella va esclafir a riure, i jo vaig esclafir a riure, i de totes maneres, això, per alguna raó, ho va fer més seriós per a mi i vaig insistir; i va ser quan em va dir que se n’havia d’anar per pensar-hi. I l’última nit que va ser aquí, l’última vegada que la vaig veure, mentre feia la maleta, li vaig dir que l’havia estimat, i m’ho vaig fer creure a mi mateix. Però no sé si era veritat. Sens dubte pensava en les nits al llit, en aquella innocència i confiança tan excepcionals que no tornaran mai i que havien fet tan meravelloses aquelles nits, tan poc relacionades amb el passat, el present o res del que vindria després, tan poc relacionades, finalment, amb la meva vida, perquè no em calia assumir-ne sinó la responsabilitat més mecànica. I aquestes nits tenien lloc sota un cel estranger, sense que ningú ens fiscalitzés, sense càstigs aparellats, i és aquest darrer fet el que ens va portar a la ruïna, perquè no hi ha res més insuportable, un cop ho aconsegueixes, que la llibertat. Suposo que és per això que li vaig demanar que es casés amb mi: per tenir un lloc on amarrar. Potser és per això que ella, a Espanya, va decidir que volia casar-se amb mi. Però, per desgràcia, ningú no pot inventar els amarradors, ni els amants ni els amics, com tampoc no pot inventar els seus pares. La vida ens els dona i ens els treu, i la gran dificultat és dir que sí a la vida.

Quan vaig dir a la Hella que l’havia estimat, jo pensava en aquell temps abans que m’hagués passat res horrible i irrevocable, quan un afer no era res més que un afer. Ara, des d’aquesta nit, des del matí de demà, per molts llits on jegui fins a arribar al llit de mort, mai no seré capaç de tenir aquells afers juvenils i entusiastes que, en el fons, si hi penses, són una mena de masturbació superior o, en tot cas, més pretensiosa. Les persones són massa diferents per tractar-les amb tanta lleugeresa. Jo soc massa diferent per ser fiable. Si no fos així, aquesta nit no estaria sol en aquesta casa. La Hella no seria a alta mar. I en Giovanni no estaria a punt de morir a la guillotina en algun moment entre aquesta nit i demà al matí.

Ara em penedeixo —encara que no serveixi de res— d’una mentida concreta de les moltes que he dit; que he dit, viscut i cregut. És la que vaig dir a en Giovanni, i que no vaig aconseguir mai que em cregués: que no m’havia ficat mai al llit amb un home. Sí que ho havia fet, però havia decidit que no ho tornaria a fer. Hi ha alguna cosa fantàstica, en l’espectacle que ara em presento a mi mateix, en això d’haver fugit tan lluny, amb tanta fermesa, i arribar fins i tot a travessar el mar, només per trobar-me una vegada més davant del buldog del pati de casa, només que, mentrestant, el pati s’ha fet més petit i el buldog més gran.

Feia molts anys que no pensava en aquell noi, en Joey, però aquesta nit se m’apareix amb tota claredat. Va ser fa molts temps. Jo encara era adolescent, ell tenia si fa no fa la meva edat, any més any menys. Val a dir que era un noi molt simpàtic, molt àgil i moreno, que sempre reia. Durant un temps va ser el meu millor amic. Més endavant, la idea que una persona així hagués pogut ser el meu millor amic em va semblar que era la prova d’una màcula espantosa dins meu. I el vaig oblidar. Però aquesta nit el veig perfectament.

Era l’estiu, no hi havia escola. Els seus pares havien anat a passar el cap de setmana a algun lloc i jo em vaig quedar a casa seva, que era a la vora de Coney Island, a Brooklyn. En aquell moment nosaltres també vivíem a Brooklyn, però en un barri millor que el d’en Joey. Crec que havíem estat a la platja, banyant-nos una estona i mirant les noies que passaven gairebé nues, rient i xiulant-les. Estic segur que si alguna noia a les quals xiulàvem aquell dia hagués donat cap senyal d’interès, el mar no hauria estat prou fondo per ofegar la nostra vergonya i covardia. Però segurament, per la manera com les xiulàvem, elles ja ho intuïen, i ens ignoraven. Quan el sol es va començar a pondre, vam enfilar el camí cap a casa seva, amb els banyadors molls sota els pantalons.

Tinc la impressió que tot va començar a la dutxa. Sé que, mentre fèiem pallassades en aquell cau petit i ple de baf i ens fuetejàvem l’un a l’altre amb les tovalloles humides, vaig sentir alguna cosa que no havia sentit mai, una cosa que misteriosament, i sense saber què era, incloïa el meu amic. Recordo que no em venia gens de gust vestir-me, i ho vaig atribuir a la calor. Però, fos com fos, ens vam mig vestir, vam treure coses fresques de la nevera per menjar i vam beure moltes cerveses. Després devíem anar al cinema. No se m’acut cap altra raó perquè sortíssim, i recordo que baixàvem pels carrers foscos i tropicals de Brooklyn, amb el meu braç a les espatlles d’en Joey, i la calor que pujava de l’asfalt i espetegava a les parets de les cases amb prou força per matar un home. Semblava que tots els adults del món, abatuts i desmanegats, seien a les escales d’entrada de les cases i tots els nens del món eren a les voreres, a les canonades o penjats de les escales d’incendi. Em sentia orgullós, crec, perquè el seu cap em quedava just sota l’orella. Anàvem caminant, en Joey no parava de dir ocurrències i tots dos rèiem. És estrany recordar, per primera vegada des de feia tant, que bé que em vaig sentir aquella nit, que bé que em queia en Joey.

Quan vam tornar per aquells carrers tot estava tranquil; nosaltres també. Estàvem molt tranquils al seu pis, ens vam despullar mig endormiscats a l’habitació d’en Joey i ens vam ficar al llit. Jo em vaig adormir, una bona estona, em penso. Però em vaig despertar i em vaig trobar el llum encès i en Joey examinant el coixí amb una atenció extrema.

—Què passa?

—Em sembla que m’ha picat una xinxa.

—Quin fàstic. Hi ha xinxes?

—Diria que m’ha picat.

—T’ha picat mai una xinxa?

—No.

—Doncs torna a dormir. Estàs somiant.

Em va mirar amb la boca oberta i aquells ulls seus foscos tan grossos. Jo vaig riure i li vaig agafar el cap com havia fet qui sap quantes vegades abans, quan jugàvem o quan m’empipava amb ell. Però aquest cop, quan el vaig tocar, tant a ell com a mi ens va passar alguna cosa que va fer que aquell contacte no fos com sempre. I ell no es va resistir, com feia normalment, sinó que es va quedar ajagut on l’havia fet caure jo, contra el meu pit. I jo em vaig adonar que el cor em bategava d’una manera exagerada, que el cos d’en Joey tremolava al meu costat i que la llum de l’habitació era molt forta i feia molta calor. Em vaig començar a moure i a fer alguna mena de broma, però en Joey va murmurar alguna cosa i jo vaig abaixar el cap per sentir-lo. En Joey va alçar el cap mentre jo acotava el meu i ens vam besar, com per accident. Llavors, per primera vegada a la vida, vaig tenir plena consciència del cos i de l’olor d’una altra persona. Tots dos teníem els braços envoltant l’altre. Era com tenir a la mà un ocell estrany, exhaust, gairebé condemnat, que m’hagués trobat miraculosament. Jo estava molt espantat, i estic segur que ell també, i vam tancar els ulls. Que aquesta nit ho recordi tan clarament, tan dolorosament, em fa pensar que no ho he oblidat mai. Sento ara dins meu una emoció lleu i temible pel que llavors em va excitar de manera tan aclaparadora, una calor immensa i assedegada, un tremolor i una tendresa tan dolorosa que vaig tenir la impressió que m’explotaria el cor. Però d’aquest dolor inesperat i intolerable, en va sortir plaer, el plaer que aquella nit ens vam oferir l’un a l’altre. Em feia l’efecte, en aquell moment, que no em bastaria tota una vida per representar l’acte de l’amor amb en Joey.

Però aquesta vida va ser curta, va quedar limitada a aquella nit; es va acabar al matí. Em vaig despertar quan en Joey encara dormia, arraulit de costat i mirant cap a mi. Semblava un nadó, la boca mig oberta, les galtes enceses, els cabells arrissats enfosquint el coixí, amb el front rodó humit mig amagat i les llargues pestanyes resplendint suaument sota el sol d’estiu. Estàvem tots dos despullats i teníem el llençol que havíem fet servir per tapar-nos enroscat als peus. El cos d’en Joey, bru, suat, era la creació més bella que havia vist mai. L’anava a tocar per despertar-lo, però alguna cosa em va aturar. De sobte em va fer por. Potser perquè se’l veia tan innocent allà ajagut, amb una confiança tan perfecta, potser perquè era molt més petit que jo, de cop vaig trobar el meu cos embrutit i devastador, i el desig que creixia en mi, monstruós. Però, per damunt de tot, em va fer por. Se’m va acudir pensar: «Però si és un nen!» De cop i volta vaig veure el poder dels seus malucs, dels seus braços, dels punys vagament closos. Tot d’una, el poder, la promesa i el misteri d’aquell cos em van fer por. Aquell cos aparentava sobtadament l’obertura negra d’una caverna dins la qual jo seria torturat fins a tornar-me boig, dins la qual perdria la meva masculinitat. Més exactament, volia conèixer aquell misteri, sentir aquell poder i veure complert aquell anhel a través meu. Se’m va gelar la suor del clatell. Em vaig sentir avergonyit. El llit, amb el seu desordre acollidor, era testimoni de la ignomínia. Em vaig preguntar què diria la mare d’en Joey quan veiés els llençols. Després vaig pensar en mon pare, que no tenia ningú més al món que jo des que va morir la mare quan jo era petit. Se’m va obrir una caverna a l’esperit, fosca, plena de murmuracions i sospites, d’històries mig sentides, mig oblidades, mig enteses, plena de grolleries. Em va semblar que veia el meu futur en aquella caverna. Tenia por. Podia haver plorat, llàgrimes de vergonya i de terror, llàgrimes per no entendre com em podia passar això a mi, com podia passar això dins meu. I vaig prendre una decisió. Em vaig llevar, em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig preparar l’esmorzar per a quan en Joey es despertés.

No li vaig comunicar la meva decisió; hauria ensorrat la meva voluntat. No em vaig quedar a esmorzar amb ell, només vaig prendre una mica de cafè i vaig posar una excusa per tornar a casa. Era conscient que l’excusa no l’enganyava, però no va saber com protestar o insistir i tampoc no sabia que allò era tot el que li hauria calgut fer. Llavors jo, que fins a aquell moment l’havia vist cada dia aquell estiu, no el vaig tornar a veure. Ell tampoc no em va venir a buscar. M’hauria agradat rebre’l si hagués vingut, però cap dels dos no sabia com superar el desconcert que havia generat la manera com m’havia acomiadat. Quan finalment el vaig veure, si fa no fa per accident, cap al final de l’estiu, vaig inventar una història llarga i totalment falsa sobre una noia amb qui sortia i, quan va començar l’escola, vaig ajuntar-me amb una colla d’amics més grans i més hostils i vaig tractar en Joey amb crueltat. I, com més veia que la meva actitud l’entristia, més cruel em tornava. Finalment es va allunyar de mi, se’n va anar del barri, a una altra escola, i no el vaig veure mai més.

Potser va ser aquell estiu quan vaig començar a aïllar-me i a iniciar la fugida que m’ha dut fins a aquesta finestra de cara a la fosca.

I tanmateix, quan un comença a buscar el moment crucial, el definitiu, el moment que ho va canviar tot, es troba obrint-se camí amb gran patiment per un laberint de falsos senyals i tancant portes abruptament. És veritat que la meva fugida potser va començar aquell estiu, però això no em diu on puc trobar el germen del dilema que aquell estiu es va resoldre amb la fugida. Evidentment és en algun lloc davant meu, tancat en el reflex que veig a la finestra a mesura que es va fent de nit. Està atrapat a l’habitació amb mi, sempre ho ha estat i sempre ho estarà i, malgrat tot, se’m fa més estrany que els turons estrangers de fora.

Com he dit, llavors vivíem a Brooklyn; també havíem viscut a San Francisco, on vaig néixer i on jeu enterrada la mare, i durant un temps vam viure a Seattle, i després a Nova York (per a mi, Nova York és Manhattan). Més endavant ens vam traslladar un altre cop de Brooklyn a Nova York i, quan jo vaig venir a França, el pare i la seva nova dona s’havien instal·lat a Connecticut. En aquell moment, ja feia temps que jo vivia pel meu compte, és clar, en un apartament del Seixanta Est.

Quan era petit, «nosaltres»érem el pare, la seva germana soltera i jo. La mare la van enterrar quan jo tenia cinc anys. Amb prou feines la recordo, tot i que quan tenia malsons se m’apareixia, amb les conques dels ulls plenes de cucs, els cabells secs com de metall i trencadissos com branquillons, esforçant-se per estrenye’m contra el seu cos, un cos tan putrefacte, tan malaltissament tou, que es clivellava mentre jo em debatia cridant i formava una esquerda tan enorme que se m’empassava viu. Però quan el pare o la tia venien corrents a l’habitació per veure què em passava, no gosava descriure’ls el somni, que trobava deslleial amb la mare. Els deia que havia somiat un cementiri. Van arribar a la conclusió que la mort de la mare havia tingut aquest efecte pertorbador en la meva imaginació, i potser pensaven que estava de dol per ella. I qui sap si era veritat, però si era així, encara estic de dol.

El pare i la tia no s’avenien gens i, sense haver sabut mai com o per què, jo sentia que el seu conflicte permanent tenia molt a veure amb la mare morta. Recordo que, quan era molt petit, a la gran sala d’estar de la casa de San Francisco, la foto de la mare, tota sola a la lleixa de la llar de foc, era com si governés l’estança. Era com si la fotografia fos la demostració que el seu esperit dominava l’ambient i ens controlava tots. Recordo les ombres que s’agombolaven als extrems més allunyats d’aquella sala que mai no em va fer sentir a casa, i el pare il·luminat per la llum daurada que li queia a sobre del llum de peu que tenia al costat de la butaca. Ell llegia el diari amagat rere els grans fulls i, de vegades jo, desesperat per cridar-li l’atenció, l’empipava tant que acabava portant-me a la meva habitació en un mar de llàgrimes. O el recordo assegut, inclinat cap endavant, els colzes als genolls, mirant cap a la gran finestra que contenia la negra nit. Jo no entenia què pensava. En el meu record, porta sempre una armilla grisa i la corbata amb el nus afluixat, i els cabells rossos li cauen sobre una cara angulada i vermella. Era una d’aquelles persones que riuen amb facilitat i que els costa enrabiar-se, de manera que la ràbia, quan arriba, és molt més impressionant i figura que brolla d’una esquerda insospitada amb la força d’un foc que pot ensorrar tota la casa.

I la seva germana Ellen, una mica més gran que ell, una mica més fosca, sempre massa ben vestida, massa pintada, amb una cara i una figura que començaven a endurir-se i amb massa joies pertot que ressonaven i repicaven a la llum, està asseguda al sofà, llegint; llegia molt, tots els llibres que es publicaven, i solia anar molt al cinema. O fa mitja. Em sembla que sempre arrossegava una gran bossa plena d’agulles de fer mitja d’aspecte perillós o un llibre, o totes dues coses. I no sé quines peces teixia, però suposo que, si més no de tant en tant, devia fer alguna cosa per al meu pare o per a mi. Però no ho recordo, com tampoc no recordo els llibres que llegia. Potser era sempre el mateix llibre, i potser feia sempre la mateixa bufanda, el mateix jersei o qui sap què durant tots els anys que la vaig veure. De vegades, el pare i ella jugaven a cartes, però no gaire sovint; altres vegades parlaven en to amistós i fent broma, però això podia ser perillós. Les seves converses sempre acabaven en baralla. De tant en tant hi havia visites, i tot sovint em deixaven ser-hi present quan bevien còctels. En aquelles ocasions, el pare estava eufòric, es mostrava juvenil i expansiu, anava d’un convidat a l’altre amb una copa a la mà, servint-los més beguda, rient molt, tractant tots els homes com si fossin germans seus i flirtejant amb les dones. O no, no flirtejant sinó gallejant davant seu. L’Ellen sempre feia l’efecte que el vigilés, com si tingués por que fes un disbarat, l’observava i observava les dones i, sí, ella flirtejava amb els homes d’una manera estranya i exasperant. Era allà, vestida per matar, com diuen, amb una roba que era del color equivocat, o massa estreta, o massa juvenil, amb una boca més vermella que la sang i una copa a la mà que amenaçava de quedar reduïda a trencadissos en qualsevol moment, i aquella veu que parlava sense parar i sonava com una fulla d’afaitar sobre vidre. Quan jo era petit i la veia acompanyada, m’espantava.

Passés el que passés en aquella habitació, la mare vigilava. Observava des del marc de la fotografia, una dona rossa i pàl·lida, delicada, d’ulls foscos i front net amb una boca nerviosa i amable. Però alguna cosa en la manera com estaven col·locats els ulls, que miraven cap enfora, alguna cosa lleugerament sardònica i deliberada en la forma de la boca suggeria que, sota aquella fragilitat tensa, hi havia una fortalesa tan diferent com implacable, i perillosa, com la ira del pare, perquè era totalment inesperada. El pare amb prou feines parlava d’ella i, quan en parlava, es tapava la cara d’una manera misteriosa; només s’hi referia com a mare meva i, de fet, en aquest cas, era com si parlés de la seva pròpia mare. L’Ellen en parlava sovint, de la mare, per dir que era una dona remarcable, però m’incomodava. Jo tenia la sensació que no tenia dret a ser fill d’una mare així.

Anys més tard, quan ja m’havia fet home, vaig intentar que el pare em parlés de la mare. Però l’Ellen ja havia mort i ell estava a punt de tornar-se a casar. Llavors parlava de la mare tal com me n’havia parlat l’Ellen i, al capdavall, és molt possible que es referís a l’Ellen.

Una nit, quan jo tenia uns tretze anys, es van barallar. Es barallaven sovint, és clar, però potser aquesta vegada la recordo tan bé perquè em va semblar que l’objecte de la discussió era jo.

Jo era a dalt al llit, dormint. Era bastant tard. De cop em va despertar el so dels passos del pare sota la meva finestra. Em vaig adonar, pel so i el ritme dels passos, que estava una mica borratxo, i recordo que, en aquell moment, vaig sentir una certa decepció, una pena que no havia sentit mai. L’havia vist borratxo moltes vegades, però mai no m’havia afectat —al contrari, el pare tenia un encant especial quan estava borratxo— i aquella nit vaig notar de cop que hi havia alguna cosa menyspreable en aquella actitud, en ell.

Vaig sentir com entrava. Llavors, de seguida, vaig distingir la veu de l’Ellen.

—Encara no ets al llit? —va preguntar el pare. Intentava ser amable i evitar una escena, però a la seva veu no hi havia cordialitat sinó únicament tensió i exasperació.

—He pensat que algú t’havia de dir el que estàs fent al teu fill.

—Què li estic fent, al meu fill? —I va estar a punt de dir alguna cosa més, alguna cosa horrible, però es va reprimir i només va dir, amb una calma resignada, de borratxo:— De què parles, Ellen?

—De veritat penses —va preguntar ella (jo estava segur que estava dreta al centre de l’habitació, amb els braços plegats, erecta i quieta)— que ets la mena d’home que hauria de ser ell quan es faci gran? —I, com que el pare no deia res:— Que no veus que està creixent? —I després, maliciosa:— És més del que puc dir de tu.

—Ves a dormir, Ellen —va dir el pare, que sonava molt cansat.

Com que parlaven de mi, em va semblar que havia de baixar i dir a l’Ellen que, fos quin fos el problema entre el pare i jo, el resoldríem nosaltres sense la seva ajuda. I potser intuïa, cosa estranya, que m’estava faltant al respecte. No cal dir que jo mai no li havia dit ni una paraula sobre el pare.

Vaig sentir els passos feixucs i desiguals del pare travessant l’habitació camí de l’escala.

—No et pensis que no sé on has estat —va dir l’Ellen.

—He estat fora bevent —va dir el pare—, i ara, si no et sap greu, m’agradaria dormir una mica.

—Has estat amb aquella noia, la Beatrice —va dir l’Ellen—. És on vas sempre, on llences els teus diners i on perds la virilitat i el respecte per tu mateix.

Havia aconseguit empipar-lo. Va començar a tartamudejar.

—Si et penses… si et penses… que em quedaré aquí parat… parat… aquí parat… discutint amb tu sobre la meva vida privada… la meva vida privada!… Si et penses que discutiré amb tu sobre això… estàs molt equivocada.

—A mi, el que facis de la teva vida, m’és igual —va dir l’Ellen—. No ets tu qui em preocupa. Només que ets l’única persona que tens autoritat sobre en David. Jo no en tinc. I no té mare. A mi només m’escolta quan pensa que et complau a tu. De veritat penses que és bona idea que en David et vegi tornar a casa cada dia borratxo i trontollant? I no t’enganyis —va afegir al cap d’un moment, amb una veu apassionada i clara—, no t’enganyis pensant que no sap d’on vens, no et pensis que no sap res d’això de les teves dones!

S’equivocava. No crec que llavors en sabés res, ni tan sols que hi hagués pensat. Però des d’aquella nit, no vaig deixar de rumiar-hi. Amb prou feines podia mirar una dona sense preguntar-me si el meu pare havia «interactuat», tal com deia l’Ellen, amb ella.

—Potser en David té una mentalitat més neta que la teva —va dir el pare.

El silenci amb què tot seguit el pare va pujar les escales va ser, de molt, el pitjor silenci que havia conegut mai. Em preguntava què devien pensar, tant l’un com l’altre, quina cara devien fer i què veuria jo quan els veiés al matí.

—I escolta’m bé —va dir el pare de cop, des de mitja escala, amb una veu que em va espantar—, l’únic que desitjo és que en David creixi per fer-se home. I quan dic «home», Ellen, no em refereixo a un mestre de catequesi.

—Un home no és el mateix que un bou —va dir l’Ellen poc després—. Bona nit.

—Bona nit —va dir ell al cap d’un moment.

I el vaig sentir passar trontollejant per davant la porta de la meva habitació.

A partir d’aquell dia, amb la intensitat misteriosa, astuta i temible dels joves, vaig menysprear el pare i vaig odiar l’Ellen. És difícil explicar per què. No sé per què. Però això va permetre que totes les profecies de l’Ellen sobre mi es fessin realitat. Havia dit que arribaria un moment en què res ni ningú no seria capaç de governar-me, ni tan sols el pare. I el moment va arribar.

Va ser després d’en Joey. Aquell incident m’havia trasbalsat profundament i va tenir l’efecte de fer-me reservat i cruel. No podia parlar amb ningú del que m’havia passat, ni tan sols podia admetre-ho jo mateix; i, encara que no hi pensava mai, ho tenia al fons del cap, tan immòbil i esgarrifós com un cadàver en descomposició. I em va canviar, complicar i amargar l’atmosfera mental. No vaig trigar a ser jo qui arribava a casa trontollant ben entrada la nit, jo qui em trobava l’Ellen esperant-me i jo qui discutia amb l’Ellen nit rere nit.

El pare es comportava com si es tractés d’una fase inevitable del meu creixement i feia veure que s’ho prenia a la lleugera. Però sota l’actitud jocosa i de companyonia juvenil, estava perdut, espantat. Potser havia suposat que quan em fes gran estaríem més units i, en canvi, ara que ell intentava descobrir alguna cosa de mi, jo en fugia esperitat. No volia de cap manera que em conegués. No volia que ningú em conegués. I, a més a més, experimentava amb el pare el que els més joves experimenten inevitablement amb els seus familiars més grans: començava a jutjar-lo. I la duresa mateixa d’aquest judici, que em trencava el cor, revelava, tot i que llavors no ho hauria pogut expressar, com l’havia estimat, com aquest amor moria juntament amb la meva innocència.

El pobre pare estava desconcertat i atemorit. Era incapaç de creure que hi pogués haver un problema greu entre nosaltres. I no era només perquè en aquest cas no hauria sabut què fer, sinó sobretot perquè hauria hagut d’enfrontar-se al coneixement que s’havia descuidat de fer alguna cosa, una cosa de la màxima importància. I, com que cap dels dos no tenia ni idea de quina podia ser aquesta omissió tan significativa, i com que estàvem obligats a mantenir una unió tàcita contra l’Ellen, ens refugiàvem en un tracte cordial l’un amb l’altre. No érem com pare i fill, deia el pare de vegades amb orgull, sinó que érem com companys. Em penso que fins i tot ho creia de veritat. Jo no ho vaig pensar mai. Jo no volia ser company seu; volia ser el seu fill. El que passava entre nosaltres com a naturalitat masculina m’esgotava i m’horroritzava. Els pares haurien d’evitar despullar-se del tot davant dels seus fills. Jo no volia saber —en tot cas per boca seva— que la seva carn era tan incorregible com la meva. Saber-ho no em feia sentir més fill —ni company— seu, sinó que em feia sentir un intrús, i a sobre espantat. Ell trobava que érem iguals. Jo no volia ho volia creure. No volia pensar que la meva vida arribaria a ser com la seva, o que el meu esperit seria tan simple, sense complexitat ni trasbalsos sobtats i forts. Ell no volia distància entre nosaltres, volia que jo el veiés com un home com jo. Però jo volia la distància compassiva de pare i fill que m’hauria permès estimar-lo.