La casa sense clau E-Book

Earl Derr Biggers

• Herausgeber: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Kategorie: Krimi
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2023

Seitenzahl: 509

Beschreibung

John Quincy Winterslip, membre de l'alta societat de Boston, viatja a Hawaii per visitar els seus familiars Dan i Amos, que fa anys que van deixar la ciutat a favor de la calma paradisíaca. Ara bé, a l'illa l'espera una sorpresa: Dan ha estat assassinat. Mentre investiga per descobrir la veritat, es deixa seduir per l'estil de vida de Honolulu, radicalment diferent de l'estrès bostonià. Per resoldre el misteri comptarà amb l'ajuda de la seva tia Minerva i de l'enigmàtic detectiu Charlie Chan, un home d'enginy i perspicàcia inigualables. La casa sense clau és el primer llibre de les aventures de Charlie Chan, el detectiu protagonista de diverses adaptacions cinematogràfiques i televisives durant la primera meitat del segle XX. En una època en què la literatura estatunidenca era plena de personatges asiàtics associats a estereotips negatius, Earl Derr Biggers va arriscar i guanyar amb la creació de Chan, un home noble, valent i heroic que no renega dels seus orígens. L'ambientació del misteri a un indret exòtic per al lector com Hawaii va ser un precedent per a sèries d'èxit com Hawaii 5.0 o Magnum P.I.

Leseprobe

Earl Derr Biggers (1884, Warren, EUA-1933, Pasadena, EUA) va ser un escriptor i dramaturg conegut per crear el detectiu Charlie Chan. Va estudiar a la Universitat de Harvard, on va ser membre de la revista humorística Lampoon. Després d’una època com a periodista a Ohio i Nova York, va saltar a l’escriptura. Moltes de les seves novel·les es van adaptar al teatre i posteriorment al cinema. Les novel·les de Charlie Chan, considerat el primer detectiu asiàtic de la ficció, el van portar a Hollywood, on va treballar en el guió de diverses pel·lícules basades en els seus llibres. Va morir el 1933, als 48 anys, a causa d’un problema cardíac.

John Quincy Winterslip, membre de l’alta societat de Boston, viatja a Hawaii per visitar els seus familiars Dan i Amos, que fa anys que van deixar la ciutat a favor de la calma paradisíaca. Ara bé, a l’illa l’espera una sorpresa: Dan ha estat assassinat. Mentre investiga per descobrir la veritat, es deixa seduir per l’estil de vida de Honolulu, radicalment diferent de l’estrès bostonià. Per resoldre el misteri comptarà amb l’ajuda de la seva tia Minerva i de l’enigmàtic detectiu Charlie Chan, un home d’enginy i perspicàcia inigualables.

La casa sense clau és el primer llibre de les aventures de Charlie Chan, el detectiu protagonista de diverses adaptacions cinematogràfiques i televisives durant la primera meitat del segle XX.

En una època en què la literatura estatunidenca era plena de personatges asiàtics associats a estereotips negatius, Earl Derr Biggers va arriscar i guanyar amb la creació de Chan, un home noble, valent i heroic que no renega dels seus orígens.

L’ambientació del misteri a un indret exòtic per al lector com Hawaii va ser un precedent per a sèries d’èxit com Hawaii 5.0 o Magnum P.I.

ISBN: 978-84-19627-27-8

LA CASA SENSE CLAU

OCTUBRE 2023

LA CASA SENSE CLAU

EARL DERR BIGGERS

TRADUCCIÓ DE SÍLVIA AYMERICH I LEMOS

Primera edició: octubre del 2023

Títol original: The House Without a Key

© de la traducció: Sílvia Aymerich i Lemos, 2023

© de la present edició: Editorial Clandestina, 2023

Direcció de la col·lecció: Marta Vidal i Guirao

Disseny de la col·lecció: DOMO-A

Clandestina BCN S.L.

Passeig de Manuel Girona, 52, 5è 5a • 08034 Barcelona

[email protected]

ISBN 978-84-19627-27-8

Producció de l’ePub: booqlab

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

Clandestina

Tot amant de la literatura està familiaritzat amb el concepte de clàssic, aquell llibre que ha de ser a les nostres biblioteques i que tots hem de llegir almenys un cop a la vida. Les obres que distingim amb aquest apel·latiu, les que han resistit el pas del temps i formen part de la nostra cultura popular, encara avui ens conviden a gaudir, evidentment, però també a qüestionar-nos el món on vivim.

Ara bé, sense pretendre treure cap mèrit a allò ja conegut i celebrat per tothom, personalment sempre m’han interessat més aquells títols que, tot i merèixer ser en aquest cànon tàcit, han caigut en l’oblit i es troben amagats entre les pàgines de la literatura universal. Ja sigui per la condició socioeconòmica o el gènere de l’autor, obligat a viure en la clandestinitat, per tractar temes considerats injustament menors o pel format en què es van publicar, hi ha llibres que han quedat soterrats pel pas del temps.

Amb aquesta intenció neix Biblioteca Clandestina, una col·lecció que vol rescatar tots aquests títols i autors oblidats per donar-los a conèixer al lector contemporani. Intrigues polítiques, aventures esbojarrades, sàtira i fins i tot històries d’amor hi conviuen amb enigmes que no només enganxen des de la primera pàgina, sinó que també ens ajuden a entendre millor el món d’avui. Obrir cada títol suposa començar un viatge extraordinari no només en el temps, sinó sobretot més enllà de les convencions de qualsevol gènere literari.

Benvinguts a la nostra Biblioteca Clandestina. Gaudiu de la lectura.

Dirigida per Marta Vidal i Guirao

Algunes claus mig amagades de la Casa: de lanovel·la a les versions cinematogràfiques

Una prèvia: això no és cap pròleg. És tan sols un epíleg amb afany de protagonisme. De fet, si esteu pensant llegir-lo abans que la novel·la us atrapi, no us ho recomano. Deixeu-lo per després. Ara, aneu de dret al primer capítol, conegueu-hi els Winterslip de Boston i els de Hawaii: la Minerva no té pèrdua i en Dan, mm, en Dan! Feu-vos una composició de lloc: calitja, cocoters, garlandes de flors, onades gegantines, planxes de surf... i capbusseu-vos en el 1925! Sobretot que l’entrada en escena del detectiu de les set virtuts no us agafi desprevinguts! Ell és el crac de la cortesia, de l’humor, de la paciència, de la lentitud, de la resignació, de la humilitat, de la prudència. Buf!

Ningú no és perfecte, però, i en Charlie Chan (no us havia dit que era xinès, oi?), tampoc. Ja descobrireu per què... I no ho dic pas per com parla, ben al contrari, perquè el seu estil particular (amb errors gramaticals, capgirament de l’ordre natural de la frase, cultismes ficats amb calçador...) té un to confucià que, si bé comença irritant els bostonians, se’ls acaba ficant a la butxaca. Tant, que no s’estan de citar-lo en moments clau. I és que, amb la seva singularíssima retòrica i el seu etern somriure, aconsegueix esquivar hàbilment embats de tota mena. Atureu-vos, per exemple, a observar com gestiona la pressió que sobre ell exerceixen per tal que utilitzi pràctiques “modernes“ en alguns passatges de la novel.la.

Us situo: capítol VII, som al lloc del crim, i el seu superior, obsessionat per homologar les seves pràctiques policials amb les del Continent, l’insta a identificar l’assassí mitjançant la tècnica recentment establerta de les empremtes dactilars. Amb dos elegants flist-flasts verbals, en Chan li demostra que la “moderníssima” tècnica de recollir ditades són capaces de desactivar-la fins i tot les rates de claveguera. És clar que no li ho diu així... Recordeu que és el de les set virtuts?

Més endavant, al capítol X, a en John Quincy, el jove bostonià cosí de la víctima, que s’acaba d’incorporar a la investigació del cas, en Chan li desactiva la rigidesa en un tres i no res. Quan torna a preguntar-li per les empremtes, en comptes de saltar-li a la jugular, li fa una classe magistral posant en joc les dites set virtuts. I s’esplaia explicant quina és la traça indeleble que cal cercar sempre en un crim: la passió humana que l’ha motivat. Detectada la passió, ja tens el criminal. Tampoc no li ho diu així, ja us ho haureu imaginat...

En el mateix capítol X, en un moment de proximitat amb el jove bostonià, ja plenament convençut de la seva eficiència com a detectiu, en Chan farà un al·legat a les qualitats inherents a la seva comunitat de les quals prové el seu saber fer. I no s’estarà de repetir-li-ho de nou al darrer capítol, a petició d’aquest mateix cosí, quan, després d’una actuació seva magistral que durà el lector, en una dècima de segon, de l’esglai a l’adhesió incondicional al detectiu, expliqui el procediment mental seguit fins al «triomf». Fi de la cita.

Entendreu que hagi reduït l’extensió de les cites al mínim (una paraula) per no fer-vos un espòiler. Penso que les quatre pinzellades que us he donat mostren ja algunes de les qualitats intrínseques del nostre detectiu en acció. I no dic pas que no li vinguin del fet de pertànyer a la comunitat xinesa i la seva «percepció psíquica superior», com ell al·lega. No hem d’oblidar que trama i diàlegs són obra d’un escriptor americà sense ascendència oriental coneguda. I això no queda pas invalidat pel fet que, com contà el mateix Earl Derr Biggers anys més tard1, el personatge s’inspiri en un detectiu xinès real anomenat Chang Apana (1871-1933) que lluità amb afany contra les màfies locals a Hawaii. De fet, segons detallà a la carta al diari Honolulu Advertiser tots dos detectius tenen en comú tan sols l’origen, la valentia i el fet de treballar a la mateixa comissaria. Sigui com sigui, amb el seu personatge, l’autor la va ben encertar, atès que des de 1925, quan va aparèixer publicat per capítols al The Saturday Evening Post, l’èxit l’acompanyà fins ben enllà de la seva mort. Francis Lacassin (1931-2008), que ocupà la primera càtedra d’Història del Còmic a la Universitat de París I, ho resumia així: .

“Quaranta nou pel·lícules de 1926 a 1949, la tira còmica d’Alfred Andriola durant quatre anys (1938-1942), s’han encarregat de difondre el mite del detectiu creat per Earl Derr Biggers, amb les sis novel·les escrites de 1923 a 1932.”

Nosaltres hi afegirem que hi ha constància que se’n van fer, a més, dues adaptacions teatrals i diversos programes de ràdio i de televisió.

Anant a les versions cinematogràfiques del llibre en concret, n’hem localitzades dues: The House Without a Key, del 1926 —un serial en 10 episodis dirigit per Spencer Gordon Bennet—, i Charlie Chan’s Greatest Case, de 1933. Val a dir que la presència del nom del detectiu al segon títol no és casual. Era l’aposta renovada de Hamilton MacFadden, el seu director, per l’actor suec Warner Oland com a protagonista.

No era una aposta gens arriscada, tanmateix; primer perquè Oland ja havia encarnat un personatge xinès rellevant (Fu Manchú, l’any 1929), i segon perquè aquest director ja l’havia triat per fer de Chan diversos films abans. I, sí, els maquilladors de Hollywood fan meravelles, però l’ascendència mongola de l’actor suec els havia fet ja la meitat de la feina. Però per si creieu que a Hollywood fan càstings a la babalà, feu una ullada al currículum d’Oland: poca broma! Es tracta d’un actor educat a Boston, amb formació shakespeariana, que juntament amb la seva dona havia traduït Strindberg a l’anglès, per citar només alguns fets prou eloqüents. La tria de MacFadden va ser tot un encert i, a banda de la pel·lícula de 1933, en faria quinze més. Moriria, però, durant el rodatge de la darrera (Charlie Chan at the Ringside), i la Fox trobaria un nou Charlie Chan en Peter Lorre, l’Ugarte de Casablanca, per situar-vos. La pel·lícula s’acabaria estrenant amb el títol de Mr. Moto’s Gamble (1938).

Tornant a la pel·lícula amb Oland de protagonista, llegeixo amb plaer a la crítica del New York Times2 que fa referència a les escenes que he citat de la novel·la hàbilment condensades pel guionista: “D’empremtes dactilars, tothom en té. Tan sols els fets i els motius condueixen a l’assassí”. El crític s’esplaia lloant les maneres d’en Chan, però treu mèrit a la trama perquè troba l’assassí previsible. Previsible, diu? És clar que no parla pas de la novel·la original. Per començar, el guió conté canvis substancials. Amb l’aquiescència o no de l’autor, que moriria l’any de l’estrena, ens serveixen dos assassinats al preu d’un. A banda d’escenes gratuïtes que Earl Derr Biggers no sé si hauria volgut, com en Chan conduint una carraca atrotinada a l’inici, i sortint al final al volant d’un cotxe de luxe. Pel repartiment, deduïm també l’aparició d’una filla d’en Chan, que els lectors de la primera novel·la de la sèrie desconeixem.

Per posicionar-nos a favor del paper o del cel·luloide ens caldria visionar la pel·lícula, és clar, i és aquí on es produeix una fosa en negre: totes dues versions cinematogràfiques consten com a perdudes. A la desesperada, se m’acut preguntar-ho al ChatGPT. Primer s’ha fet l’orni, i després m’ha proposat consultar l’hemeroteca. Si la sap llarga! D’on es pensa que he tret l’article del New York Times?

Amb tot, optimista de mena, em resisteixo a creure que no se’n pugui recuperar cap còpia, tan vistes com han estat i en tants països. Segur que, en alguna maleta atrotinada, en una caixa de sabates mig esbotzada, o entaforats en algun vell armari, qualsevol dia algú hi trobarà els rodets empolsinats i la notícia omplirà les xarxes. Entretant, recordeu que somiar és de franc i que sempre ens quedarà París. El de Midnight in Paris, vull dir. Per als que no hàgiu vist la pel·lícula de Woody Allen, us diria que es tracta tan sols d’arribar fins a l’església de Saint-Étienne-du-Mont, i d’esperar al capdavall de les escales fins que toquin les dotze i formular un desig. A l’instant, passarà un Peugeot crema metal·litzat i el xofer us obrirà la porta: entreu-hi sense por i tanqueu els ulls. El recorregut anant de recules les primeres nou dècades, ja us ho dic ara, té el vertigen garantit. Però així que s’arriba a l’agost del 1936, per uns instants, el vent ens bufa a favor fent que Jesse Owen guanyi l’or olímpic a Berlín davant d’un Hitler totalment fora de si. I a partir d’aquell moment, arribar als bojos anys vint és un sospir. He vist que la pel.lícula de 1926 surt anunciada al número 34 de Cinémonde3. La fan al Plaisance-Cinéma, al districte XIV, situat al número 46 del carrer Pernety, juntament amb Le chemin du péché i Le masque de cuir, en sessió triple. Un regal, vaja!

_____________

1 A la seva carta del 28 de juny de 1932 al Honolulu Advertiser, tal com s’explica a “The Real Charlie Chan”, a: Charlie Chan in Egypt (DVD), 20th Century Fox, 2006.

2 A Honolulu Mystery. The New York Times <https://www.nytimes.com/1933/10/07/archives/a-honolulu-mystery.html>

3Cinémonde. Recuperat de <https://bibliotheques-specialisees.paris.fr/ark:/73873/pf0002119309/1929/n34/v0001>

CAPÍTOL I

Bufava el Kona

La Minerva Winterslip era una bostoniana benestant que malgrat ser soltera havia deixat enrere l’edat del romanticisme jovenívol ja feia molts anys. I, tanmateix, la bellesa l’emocionava encara, fins i tot la bellesa semi-indòmita d’una illa del Pacífic. Ara mateix, mentre passejava lentament per la platja, se li feia aquell petit nus a la gola com quan, al Symphony Hall de Boston, la seva orquestra preferida la sorprenia enlairant-se en alguna apoteosi d’una bellesa nova i inesperada.

Aquella era l’hora en què Waikiki més li agradava, l’hora just abans de l’àpat del vespre i de la caiguda ràpida de la foscor tropical. Les ombres que projectaven els alts cocoters es feien més llargues i més intenses, la llum del sol ponent flamejava damunt Diamond Head, i tintava d’or les enormes onades que arribaven a la platja provinents de l’escull coral·lí. Uns quants banyistes ronsejaires, reticents a marxar-ne, semblaven minúsculs esquitxos damunt d’aquelles aigües suaus com la carícia d’un amant. Dalt del trampolí del pontó més proper, una noia esvelta de pell bruna s’aturà durant un instant deliciós just abans de llançar-se. Quina figura! La Minerva, amb els seus cinquanta anys llargs a l’esquena, va sentir un lleu pessic d’enveja. La joventut! La joventut, aquella fletxa recta i precisa, esquinçant l’aire! I com una fletxa, al seu torn s’enlairà l’esvelta figura, abans de caure fent la capbussada perfecta, silenciosa i nítida.

La Minerva llançà una mirada al rostre de l’home que caminava al seu costat. L’Amos Winterslip, però, era aliè a la bellesa; n’havia fet la regla d’or de la seva vida. Nascut a les Illes, no coneixia res del Continent més enllà de San Francisco. I, tanmateix —d’allò no n’hi havia cap dubte—, era la consciència de la Nova Anglaterra personificada: la consciència de la Nova Anglaterra amb vestit de lli blanc.

—Hauríem d’anar passant cap a casa, Amos —suggerí la Minerva—. El sopar t’espera a taula. Ah, i moltíssimes gràcies.

—T’acompanyaré fins a la tanca —respongué l’home—. Quan estiguis tipa d’en Dan i dels seus embolics de faldilles, torna a casa nostra. Estarem ben contents de tenir-te amb nosaltres.

—Ets molt amable —contestà ella, amb el seu característic to sec i tallant—. Però ara sí que ja me n’he de tornar cap a Boston. La Grace està amoïnada per mi. És clar, ella no ho entén. I la meva conducta és força escandalosa, ho admeto. Vaig venir a Honolulu per passar-hi sis setmanes, i ja fa deu mesos que vaig amunt i avall per aquestes illes.

—Tant de temps fa?

La Minerva assentí amb el cap.

—No m’ho explico. Cada dia em prometo solemnement fer les maletes... l’endemà.

—I l’endemà no arriba mai! —digué l’Amos. T’has deixat ben atrapar pels tròpics. A alguna gent els passa.

—A la gent feble d’esperit, dedueixo que et refereixes —li etzibà la Minerva—. Bé, mai no he estat una persona feble, jo. Pregunta-l’hi a qui vulguis de Beacon Street.

L’home somrigué amb posat trist.

—És una tendència existent dins dels Winterslip —afegí—. Són suposadament puritans, però tenen sempre aquesta mena de debilitat per les latituds mandroses, com si diguéssim.

—Ho sé —respongué la Minerva, amb la vista clavada a l’exòtica línia de la costa—. És el que en va dur tants de la família a aventurar-se més enllà del port de Salem. Els que es varen quedar sentien que els que se n’havien anat estaven veient coses que cap Winterslip no hauria de mirar mai. Però tanmateix els envejaven, potser per aquesta mateixa raó. —La dona assentí amb el cap abans de continuar.— És una mena de vena bohèmia que tenim a la família. És el que va fer que el vostre pare vingués fins aquí a establir-se com a balener, i que tu nasquessis tan lluny de casa. Però tu ja saps que no pertanys a aquesta terra, Amos. Tu hauries d’estar vivint a Milton o a Roxbury, amb el teu maletí verd a la mà, entrant cada matí en una oficina de Boston.

—Hi he rumiat sovint —admeté l’home—. I qui sap si encara hauria fet alguna cosa de profit a la vida…

Acabaven d’arribar a una tanca de filferro espinós, una mena de barrera poc habitual en aquella costa acollidora. La tanca s’estenia enllà, fins a baix de tot de la platja. D’improvís, una onada s’abalançà fins a llepar el darrer pal i reculà a l’instant.

La Minerva somrigué.

—Bé, aquí és on l’Amos ens deixa i en Dan entra en escena —digué—. Ho aprofitaré per anar a donar la volta per baix d’una esgarrapada. Quina sort que no poguessis construir la tanca de manera que es desplacés amb la marea.

—M’imagino que trobaràs l’equipatge al teu dormitori de casa d’en Dan —li digué l’Amos—. Recorda’t del que t’he dit pel que fa a...

De cop, l’Amos deixà de parlar en sec. Un home cepat, vestit de blanc de dalt a baix, aparegué al jardí traient el cap per damunt de la tanca i s’apropà avançant ràpidament cap on eren ells. L’Amos Winterslip es posà tens per un moment. Una flamarada d’ira li il·luminava la mirada habitualment lànguida.

—Adeu-siau —digué, tot girant cua.

—Amos! —el cridà la Minerva amb un to sec. L’home continuà caminant i ella li va anar al darrere—. Amos, això no té ni cap ni peus! Quant fa que no parleu tu i en Dan?

L’home s’aturà sota un garrofer.

—Trenta-un anys —respongué—. Va fer trenta-un anys el 10 d’agost passat.

—Ja n’hi ha prou i massa i tot —li digué la Minerva—. Au, va, dona la volta a aquesta tanca absurda teva, i allarga-li la mà.

—No seré pas jo qui ho faci —digué l’Amos. —M’imagino que no coneixes en Dan, Minerva, ni la mena de vida que ha estat duent. Ens ha deshonrat a tots una i altra vegada...

—Però si en Dan és considerat un gran home —respongué ella expressant el seu desacord—. És un home respectat...

—I ben ric —afegí l’Amos amb amargor—. I en canvi jo soc pobre. Sí, així és com acostumen a anar les coses en aquest món de mones. Però n’hi ha un altre, de món, després, i allà dalt calculo que en Dan rebrà el càstig que es mereix.

Tot i que la Minerva era d’ànima ferrenya, la mirada d’odi a la cara esllanguida d’aquell home l’espantà una mica. S’adonà, però, que era inútil discutir l’assumpte.

—Adeu-siau, Amos —li digué—. Espero poder-te convèncer de venir cap a la Costa Est algun dia...

L’home no va fer cap senyal d’haver-la sentida, sinó que continuà avançant amb pas apressat per la blanca llenca de sorra de la platja.

Quan la Minerva es tombà, en Dan Winterslip ja li estava somrient per damunt de la tanca.

—Hola, bonica! —exclamà—. Vine cap a aquesta banda de la tanca a gaudir de nou de la vida. Ets molt benvinguda!

—Com estàs, Dan? —Vigilant que no se l’enduguessin les onades, la dona va passar a l’altra banda per arribar al seu costat. L’home li agafà llavors les dues mans amb les seves.

—Que content que estic de veure’t! —digué ell, i la seva mirada confirmà les seves paraules. Sí, en Dan sabia molt bé com parlar a les dones—. Hom s’hi sent una mica sol, al vell casal familiar darrerament. Calia una noia jove per alegrar una mica la vista!

La Minerva rebufà.

—Ja fa massa hiverns que m’arrossego amb katiuskes per Boston com per deixar-me entabanar ara per paraules falagueres de les teves... —li recordà la dona—.

—Au, va! Deixa estar Boston! —li recomanà vivament ell—. Tots som joves a Hawaii. Mira’m a mi.

La Minerva se’l mirà preguntant-se fins a quin punt era cert allò que deia. L’home tenia seixanta-tres anys —això ella ho sabia del cert—, però només les petites tofes rinxolades de cabells blancs que li coronaven les temples traïen la seva edat. La cara, colrada amb el bronze més intens de tants anys de vagareig sota el sol de la Polinèsia, no mostrava cap traça d’arruga o de plec. Amb el pit ample i musculat que tenia, al Continent hauria ben bé pogut passar per un home de quaranta anys.

—Ja veig que el meu estimadíssim germà t’ha acompanyat fins a la línia divisòria —remarcà mentre caminaven pel jardí—. Et deu haver donat records per a mi, m’imagino.

—He mirat que vingués fins aquí perquè us donéssiu la mà —digué la Minerva.

En Dan Winterslip es posà a riure.

—No privis el pobre Amos del seu odi cap a mi, dona —li digué—. És tot el que li queda ara per ara. Cada nit ve fins aquí i s’està palplantat sota aquest garrofer seu fumant cigarrets i mirant fixament casa meva. I saps què està esperant? Està esperant que el Senyor em fulmini per tots els meus pecats. Val a dir que n’és prou, de pacient. Això l’hi reconec.

La Minerva no va respondre. L’enorme mansió d’en Dan, amb el seu laberint d’habitacions, era d’una bellesa tan punyent que es feia gairebé insuportable. La dona s’havia aturat a impregnar-se de tot allò altra vegada: del fullatge dels delònixs esponerosos, desplegats com grans paraigües carmesins, amb aquell majestuós fulgor daurat seu; dels gegantins banians projectant ombres purpúries, i del seu favorit, l’arbre hau mitològic, que semblava tan vell com el temps mateix, curull d’aquelles seves flors grogues. I del més bonic de tot, de les vinyes florides, de les buguenvíl·lies embolcallant tot allò que tocaven amb una esplendor roja, color de teula. La Minerva es preguntà per un instant què n’haurien dit els seus amics de Boston, aquells que entraven en èxtasis moderats cada primavera davant l’esplendor dels jardins públics de la seva ciutat, si poguessin veure el que ella estava veient ara. Haurien quedat una mica trasbalsats, potser, perquè allò era massa exuberant per ser respectable. Un entorn escarlata, ben adient —no n’hi havia cap dubte— per al seu cosí Dan.

Van arribar a la porta lateral de la casa, que conduïa directament al saló. En llançar una ullada a la dreta, la Minerva copsà a través del fullatge esponerós espurnejos de la tanca de ferro i de les altes reixes que donaven a Kalia Road. En Dan li obrí la porta, i ella hi entrà. Com la majoria d’habitatges d’aquella mena a l’arxipèlag, el saló només tenia parets per tres bandes, essent la quarta constituïda per una fina tela metàl·lica. Varen travessar el terra llustrós fins entrar al gran vestíbul de l’altra banda. Vora la porta principal, una hawaiana d’edat indefinida s’alçà tot d’una de la cadira on seia. Era un enorme espècimen femení de pit alt i posat digne d’aquella raça autòctona en vies d’extinció.

—Bé, Kamaikui, ja torno a ser aquí —digué la Minerva, tota somrient.

—Jo dono benvinguda —respongué la dona. Era tan sols una servent, però se li dirigia amb les maneres distingides d’una amfitriona.

—La mateixa habitació que vas ocupar la primera vegada que vas venir, Minerva —anuncià en Dan Winterslip—. Tens l’equipatge allà. I unes quantes cartes que han arribat avui amb el vaixell d’aquest matí. No em va semblar que calgués fer-te-les arribar a casa de l’Amos. Soparem quan estiguis a punt.

—No et faré pas esperar gaire —respongué ella, i s’afanyà a pujar escales amunt.

En Dan Winterslip se’n tornà al saló. S’assegué en una cadira de palma de rotang que s’havia fet fer expressament a Hong-Kong, abans de llançar una llambregada complaent a totes les possessions que l’envoltaven i feien palesa la seva prosperitat. El seu majordom entrà llavors amb una safata on duia uns còctels.

—En portes dos, Haku? —somrigué en Dan Winterslip—. La dama és de Boston.

—S-sí —digué en Haku en to sibilant, i s’enretirà sense fer soroll.

Al cap d’un moment, la Minerva tornà a entrar al saló. Duia una carta a la mà.

—Dan, això és un despropòsit dels grossos! —exclamà la dona.

—Què, això?

—Ja t’he comentat que s’estaven amoïnant per mi a casa. Perquè no he aconseguit deslliurar-me de l’encís de Honolulu, vull dir. Doncs, bé, ara resulta que m’han enviat un policia perquè em vingui a buscar.

—Un policia? —preguntà l’home alçant les esborrifades celles.

—Sí, a la pràctica ve a ser això. No ho fan pas obertament, és clar. La Grace m’ha escrit que a en John Quincy li han donat sis setmanes de vacances al banc on treballa, i que ha decidit fer un viatge cap aquí. «Així tindràs algú amb qui tornar acompanyada, estimada Minerva», diu la Grace. Que subtil que és, oi?

—En John Quincy Winterslip? Deu ser el fill de la Grace.

La Minerva assentí amb el cap.

—Tu no l’has vist mai, oi, Dan? Bé, doncs aviat el coneixeràs. I no comptaràs pas amb la seva aprovació, ja t’ho dic ara.

—I per què no? —digué en Dan, tot ofès.

—Perquè és molt com cal. És un bon xicot, però, renoi, és tan formal... Aquest viatge serà tot un calvari per a ell. Així que hagi passat Albany, ja començarà a penedir-se’n, i pots imaginar-te les milles i milles de penediment que haurà de suportar després.

—No ho sé pas, això, jo. Que no és un Winterslip, ell?

—Ho és. Però no té ni una engruna de la vena bohèmia de la família. És un purità, ell.

—Pobre nano... —digué en Dan Winterslip mentre es dirigia cap a la safata on hi havia les begudes de color ambre—. M’imagino que farà una parada a San Francisco, a casa d’en Roger. Escriu-li allà i digue-li que vull que mentre sigui a Honolulu s’estigui aquí i que faci com si fos casa seva.

—És molt amable de part teva, Dan.

—Gens ni mica. M’agrada estar envoltat de jovent (encara que siguin puritans de pedra picada). I tu, ara que ets a punt de ser capturada i tornada a la civilització, faries bé de prendre’t un d’aquests còctels!

—Bé —digué la seva convidada—, estic a punt de mostrar-te el que el meu germà solia anomenar «la veritable indiferència de Harvard al què diran».

—Què vols dir? —preguntà en Dan Winterslip.

—Lloat sia Déu! —digué la Minerva picant l’ullet al seu cosí, mentre alçava la copa de còctel.

En Dan Winterslip celebrà el seu gest, radiant de satisfacció.

—Ets tan eixerida, Minerva! —comentà l’home mentre l’acompanyava vestíbul enllà.

—Allà on vas, fes com veuràs —respongué ella, citant la cèlebre dita—. M’he proposat no fer aquí com fan els bostonians. Per guanyar-se la simpatia de la gent de Hawaii, seria una manera ben enrevessada d’actuar, oi?

—Ben cert que sí.

—A banda que ja no em caldrà perquè aviat tornaré a ser a Boston, recorrent amunt i avall les exposicions d’art i assistint a les conferències gratuïtes de l’Institut Lowell, dissecant-me gradualment en la senilitat.

Però ara no era pas a Boston, ella, rumià mentre s’asseia a la taula llustrosa del menjador. Davant seu, ben gelada com cal, una tallada generosa de papaia d’un groc daurat li feia venir salivera. En algun lloc darrere del fullatge de l’altra banda de la reixa, l’oceà murmurava, incessant. Sabia que el sopar seria perfecte, potser amb el bistec de vedella local una mica massa sec i esfilagarsat, però amb les fruites i l’amanida compensant-ho amb escreix.

—Esperes que la Barbara arribi aviat? —preguntà aleshores la Minerva.

La cara d’en Dan Winterslip s’il·luminà sobtadament com la platja a la sortida del sol.

—Sí. La Barbara s’acaba de graduar. Pot arribar qualsevol dia a partir d’ara. Seria fantàstic que ella i el teu nebot preferit coincidissin en el mateix vaixell.

—Seria fantàstic per al John Quincy, en qualsevol cas —respongué la Minerva—. Ens va semblar una noia alegre i encantadora, quan ens va venir a veure a Boston.

—És ben bé així, sí —coincidí, tot cofoi, l’home. La seva filla era el seu bé més preuat—. No saps pas com l’he trobada a faltar! M’he sentit ben sol darrerament...

La Minerva li llançà una mirada plena de murrieria.

—Sí, ja me n’han arribat rumors, ja, de com t’has sentit de sol, tot aquest temps... —remarcà.

Sota la morenor de la seva pell, en Dan s’enrojolà de cap a peus.

—Ha estat l’Amos, qui t’ho ha dit, suposo.

—No, no tan sols l’Amos. Tot Hawaii en va ple! Se’n sent a parlar molt, de tu... Certament, Dan, a la teva edat…

—Què vols dir, a la meva edat? Ja t’he dit que per aquí tothom és jove.

L’home mastegà en silenci una estona abans de continuar.

—Ets una dona molt eixerida, t’ho he dit i ho penso. Has d’entendre que aquí a l’arxipèlag, un home pot comportar-se d’una manera... diguem... una mica diferent de la de Back Bay, a Boston.

—Segons això —digué ella somrient—, tots els homes de Back Bay no són de fiar. No et creguis pas que t’ho retrec, Dan. Però, pel bé de la Barbara, per què no tries com a objecte de la teva devoció una dona amb qui puguis casar-t’hi?

—Podria casar-m’hi, amb aquesta, si és que parlem de la mateixa dona.

—A la dona a la qual em refereixo jo —respongué la Minerva—, se la coneix arreu com la vídua de Waikiki.

—Aquesta illa és un cau de xafarderies! L’Arlene Compton és perfectament respectable.

—És una antiga corista, em penso.

—No ben bé. És una actriu que havia fet petits papers abans de casar-se amb el tinent Compton.

—Una vídua feta a si mateixa.

—Exactament, què vols dir amb això ? —preguntà, tot encès, amb els ulls grisos que li llançaven guspires.

—He sentit dir que si l’avió del seu home s’estavellà a Diamond Head va ser perquè ell s’ho estimà més així. Ella el va empènyer.

—Mentides, tot això són mentides! —exclamà, cridant, en Dan Winterslip—. Perdona’m, Minerva, però no t’has pas de creure tot el que sents a la platja.

L’home emmudí per un instant.

—Què em respondries si et digués que em disposava a casar-me amb aquesta dona?

—Em fa l’efecte que et contestaria amb un tòpic dels grossos —respongué ella, amablement—, i et recordaria que no hi ha ximple més ximple que un vell ximple.

Ell no deia res.

—Perdona’m, Dan. Soc la teva cosina germana, però una parenta ben llunyana pel que fa a aquesta mena de coses. No n’he pas de fer res, jo. I, de fet, tant me faria, si no em caiguessis bé. Penso en la Barbara, jo...

L’home abaixà el cap.

—Ja ho sé, que penses en la Barbara. Bé, no cal que ens posem nerviosos. No li he parlat de casament, a l’Arlene. Encara no.

La Minerva somrigué.

—Saps, a mesura que vaig posant anys —constatà la dona—, hi ha tantes dites antigues suposadament carregades de saviesa que comença a semblar-me que no tenen ni cap ni peus! En particular, la que t’acabo de dir.

Ell se la mirà, adreçant-li de nou un esguard ple d’afecte.

—Aquest és el millor alvocat que hagi tastat mai —afegí la dona—. Però digues, Dan, estàs segur que el mango és un aliment? Més aviat em sembla un tònic reconstituent, a mi.

Quan acabaren de sopar, l’assumpte de l’Arlene Compton ja era un tema oblidat i en Dan havia recuperat el seu bon humor habitual. Varen prendre cafè a la terrassa —el lanai, en la llengua de l’illa—, a la qual se sortia des d’una porta que hi havia al fons del saló. Tenia una mida generosa, estava protegida per una reixa metàl·lica per tres bandes i s’estenia fins al capdavall de la platja de sorra blanca. A fora, el breu crepuscle tropical esmorteïa ja els colors llampants de Waikiki.

—No corre ni un fil de brisa —digué la Minerva.

—Els alisis han deixat de bufar —respongué en Dan. L’home es referia als vents benefactors, provinents del nord-est més fred, que, llevat d’alguns intervals desagradables, refrescaven l’arxipèlag amb les seves alenades—. Em fa por que no tinguem ben aviat una temporada de temps Kona.

—Espero que no —respongué la Minerva.

—Em treu tota la vitalitat a l’instant, ara, a mi —digué ell deixant-se caure en una butaca—. Allò de l’eterna joventut que t’he dit abans, Minerva, és tan sols una petita fatxenderia que m’agrada deixar anar de tant en tant.

La dona somrigué amablement.

—Fins i tot els joves troben que el temps Kona és dur de suportar —li digué la Minerva per reconfortar-lo—. Recordo quan jo venia per aquí, als anys vuitanta. Tenia tan sols dinou anys, però el record del vent que fa emmalaltir encara el duc gravat a la memòria.

—No vàrem coincidir, llavors, Minerva.

—Tens raó. Tu rondaves per algun indret dels mars del Sud, aleshores...

—Però sentia parlar de tu quan tornava. Deien que eres alta i rossa i encantadora, i que no eres de cap manera la noia creguda en què temien que t’haguessis convertit. Deien també que tenies una figura meravellosa... i encara la tens...

La Minerva s’enrojolà, sense deixar, però, de somriure.

—Au, va, Dan, que no les diem, aquesta mena de coses, allà d’on soc jo.

—Ai, els anys vuitanta! —sospirà l’home—. Llavors Hawaii sí que era Hawaii, un país d’opereta ancorat en el temps, amb el vell Kalakaua assegut al seu tron d’or.

—Em recordo d’ell, sí —digué la Minerva—. S’organitzaven grans festes al seu palau. I aquelles tardes allà al lanai reial, quan s’asseia voltat dels seus gens recomanables amics, i la Royal Hawaiian Band tocava als seus peus, i ell els llançava, tot altiu, penics reials. Era un indret tan pintoresc i tan ingenu, llavors, Dan...

—Ho han engegat tot a rodar —es planyé ell, amb una infinita tristesa—. Massa voler imitar el Continent, ves! Massa fòtils de la vostra maleïda civilització mecanitzada, massa automòbils, massa fonògrafs, massa ràdios... Au, va! I, malgrat tot, mira què et dic, Minerva: per sota ben endins encara hi flueix un corrent ocult d’aigües profundes...

Ella assentí amb el cap, i tots dos es deixaren endur uns instants per aquells vells records compartits. Al cap de poc, en Dan Winterslip encengué el llum de peu que tenia al costat.

—Faré una ullada al diari del vespre, si no et sap greu...

—No, no, fes, fes —s’apressà a respondre-li la Minerva.

Ja li estava bé gaudir a ella també d’un moment de silenci. Al capdavall, aquella era l’hora del dia en què Waikiki li agradava més. Era tan breu el capvespre tropical, tan sobtada i tan suaument temptadora l’arribada de la nit! La catifa d’aigua que s’estenia al seu davant, d’un suau color verd poma de dia, havent virat a carmesí i daurat a la posta de sol, era ara d’un porpra intens. Al cim d’aquell volcà extingit que anomenaven Diamond Head, un ull groc hi parpellejava, com si volgués suggerir que hi podia haver encara foc a dins. A uns cinc quilòmetres de profunditat, les llums del port començaven a fer pampallugues, i enllà, cap a l’escull, les llanternes japoneses dels sampans de dos rems lluïen de manera intermitent. Encara més enllà, a la rada, treia el cap la baluerna malmesa d’un vell bergantí avançant suaument cap a l’entrada del canal. I com sempre, allà fora, un o dos vaixells, arribats des de l’Orient amb un carregament d’espècies, de te o d’ivori; o a punt de salpar-hi amb un carregament de venedors de tractors. Naus de tota mena: el transatlàntic, lluent com una patena, i el gràcil vaixell mercant; els bucs arribats de Melbourne i de Seattle, de Nova York i de Yokohama, de Tahití i de Rio, o de qualsevol altre port dels set mars. Perquè allò era Honolulu, la Cruïlla del Pacífic, la cruïlla glamurosa de les rutes marítimes on, segons deien, totes les vies s’acabaven encreuant un dia o un altre.

La Minerva sospirà. S’adonà de sobte que en Dan feia un moviment brusc i es girà per mirar-se’l. Havia deixat el diari damunt dels genolls, i mirava fixament l’horitzó. Aquella fatxenderia seva sobre l’aparença juvenil que mantenia no podria empassar-se-la ningú, en aquell moment. Perquè el rostre semblava haver-li envellit de cop, i ara se’l veia vell, molt vell.

—Bé, Dan... —digué ella.

—Mm... estava rumiant, Minerva —començà a dir lentament l’home—. Torna’m a parlar d’aquest teu nebot.

La pregunta la va sorprendre, però ho dissimulà.

—En John Quincy? —digué ella, com aquell qui res—. És el bostonià típic. Convencional. Li han planificat la vida del bressol a la tomba. Fins ara els ha seguit la veta. Ha anat a l’escola privada que pertocava, després a la universitat de Harvard, ha freqüentat els clubs privats pertinents, treballa a l’entitat bancària de la família... fins i tot ha sortit i s’ha promès exactament amb la noia que la seva mare hauria triat per a ell. Hi va haver un moment que confiava que es rebel·laria, durant la guerra, però no: en va tornar il·lès i reprengué tot mansoi el camí traçat.

—Aleshores és un xicot de fiar... estable?

La Minerva somrigué.

—Mira, Dan, només et diré que, comparat amb aquest xicot, el penyal de Gibraltar trontolla de tant en tant.

—Deu ser discret, si t’he entès bé.

—No sé com explicar-t’ho: és la discreció personificada. Me l’estimo, però una mica de rauxa de tant en tant no fa cap mal... De tota manera, em fa por que ja no sigui massa tard, ara. En John Quincy té gairebé trenta anys.

En Dan Winterslip era dempeus, amb el posat de qui ha pres una decisió important. A través de la cortina de bambú que penjava de la porta que conduïa al saló, s’hi va veure una llum.

—Haku! —cridà en Dan Winterslip.

El criat japonès arribà tot seguit.

—Haku, avisa el xofer, ràpid, que prepari el cotxe gran! He d’arribar al moll abans que el President Tyler salpi cap a San Francisco. Wikiwiki!

El criat desaparegué cap al saló, i en Winterslip el seguí. La Minerva, una mica desconcertada, s’assegué un instant, després s’alçà i corregué la cortina per preguntar.

—Que penses agafar el vaixell cap a San Francisco, Dan?

L’home estava assegut al seu escriptori, escrivint amb rapidesa.

—No, no... només he d’anar a portar aquesta nota al vaixell que t’he dit... —li respongué.

Parlava contenint l’estat d’excitació que l’agitava. La Minerva tornà cap al saló. Al cap de no res, en Haku aparegué donant una notícia totalment innecessària, atès que el ronc sonor del motor que arribava des de la porta del garatge l’havia ja comunicada. En Dan Winterslip agafà d’una revolada el barret que li acostava el seu criat.

—Minerva, fes com si fossis a casa teva. Tornaré aviat —exclamà mentre sortia rabent.

Havia de ser algun assumpte de negocis, sens dubte. La Minerva començà a caminar amunt i avall per la sala àmplia i airejada on era, fins a aturar-se finalment davant del retrat de Jedediah Winterslip, el pare d’en Dan i de l’Amos, i oncle seu. En Dan havia encarregat que li pintessin aquell retrat a partir d’una foto, després que morís. Era l’obra d’un artista especialitzat a pintar paisatges —allò es veia d’una hora lluny—, pensà la Minerva. I, tanmateix, el tremp i la personalitat d’aquest home oriünd de la Nova Anglaterra, que s’havia establert a Honolulu per fer-hi de balener, es feien ben palesos. L’únic cop que ella l’havia vist, als anys vuitanta, abatut com estava després d’haver-se arruïnat en l’accident que els seus vaixells acabaven de patir a l’Àrtic, tenia un aspecte demacrat i envellit.

Fet i fet, pensà la Minerva, s’havia de reconèixer que en Dan havia retornat a la família la seva antiga esplendor. Havia recuperat la fortuna perduda i l’havia incrementada. Corrien rumors estranys sobre els seus mètodes, però també corrien aquella mena de rumors dels bostonians que mai no s’havien mogut de la seva ciutat. Un xicot encantador, fos quin fos el seu passat. La Minerva s’assegué al piano i tocà un parell de compassos coneguts d’Al bell Danubi blau. I els seus pensaments la retornaren als anys vuitanta.

En Dan Winterslip també pensava en els anys vuitanta mentre el seu cotxe enfilava rabent la Kalakaua Avenue en direcció al centre de la ciutat. Però en arribar al moll, era el present el que monopolitzava el seu pensament i l’amoïnava. Arrencà a córrer, panteixant, travessant l’ombrívol cobert fins a la passera estesa del President Tyler. No tenia temps a perdre, perquè el vaixell estava a punt de salpar. Com que es tractava d’un buc que feia escala a Honolulu venint de l’Orient, partí sense les cerimònies de comiat reservades als que feien el trajecte des de l’illa fins al Continent. Tanmateix, se sentien els crits d’«Aloha» de pertot, alguns d’efusius, d’altres exclamats amb un lleu tremolor a la veu. La majoria dels viatgers duien leis —les famoses garlandes de flors— al voltant del coll, i un batibull de gent vinguda a acomiadar-los s’havia aplegat al peu de la passarel·la.

En Dan Winterslip s’obrí pas i pujà corrents pel pendent inclinat. En arribar al pont, es trobà amb un antic conegut seu, el senyor Hepworth, que era el segon oficial a bord.

—Vostè és l’home que estic cercant! —exclamà en Dan.

—Com anem, senyor Winterslip? —digué en Hepworth—. No he pas vist el seu nom en la llista de passatgers.

—No, no viatjo pas, jo. Soc aquí per demanar-li un favor.

—Encantat de poder-l’hi fer, senyor Winterslip.

En Dan li posà una carta a la mà.

—Vostè ja coneix el meu cosí Roger de ‘Frisco, a Califòrnia. Si us plau, doni-li aquesta carta (a ell i a ningú més) així que arribi a port, tan aviat com li sigui possible. No soc a temps d’enviar-l’hi jo per correu, i de tota manera m’ho estimo més així. Li estaré eternament agraït.

—No es mereixen les gràcies, senyor Winterslip. Vostè ha estat sempre molt amable amb mi i serà un plaer fer-li aquest encàrrec. Ara, em sap greu, però ha de tornar a terra. D’aquí a un minut...

L’home agafà en Winterslip pel braç i l’empenyé suaument perquè baixés per la passarel·la. Així que posà els peus a terra, l’enretiraren a l’instant.

Per uns moments, en Dan va romandre allà dret, envaït per l’emoció que tot illenc sent en veure salpar un vaixell cap al Continent. Després, va fer mitja volta i travessà lentament el moll passant per l’hangar. Al seu davant va entreveure un home alt i prim que reconegué a l’instant com en Dick Kaohla, el net de la Kamaikui, i alleugerí el pas per poder encalçar-lo.

—Hola, Dick! —el saludà en Dan.

—Hola.

El rostre bronzejat del jove tenia un aspecte sorrut, amb cara de pocs amics.

—Fa molt que no vens a veure’m —li digué en Dan Winterslip—.Va tot bé?

—Sí —respongué en Kaohla—. Sí, tot bé.

En arribar al cap del carrer, el xicot girà cua i remugà un «bona nit» entre dents.

En Dan Winterslip es quedà allà palplantat, seguint-lo, pensarós, amb la mirada. Després pujà al seu automòbil.

—Ara ja no tenim cap pressa —comunicà al seu xofer.

En entrar al saló de casa seva, es trobà la Minerva llegint. Així que el va veure arribar, la dona alçà la mirada del llibre per preguntar-li:

—Hi has arribat a temps, Dan ?

—M’ha anat ben just —li respongué l’home.

—Encara bo —digué la dona mentre s’alçava de la cadira—. Agafaré el llibre i me n’aniré cap dalt ja. Que dormis bé.

L’home esperà que ella arribés al llindar de la porta abans de dir-li-ho.

—Ah, Minerva, no cal que et preocupis per escriure al teu nebot que es pot estar aquí a casa quan vingui.

—Ah, no, Dan? —li preguntà ella, tota intrigada.

—No cal. Ja li he fet arribar la invitació jo mateix. Bona nit.

—Ah, bona nit, doncs —respongué la dona, tot sortint de la sala.

Un cop sol, en Dan començà a caminar amunt i avall pel terra encerat del gran saló tot neguitós. Sortí un moment al lanai i hi trobà el diari que havia estat llegint a primera hora del matí. L’agafà i se l’emportà altre cop al saló per mirar d’acabar-lo de llegir, però alguna cosa que l’amoïnava li ho va impedir. Els ulls no paraven de moure’s, inquiets, a banda i banda. Tot d’una, deixant anar un crit, arrencà un tros de la pàgina dedicada al tràfic naval i l’estripà, tot enrabiat, en mil bocins.

S’alçà de nou i tornà a fer grans gambades amunt i avall. Havia tingut la intenció d’anar a veure algú a la platja, però la presència serena de qui ocupava el pis de dalt —Boston en la seva expressió més tolerant, però Boston al capdavall— el va retenir de fer-ho.

Tornà al lanai. Allà, sota una mosquitera, hi havia el catre on més li agradava dormir, ben a prop del seu vestidor, amb tot a mà. Tanmateix, era massa d’hora per anar-se’n al llit. Va empènyer la porta i es dirigí cap a la platja. Impossible equivocar-se: era l’alè suau i traïdorenc del Kona el que sentia a les galtes. El «vent malaltís» que embraviria les enormes onades a tota la costa i malmetria momentàniament aquell paradís illenc. No hi havia lluna; les estrelles que habitualment semblaven tan amables i tan properes ara eren velades per la foscor. L’aigua negra de la mar s’atansava, bramant, amenaçadora. En Dan va romandre allà, dret, escodrinyant la negror, mirant a la llunyania, cap a les cruïlles on els camins sempre es creuaven de nou. Si els donaves temps... tan sols si els donaves temps, però...

En girar-se, la mirada se li’n va anar cap al garrofer que hi havia a l’altra banda de la tanca enreixada. Hi llambregà la flameta groga d’un llumí. Era el seu germà Amos. L’envaí un sentiment sobtat de tendresa, hauria volgut anar a l’altra banda i parlar-li, recordar amb ell els dies llunyans quan jugaven plegats en aquella mateixa platja. Però no serviria de res, d’això n’estava ben segur. Sospirà, i la porta mosquitera del lanai petà al seu darrere: la porta sense pany en una terra on els panys eren escassos.

Cansat, s’assegué en la foscor a reflexionar. Tenia la cara girada cap a la cortina de bambú que hi havia entre ell i el saló. Una ombra s’hi dibuixà, immòbil durant un segon, i després desaparegué. Va retenir l’alè: altre cop aquella ombra.

—Qui hi ha? —preguntà en Dan cridant.

Un enorme braç morè separà la cortina. Una amigable cara bruna hi quedà emmarcada.

—La seva fruita jo poso a la taula —digué la Kamaikui—. Jo vaig al llit ara.

—Bé, bé... Fes, fes... Bona nit.

La dona es retirà. En Dan Winterslip estava enrabiat amb ell mateix. Què carai li passava, tanmateix? Ell, que havia bregat per obrir-se pas contra perills inenarrablement esgarrifosos en el passat, ara estava ben neguitós, al límit...

—M’estic fent vell —remugà per sota el nas—. I ara, quines coses de pensar, Déu del cel! Això és el Kona, que bufa. És això: el Kona. Em trobaré bé quan els alisis tornin a ventar de nou.

Quan tornin a ventar els alisis! Qui sap quan... Aquí, on tots els camins es creuen, no es pot estar mai segur de res.

CAPÍTOL II

El barret de copa

En John Quincy Winterslip pujà arrossegant els peus al transbordador d’Oakland. Estava esgotat. Durant més de sis dies havia estat dormint encaixonat en cotxes llit —la parada a Chicago no havia estat sinó un anar d’un tren a l’altre— i n’estava tip i cuit. «Visiteu Amèrica, primer!», deia la campanya publicitària. Allò era el que havia estat fent. I quin panorama més deplorable, Déu del cel! Li va semblar que s’havia passat una eternitat veient planúries interminables, esquitxades aquí i allà de cases mancades del més mínim sentit de l’estètica, els habitants de les quals, sense cap mena de dubte, mai no havien escoltat un concert simfònic en sa vida.

Al seu davant, caminava a grans gambades un camàlic que carretejava les seves dues maletes, els pals de golf i la capsa de barrets. A l’home li faltava una mà, arrencada, sens dubte, en alguna d’aquelles batusses amistoses de la frontera, en les quals se solien embrancar la gent d’aquella banda. Al seu lloc hi duia un garfi d’acer. Fet i fet, per a algú que exerceix la professió de camàlic, l’interès de dur un garfi d’acer incorporat era innegable. Tanmateix, si n’era d’estrambòtic i de ben típic de l’oest americà tot plegat!

El xicot assenyalà l’indret de la part de davant de la coberta on volia que hi deixés el seu equipatge, i el camàlic començà a descarregar-lo. En acabat, anant amb cura de triar la mà correcta, en John Quincy hi diposità una propina tan generosa que, en agraïment, va rebre una salutació insòlita amb el dit garfi donant un copet suau a la gorra. El destinatari d’aquell gest de gratitud, voltat de les seves elegants pertinences, alliberà el cap xop de suor del barret de palla que el constrenyia, i mirà de treure l’entrellat de tot allò que li acabava de passar.

Era a cinc mil quilòmetres de Beacon Street i encara li’n mancaven tres mil més per recórrer! Com era que —preguntà ell, tot ressentit, al seu jo intern habitualment complaent—s’havia avingut a emprendre aquella absurda expedició a terres paganes? Ara, a finals de juny, era precisament la millor època de l’any a Boston. Les partides de tennis a Longwood, la suau calidesa dels llargs capvespres en canoa pel riu Charles, els caps de setmana de golf amb l’Agatha Parker al Magnolia. Que si de veritat calia viatjar, ja hi havia París. Feia dos anys que no hi anava, i precisament planejava fer-hi una escapada quan la seva mare li havia ficat al cap aquella idea forassenyada d’anar a Hawaii.

Forassenyada... sí, exactament era allò, fer-lo viatjar vuit mil quilòmetres només per anar a insinuar subtilment a la tia Minerva que havia de tornar a la vida tranquil·la i ordenada que duia rere les vidrieres porpres de la casa de Beacon Street. I per casualitat hi havia alguna probabilitat que la seva tossuda parenta captés la insinuació i li fes cas? Ni una ni mitja. La tia Minerva s’havia acostumat a fer el que li venia de gust. De fet, el xicot tenia ben present el record d’una situació molt incòmoda en la qual ella li havia deixat ben clar que faria sempre el que li passés pel cap.

En John Quincy desitjava haver tornat ja d’aquell viatge. Quin plaer veure’s travessant de nou Boston Common fins al seu despatx de State Street, i llançar des d’allà una nova emissió de bons! Encara no era membre de ple dret de l’empresa —era un privilegi exclusiu dels Winterslip que calbejaven i feien una mica de gepa, allò—, però ell, en aquella seva feina, hi posava l’ànima. Una emissió de bons el deixava amb el mateix ai al cor esperant l’acollida del públic que el que sent un dramaturg darrere les bambolines la nit de l’estrena. Pujarien els fons hipotecaris immobiliaris al 6% com l’escuma o caurien en picat als seus peus?

La sirena enrogallada del transbordador recordà a l’instant a en John Quincy l’indret inconcebible que ocupava ell en aquell moment en el mapa. El vaixell començà a moure’s i a l’instant s’adonà vagament de la presència d’una persona jove de gènere femení que s’asseia al seu costat. Allunyant-se de les cabòries i tornant al ferri que el transportava, en John Quincy s’incorporà de sobte i s’adonà al costat de qui s’havia assegut, perquè davant la bellesa ell no n’era mai, de cec, fos on fos que la trobés.

I era precisament bellesa el que acabava de trobar ara. L’aire vigoritzant del matí era sec i lluminós. Estès al seu davant, hi havia aquell port que era el somni del mariner exhaust fet realitat. Van passar davant Goat Island, i va sentir l’eco esmorteït d’una corneta; va veure Tamalpais alçar el seu cap orgullós vers el cel resplendent i, en girar-se, allà era la ciutat de San Francisco, tota cofoia, estesa damunt dels seus nombrosos turons.

El transbordador anava solcant la mar feixugament, i en John Quincy seia immòbil. Al seu davant, un bosc de pals i de fumaroles, just la costa que havia fornit l’atmosfera dels relats romàntics que el deixaven embadalit quan era un vailet que anava a l’escola... un petit Winterslip molt quiet, al qual la vena bohèmia de la família s’havia saltat. Ara era capaç de distingir un bergantí d’Anvers, un gran transatlàntic de l’Orient, una goleta de cinc pals, reminiscència d’aquelles històries suposadament oblidades. Naus provinents dels ports francs, vaixells que arribaven d’illes de cocoters dels mars del Sud. La imatge era intrigant i bigarrada com un escenari teatral... però molt més real.

En John Quincy s’alçà de sobte. Una mirada d’estranyesa s’emparà dels seus ulls grisos encalmats.

—No ho... no ho entenc —remugà per sota el nas.

El so de la seva pròpia veu el sobresaltà. No havia pas estat intenció seva, parlar en veu alta. No volia semblar un pallús, així que va fer una llambregada al seu voltant per mirar de trobar algú a qui hauria pogut adreçar aquelles paraules. No hi havia ningú llevat de la persona jove de gènere femení i, òbviament, era algú a qui hom no es podia adreçar de manera informal, sense haver-se presentat abans.

En John Quincy abaixà la mirada cap a ella. Devia ser espanyola o d’algun lloc semblant: cabells negres amb reflexos d’atzabeja, ulls foscos ara guspirejant amb un punt de divertiment que mirava de dissimular, una cara amb un oval delicat i una pell molt bronzejada. Mirà de nou cap al port... la bellesa era de pertot: a fora dels vaixell i a l’interior. Molt millor que no pas viatjar en tren!

La noia alçà la mirada cap a en John Quincy. Va veure un home ample d’espatlles amb un rostre tan innocent com el d’un infant. Un punt de cordialitat —decidí a l’instant— no seria pas malentès.

—Perdoni, com diu? —digué la noia.

—Oh... ho sento —respongué quequejant el jove—. No volia pas… He parlat en veu alta… no era pas la meva intenció… He dit que no ho entenia.

—Què és el que no entenia? —preguntà la noia.

—Una cosa molt sorprenent que m’ha passat —prosseguí ell.

El jove s’assegué i bellugà la mà a banda i banda acomiadant-se del port.

—Ja he estat aquí anteriorment —digué ell.

La noia se’l mirà perplexa abans de respondre-li.

—Molta gent hi ha estat —admeté ella.

—Però… és que jo no hi he estat mai, abans, sap ?

La noia s’enretirà lleugerament del costat del jove.

—Molta gent no hi ha estat mai —admeté ella, també.

En John Quincy agafà aire. En quina mena de conversa s’havia embrancat, ara? Va sentir un impuls sobtat d’alçar-se el barret educadament per acomiadar-se i deixar-ho estar. Però, no, això no ho faria pas, ell venia de l’estirp dels que hi van a fons.

—Soc de Boston, jo —digué ell.

—Ah, ara ho entenc tot!

—I el que miro de d’explicar-li, tot i que naturalment no sé pas per quin motiu l’he embolicada en tot això…

—Per cap motiu, de fet —digué la noia tota somrient—, però continuï.

—Fins fa pocs dies mai no havia estat a l’oest de Nova York, mai en ma vida, que ho entén? Havia voltat una mica per la Nova Anglaterra, i havia estat a l’estranger unes quantes vegades, però mai cap a l’Oest...

—Ja ho veig. L’Oest no li interessava, oi?

—Jo no ho diria pas així —replicà en John Quincy amb primmirada cortesia—, però és tan immens, l’Oest... que explorar-lo em semblava una empresa impossible. I aleshores va i... la família considera que he d’anar-hi, sap?... Així és que vaig haver d’agafar un tren rere l’altre... i, ja em perdonarà... però n’estava una mica cansat. I ara... arribo a aquest port, miro al meu voltant, i experimento la sensació més estranya de la meva vida. Sento que ja hi he estat abans.

La cara de la noia expressava una gran empatia cap al jove.

—Altres persones han tingut la mateixa sensació abans —s’explicà ella—. Ànimes selectes, els diuen. Vostè ha trigat molt de temps a arribar-hi, però finalment ja és a casa. —I, tot allargant-li una mà esvelta i bruna, afegí—: Benvingut a la seva ciutat!

John Quincy li encaixà la mà amb solemnitat.

—No pas! —la corregí amablement—. La meva ciutat és Boston. És d’allà, d’on soc, per naixement. Però aquest entorn... aquest entorn m’és familiar.

El jove llançà una llambregada en direcció al nord, cap als turons baixos que emmarquen la Vall de la Lluna, i després de nou cap a San Francisco.

—Sí, em sembla reconèixer tot el que veig. Sorprenent, oi?

—Potser... algun dels seus avantpassats...

—Justa la fusta. El meu pare va ser per aquí quan era jove. Ell se’n tornà cap a casa... però els seus germans es quedaren aquí. És precisament el fill d’un d’ells, a qui vaig a visitar a Honolulu.

—Oh! Així va a Honolulu, vostè?

—Demà al matí. I vostè, senyoreta, que hi ha estat mai?

—S-sí. —La mirada de la noia adoptà llavors un posat seriós.— Veu... allò d’allà són les rescloses... Aquí és on comença l’Orient. El veritable Orient. I allò altre és Telegraph Hill... —digué assenyalant-ho amb el dit. A Boston ningú no assenyalava mai res amb el dit, però la noia era tan encantadora que en John Quincy va fer els ulls grossos— i Russian Hill, i el Fairmont al cim de Nob Hill.

—Amb tants turons, la vida deu ser plena d’alts i baixos, aquí! —s’aventurà a comentar en to desenfadat—. Parli’m de Honolulu. Deu ser un indret força salvatge, m’imagino.

La noia es posà a riure.

—Deixaré que descobreixi vostè mateix com n’és de salvatge —li respongué—. Pràcticament totes les famílies provenen de la Nova Anglaterra. «Puritans amb un toc de sol», els anomena el meu pare. És molt llest, el meu pare —afegí amb un to infantil estrany, alhora nostàlgic i reptador.

—D’això n’estic segur —digué en John Quincy de tot cor.

S’estaven apropant a l’estació del transbordador i altres passatgers s’amuntegaren al seu voltant.

—L’ajudaria amb aquesta seva maleta, però jo mateix en tinc tot aquest munt. Si poguéssim trobar un camàlic...

—No s’amoïni per mi —respongué la noia—. Ja m’espavilaré sola —afegí. I tot clavant la mirada a la capsa de barrets d’en John Quincy, li preguntà—: Mm... suposo que hi duu un barret de copa de seda aquí dins, oi?

—Per descomptat!—respongué en John Quincy.