Les mans d'Orlac E-Book

Maurice Renard

• Herausgeber: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Kategorie: Krimi
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2024

Seitenzahl: 404

Beschreibung

Stéphen Orlac, virtuós del piano famós a tot el món, veu la seva vida i carrera truncades per culpa d'un greu accident on perd l'ús de les mans. Tot sembla arreglar-se quan el doctor Cerral s'ofereix a trasplantar-li unes de noves. Ara bé, després de l'operació, Orlac perd el control del seu propi cos i és dominat per impulsos criminals. La seva esposa Rosine investigarà fins a descobrir la veritat Maurice Renard, referent del gènere fantàstic i de ciència-ficció, ens porta una obra precursora del body horror o terror corporal que anys després faria coneguts a directors com David Cronenberg. Aquí l'enemic no és fora, sinó al propi cos, que s'escapa del nostre control. Amb una barreja de suspens, sàtira i grotesc, Renard ens convida a reflexionar sobre el nostre destí i la condició humana.

Leseprobe

Maurice Renard (1875, Châlons-en-Champagne, França - 1939, Rochefort, França) va ser un autor pioner dels gèneres de terror i ciència-ficció. Nascut a una família benestant, va començar a escriure jove, i aviat va obtenir reconeixement pels seus relats fantàstics. Després de la Primera Guerra Mundial, va haver de guanyar-se la vida escrivint, motiu pel qual va combinar l’escriptura i divulgació de ciència-ficció i fantasia amb gèneres més comercials com la literatura sentimental, policíaca i d’aventures. A les seves novel·les combina temes atractius pel públic amb reflexions filosòfiques i ètiques.

Stéphen Orlac, virtuós del piano famós a tot el món, veu la seva vida i carrera truncades per culpa d’un greu accident on perd l’ús de les mans. Tot sembla arreglar-se quan el doctor Cerral s’ofereix a trasplantar-li unes de noves. Ara bé, després de l’operació, Orlac perd el control del seu propi cos i és dominat per impulsos criminals. La seva esposa Rosine investigarà fins a descobrir la veritat.

Maurice Renard, referent del gènere fantàstic i de ciència-ficció, ens porta una obra precursora del body horror o terror corporal que anys després faria coneguts a directors com David Cronenberg. Aquí l’enemic no és fora, sinó al propi cos, que s’escapa del nostre control. Amb una barreja de suspens, sàtira i grotesc, Renard ens convida a reflexionar sobre el nostre destí i la condició humana.

Primera edició: març del 2024

Títol original: Les Mains d’Orlac

© de la traducció: Jordi Llavoré Pons, 2024

© de la present edició: Editorial Clandestina, 2024

Direcció de la col·lecció: Marta Vidal i Guirao

Disseny de la col·lecció: DOMO-A

Clandestina BCN S.L.

Passeig de Manuel Girona, 52, 5è 5a • 08034 Barcelona

[email protected]

ISBN 978-84-19627-50-6

Producció de l’ePub: booqlab

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

Clandestina

Tot amant de la literatura està familiaritzat amb el concepte de clàssic, aquell llibre que ha de ser a les nostres biblioteques i que tots hem de llegir almenys un cop a la vida. Les obres que distingim amb aquest apel·latiu, les que han resistit el pas del temps i formen part de la nostra cultura popular, encara avui ens conviden a gaudir, evidentment, però també a qüestionar-nos el món on vivim.

Ara bé, sense pretendre treure cap mèrit a allò ja conegut i celebrat per tothom, personalment sempre m’han interessat més aquells títols que, tot i merèixer ser en aquest cànon tàcit, han caigut en l’oblit i es troben amagats entre les pàgines de la literatura universal. Ja sigui per la condició socioeconòmica o el gènere de l’autor, obligat a viure en la clandestinitat, per tractar temes considerats injustament menors o pel format en què es van publicar, hi ha llibres que han quedat soterrats pel pas del temps.

Amb aquesta intenció neix Biblioteca Clandestina, una col·lecció que vol rescatar tots aquests títols i autors oblidats per donar-los a conèixer al lector contemporani. Intrigues polítiques, aventures esbojarrades, sàtira i fins i tot històries d’amor hi conviuen amb enigmes que no només enganxen des de la primera pàgina, sinó que també ens ajuden a entendre millor el món d’avui. Obrir cada títol suposa començar un viatge extraordinari no només en el temps, sinó sobretot més enllà de les convencions de qualsevol gènere literari.

Benvinguts a la nostra Biblioteca Clandestina. Gaudiu de la lectura.

Dirigida per Marta Vidal i Guirao

Les mans d’Orlac, un còctel perfecte

S i Les mans d’Orlac (1920) fossin un combinat i no pas una entretingudíssima novel·la sorgida de la fèrtil imaginació de Maurice Renard, el seu nom probablement seria «meravellós-científic» o, el que és el mateix, el resultat de barrejar 50 ml de fantasia, 30 ml de ciència-ficció, 30 ml de novel·la policíaca, 10 ml de gran guinyol, unes gotes d’espiritisme i un pensament d’erotisme. I tot plegat, sacsejat a un ritme frenètic, no remenat.

Aquest excel·lent còctel francès va ser publicat en format de fulletó al diari L’Intransigeant el 1920, i l’any següent va veure la llum en format de llibre. En aquesta narració, el lector hi podrà trobar una deliciosa barreja d’elements: el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson, dansant amb els deliris angoixants d’Edgar Allan Poe i l’encís de la millor ciència-ficció de H. G. Wells jugant a fet i amagar amb les sorpreses sense fi del «meravellós-científic» de J.-H. Rosny aîné. Però, més enllà de còctels i mescles, què és Les mans d’Orlac?

Doncs, benvolgut lector, Les mans d’Orlac és una imaginativa novel·la que, a partir d’una trama de misteri, joguineja amb diversos gèneres narratius per presentar-nos la dissort del virtuós pianista Stéphen Orlac, el qual pateix un horrorós accident ferroviari, en què perd les mans. L’única solució per al famós músic estarà en la ciència del polèmic doctor Cerral —personatge inspirat en un cirurgià ben real: Alexis Carrel, guanyador d’un premi Nobel i pioner dels transplantaments facials dels gueules cassés, els militars mutilats durant la Primera Guerra Mundial—, que li empeltarà les mans d’un home que acaba de morir. Aquesta situació sumirà Orlac, un home de tarannà impressionable de naixement, en una profunda depressió que amenaçarà de convertir-se en un atzucac mortal, quan el músic descobreix que aquelles mans que li han trasplantat eren les d’un home culpable d’assassinat i ajusticiat a la guillotina. A partir de llavors, Orlac i la seva dona seran atrapats per una espiral de crims, misteris, robatoris, peripècies i conspiracions que semblen no tenir fi.

Amb aquesta premissa, Renard ordeix una enginyosa trama que sorprendrà una vegada i una altra el lector mercès a la intel·ligent barreja d’elements —del relat de suspens a la història d’amor, passant per la novel·la criminal, la divulgació dels secrets de l’ocultisme i el gran guinyol més desenfrenat—, que l’autor disposa amb l’astúcia d’una aranya afamada. Un dels trumfos de Renard, el trobarem en la magnífica creació dels personatges. Tenim des de l’impressionable pianista que protagonitza la novel·la, fins a l’agut i còmic secundari, el senyor de Crochans, passant per l’estel que il·luminarà tota l’obra: la senyora d’Orlac, una jove d’ulls encisadors que es convertirà en el veritable far de la història gràcies al seu infatigable desig de resoldre aquest joc de malentesos i de situacions inversemblants i, amb perdó, novel·lesques. Tampoc no voldria oblidar l’extraordinària destresa de Renard a l’hora de retratar uns secundaris de luxe: els criats. L’autor, en aquest cas, aconsegueix dibuixar amb pocs traços uns personatges que semblen sorgits de la realitat parisenca de l’època. En aquest sentit, el lector em sabrà disculpar si no dic ni una paraula de la resta de personatges que habiten aquesta novel·la: mèdiums, fantasmes, esquelets, revenants, criminals, espies, lladres…

En aquest punt, segurament el lector es preguntarà com pot ser que fins ara no hagués conegut aquesta narració plena d’imaginació o que, com a màxim, només li sonés la premissa narrativa a través d’alguna de les seves adaptacions cinematogràfiques —si ens centrem només en les adaptacions oficials, podem citar: Orlacs Hände (1924), de Robert Wiene; Mad Love / The Hands of Orlac (1935), de Karl Freund; The Hands of Orlac (1960), d’Edmond T. Gréville, o Hands of Stranger (1962), de Newt Arnold.

¿On s’amagava, fins ara, aquest Wells francès, com va ser denominat més d’una vegada, i, sobretot, per què no havíem pogut llegir en català aquesta obra mestra, capaç de mantenir la intriga i la tensió narrativa des de la primera pàgina fins a la darrera? I, encara més, qui va ser aquest Maurice Renard, que buscava amb les seves entretingudes narracions fer saber a l’home qui era realment? En definitiva, qui va ser aquest escriptor que Apollinaire considerava que tenia un «talent màgic» per dotar de versemblança els miracles més inversemblants?

Si el lector em vol acompanyar, tot seguit intentaré descabdellar els fils d’aquest misteri…

Maurice Renard (1875-1939) va néixer a Châlons-sur-Marne, capital del departament de Marne, en una acomodada família de províncies —sense anar més lluny, el seu pare va ser el jutge de la població—. Com tants altres escriptors, el gust per la literatura li va arribar de ben jove quan, sent un estudiant de liceu, va descobrir els relats d’Edgar Allan Poe, E.T.A. Hoffmann, Émile Erckmann i Alexandre Chatrian, entre molts d’altres. Aquesta vessant fantàstica marcaria els primers relats de Renard i ompliria les pàgines del seu primer llibre publicat, Fantômes et fantoches [Fantasmes i fantotxes] (1905), i, tot i que no la deixaria mai de conrear, el mineral més preciós de l’autor l’extrauria d’una veta diferent, curulla de manlleus de diferents procedències: el gènere del «meravellós-científic», que el mateix Renard s’encarregaria de definir. Entre la seva extensa producció, a més, podríem destacar les novel·les següents: Le Docteur Lerne, sous-dieu [El doctor Lerne, sotsdeu] (1908); Le Péril bleu [El perill blau] (1911), o Le Singe [El simi] (1924). El 18 de novembre de 1939, en plena drôle de guerre, Renard moria a la clínica Roland de Rochefort d’una congestió pulmonar. Fou enterrat al cementiri de Dolus-d’Oléron.

Arribat a aquest punt, l’amable lector es deu preguntar què és ben bé això del «meravellós-científic», que ha llegit ja un parell de cops al llarg d’aquest pròleg. Què carai deu ser aquest gènere del qual, ben probablement, no ha sentit a parlar mai? Doncs, no cal que pateixi ni un instant més, que ara mateix ho miraré de resoldre; però abans de res, ja li puc avançar el motiu pel qual aquest gènere li diu ben poca cosa: la poca repercussió d’aquest tipus de literatura fora de França, un fet que, en el cas de l’Estat espanyol, es va traduir en un rebuig absolut d’aquest nou gènere, una decisió que ha provocat, per exemple, que Les mans d’Orlac (1920) hagi quedat inèdita en la nostra llengua fins avui.

A les beceroles d’aquest nou gènere literari, hi trobem un dels mestres de la ciència-ficció: Jules Verne. Es podria dir —tot parafrasejant Jules Hetzel, el seu editor— que amb Verne la ciència va començar a ocupar el lloc que li corresponia en el camp de la literatura. Perquè, què se n’hauria fet de la literatura de ciència-ficció actual si Jules Verne, el seu pare —amb permís, és clar, de H. G. Wells—, hagués decidit, un cop acabats els estudis de Dret, que es trobava bé a la Borsa? Com seria avui la ficció científica si mai no haguéssim pogut llegir Viatge al centre de la Terra (1864), ni De la Terra a la Lluna (1865), ni Vint mil llegües de viatge submarí (1869-1870), ni L’illa misteriosa (1874-1875), ni…?

Doncs bé, per dir-ho ras i curt, Maurice Renard agafa Jules Verne i el capgira com un mitjó: elimina de l’equació el caràcter didàctic i, a canvi, n’augmenta la dosi d’intriga per bastir el nou gènere «meravellós-científic», el qual ell mateix descriurà de manera precisa a l’article «De la novel·la meravellosa-científica i de la seva acció sobre la intel·ligència del progrés», un autèntic manifest publicat el 1909 a Le Spectateur, una revista filosòfica. D’alguna manera, Renard buscava donar una sortida factible per al gènere fantàstic, al qual Guy de Maupassant havia (quasi) sentenciat a mort uns anys abans, a través de l’element científic i, per fer-ho, li calia allunyar-se tant com pogués del docere delectando vernià.

L’objectiu del nou gènere serà, segons el nostre autor, plantar la llavor del somni en la ment del lector i que broti després de la lectura, aprofitant les impressions que el meravellós li ha deixat, conreant «la intel·ligència del progrés», preparant-lo per als descobriments futurs a partir de les hipòtesis fantàstiques d’avui —que demà, qui sap, poden ser una realitat científica—. El model a seguir és clar: L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886) de Robert Louis Stevenson i, tot just un esglaó per sota, tota una nòmina d’autors en què trobem des de Poe fins a Villiers de l’Isle-Adam, passant per J.-H. Rosny aîné i un llarg reguitzell d’autors fantàstics.

Per acabar de capir el naixement d’aquest projecte artístic, el lector s’ha de situar en el primer terç del segle XX, en una França que, culturalment, comença a rebutjar o a deixar de banda el retrat naturalista d’Émile Zola i, de la mà de la Belle Époque, de la recerca d’allò desconegut, dels invents, les troballes i les innovacions científiques —del radi i l’anàlisi de la radioactivitat del matrimoni Curie a la descoberta dels raigs X, per part de Wilhelm Röntgen, passant per les aplicacions de la teoria de l’anafilaxi en el camp de la medicina, del fisiòleg Charles Richet, etc.—, cerca nous camins literaris per afrontar el segle XX, uns camins que, amb el pas del temps, menarien al triomf dels relats de ciència-ficció amb elements més o menys fantàstics o meravellosos, sobretot en el terreny audiovisual.

Si el lector, després de llegir aquesta vibrant novel·la, queda encisat per aquest gènere, tinc el plaer de presentar-li algun dels seguidors francesos que va tenir Maurice Renard. Entre ells, cal destacar amb llum pròpia Gustave Le Rouge i els experiments de «carnoplàstia» de Le mystérieux docteur Cornélius [El misteriós doctor Cornélius] (1912-1913), que ens recorden certes operacions de cirurgia estètica en què un subjecte acaba tenint l’aparença d’un altre que hem vist en tantes ficcions —com ara en els films Circus of Horrors (1960), de Sidney Hayers, o Des frissons partout (1963), de Raoul André, per dir-ne només un parell—; i, sobretot, Gaston Leroux amb les seves excel·lents —i, ai!, si molt no m’equivoco, encara inèdites en català— La poupée sanglante [La nina sagnant] (1923) i la seva continuació, La machine à assassiner [La màquina d’assassinar] (1923), amb un autòmat sense ànima de protagonista. A poc a poc, però, el gènere aniria desapareixent sota el pes enorme, totpoderós, de la ciència-ficció a l’americana; per bé que, sortosament, encara podem trobar rastres d’aquest gènere en novel·les fascinants com El planeta dels simis (1963), de Pierre Boulle, o, més recentment, Les partícules elementals (1998), de Michel Houellebecq.

Ara, si m’ho permet el lector, desapareixeré entre bastidors i el deixaré gaudir d’aquest deliciós còctel de novel·la policíaca, relat de ciència-ficció i narració terrorífica que coneixem amb el nom de Les mans d’Orlac.

Jordi Llavoré Pons

A Alfred Gamet

Preàmbul

E l títol d’aquesta història despertaria, sens dubte, més d’un record en la ment del lector si el nom propi que hi veiem aparèixer no fos més que un nom suposat.

Per poc certa que fos, recordaria tant un artista la fama del qual coneixia la brillantor esmunyedissa de les estrelles fugaces, com un cert afer criminal sobre el qual els diaris guardaren el més estrany dels silencis, després d’haver-lo consignat de forma tímida i misteriosa…

Com un submarí que navega sota l’aigua, del qual només emergeix el periscopi, l’aventura tan sols ha mostrat a la superfície del segle un petitíssim i ridícul bocí d’ella mateixa.

Com que tinc la sort de conèixer-la punt per punt, sorprès pel seu caràcter tan extravagant com real, i encantat per aquesta doble naturalesa —sense saber realment si convé preferir en ella la inversemblança o la veritat, allò fantàstic o la seva explicació—, he cedit a les ganes d’explicar-la amb detall, tot i que el meu ofici no sigui el de narrador.

Si pogués passar la meva targeta de visita al lector, aquest sabria, de fet, que em dic Gaston Breteuil i que treballo com a periodista de tribunals a París.

Va ser per la major de les casualitats que el remolí d’aquests fets em va atrapar en el seu trajecte i que, en menys de tres minuts, em vaig trobar transportat de la indiferència a l’estupefacció, davant del cadàver més extraordinari que un mortal ha pogut contemplar mai.

Ja feia molt de temps que aquesta insòlita història transcorria que em van cridar a interpretar, entre els seus personatges, el discret paper de figurant atent; i és de part de la senyora Orlac de qui vaig obtenir el relat del seu inici. És bo que s’adverteixi la circumstància, perquè deixarà clar per què la senyora Orlac desordena, en certa manera, els primers capítols, i com és que tot sembla reflectit en el mirall de la seva ànima, del seu esperit o del seu cor.

Si jo fos un narrador, això ho hauria evitat; i també, sens dubte, hauria començat la història pel mig, si no ho feia per l’epíleg, com fan els nostres novel·listes més experts, per tal de donar, des del principi, el gran cop. Però m’ha contrariat trencar l’increïble crescendo de terror i curiositat que fa que Les mans d’Orlac tingui una escalada força estranya.

I aleshores, el començament ja no és tan banal.

PRIMERA PART

ELS SIGNES

I

La catàstrofe de Montgeron

Pel que fa a la senyora Orlac, la història comença el 16 de desembre, a les 23.10 h.

Va ser en aquest moment que l’empleat de la gorra blanca va creuar l’estació del PLM.

Sortint d’un despatx, anava cap a Sortides, corrent i cridant:

—Impedeixin la marxa del 49!

Aleshores els pressentiments de la senyora Orlac es van transformar en angoixa. I al mateix temps va saber que el malestar que havia patit al llarg de tot el dia es devia a això: pressentiments.

Perquè és característic dels pressentiments de no revelar la seva veritable identitat fins que no han desaparegut, un cop els fets han confirmat a la criatura que tenia bones raons per estar trista, preocupada i nerviosa. Bones raons futures.

Fins aleshores, la Rosine Orlac no havia sospitat que estigués ombrívola per anticipació. Aquella vaga malenconia, aquella petita por latent, que s’havia apoderat d’ella al matí, no eren noves per a ella. Dona superlativa, sent rossa i parisenca, de vegades veia que tot s’enfosquia, com si un núvol hagués amagat temporalment el sol. Ella no sabia per què. No intentava esbrinar-ho. «Tothom és així». L’endemà, en despertar, el núvol ja havia passat, i la vida tornava a semblar assolellada…

Però aquesta vegada no havia estat el mateix! Oh, no! Ella se’n va convèncer de cop. Sobretot perquè la joia de trobar-se amb l’Stéphen hauria d’haver expulsat qualsevol papallona negra d’aquell dia!

L’Stéphen?

L’Stéphen. El seu estimat marit. L’Stéphen Orlac, el famós pianista virtuós, senzillament.

El dia abans, ell havia fet un gran concert a Niça. La seva absència només havia durat quaranta-vuit hores. Però la Rosine no en podia estar separada sense sentir-se abatuda, i els dies de retrobament eren grans celebracions on el seu cor brillava.

Feia un bon quart d’hora que ella esperava l’arribada del ràpid de Marsella.

L’admiració dels homes l’havia embolcallat mentre baixava del seu automòbil, i alguns, per seguir la jove, havien agafat, com ella, un bitllet d’andana.

Com sempre, la Rosine Orlac era objecte de contemplació i de desig. Vint-i-tres anys, totes les gràcies, uns cabells com els de Melisenda i la cara més interessant que es pugui contemplar.

L’única cosa que els envejosos podien criticar d’aquest rostre era que els ulls eren massa grans i la boca massa petita. La més picatatxes havia afirmat que eren els ulls d’una geganta i la boca d’una nana… Entenem la vanitat d’aquestes crítiques. De fet, els ulls de la Rosine eren els més admirables que mai havien adornat un rostre angelical. No només eren immensos, com si aquesta nena hagués estat creada per veure —per veure abans que res—, sinó que, amb qui sap quin prestigi singular, reflectien tanta gentilesa com intel·ligència i tant esperit com puresa. I tots aquells homes que miraven la Rosine a la llum dels arcs voltaics van entendre de seguida, en mirar-los la Rosine, que la seva ambició s’havia de limitar al plaer de la vista.

Així que no se’n van privar pas. La qual cosa significava que, en la seva majoria, van conèixer la mala notícia pel reflex lívid que va aparèixer a la cara de la senyora Orlac.

Acabava de passar l’home de la gorra blanca i el ràpid feia tard.

La Rosine va sentir empal·lidir-se fins al cor. Les seves parpelles, de sobte pesants, es van negar a mantenir-se aixecades. Les tenebres velaven el món. Ella va fer tentines. Però ningú no es va afanyar a sostenir-la. Les paraules del cap d’estació havien donat l’alarma:

—Impedeixin la marxa del 49!

Ningú no coneixia aquell home, però estava clar que aquell no era el seu jo habitual i que tenia un aspecte d’incident.

L’envoltava i el seguia un grup cada cop més gran de gent que sorgia de tot arreu. La Rosine, tremolant, s’hi va unir, dient com els altres:

—Què passa?

Amb la mirada fixa, el cap de l’estació continuava el seu camí.

Quan es va assegurar que el 49 no marxaria, finalment va dir, d’una manera ferotge i consternada:

—El ràpid número 2 ha xocat a Montgeron…

Una dona es va desmaiar lentament.

—Hi ha víctimes? —va dir una veu estrangulada.

—Probablement…

Altres gemegaven. Les preguntes assaltaven el funcionari.

Sense esperar, la Rosine es va dirigir cap a la sortida, va passar entre la multitud ignorant que esperava a l’altre costat de les barreres i es va precipitar cap al seu automòbil.

—Félix! A Montgeron! Ràpid… El tren del senyor ha descarrilat…

S’ofegava.

—On és, Montgeron? —va preguntar el mecànic.

—No ho sé. Sé que no és gaire lluny. En línia amb el trajecte del ferrocarril, és clar. Segueixi la via del PLM.

—Segueixi la via, segueixi la via… —repetia l’altre, assentint amb el cap i sense moure’s.

Però unes quantes persones estaven sortint de l’estació apressadament. Un senyor, ben vestit, es va aturar:

—Volen anar vostès a Montgeron? Conec el camí. Estava esperant algú com vostès. Jo els guiaré…

—Oh, senyora, agafin-me a mi també!

Ja n’hi havia set o vuit.

—Pugin, pugin! —va dir la Rosine—. Però ràpid! Oh, Déu meu!

Es van amuntegar a la petita limusina. A fora, homes i dones corrien, cridant els xofers. El cotxe va arrencar.

La Rosine, encallada, va escoltar com els seus companys de circumstàncies intercanviaven impressions. Els desconeguts exhalaven fortes olors. No es preocupaven de la seva amfitriona.

—El cap de l’estació va dir que enviaria trens de socors que portarien els supervivents.

—I va dir si hi havia hagut molts morts?

—Com pot suposar, prefereixo anar-ho a veure; si el meu fill està ferit…

—I ja veus què ens ha passat a nosaltres —va dir un pare gros i voluminós—. La meva jove no havia de tornar fins demà; però es va encaparrar a…

La nit era fosca. El fred mossegava. Ja eren fora de París. L’automòbil enfilava per una carretera recta, empenyent davant seu la llum de lluna artificial dels seus fars. Al costat del mecànic, el senyor que sabia on era Montgeron s’apujava el coll de l’abric. Una dona vella, asseguda com un conill, enroscava una mà ossuda sobre el greixador.

El cotxe es va aturar davant d’un senyal de trànsit i va tornar-se a posar en marxa. L’ànima de la velocitat els obsessionava a tots. El seu organisme va proporcionar qui sap quina energia interior, qui sap quina despesa vana que tenia la secreta pretensió d’ajudar el motor i contribuir a la velocitat de la carrera.

Mentrestant, la Rosine s’esforçava per construir dins seu una Rosine curulla de sang freda. Ella pensava: «Potser ell no ha agafat aquell tren… Potser l’ha agafat i només està ferit… Si està ferit, potser no és res…».

Però, malgrat els esforços que feia, l’altra hipòtesi l’obsessionava, i també obsessionava tots els éssers humans que portava a l’automòbil sense conèixer-los.

El pare gras que tenia una jove va fer un moviment sobtat i va dir:

—Estem arribant.

Una resplendor vermella espurnejava davant seu. Era fum, que un foc il·luminava per sota.

La catàstrofe s’havia produït a una certa distància de l’estació, per la banda de París.

El servei de seguretat encara no s’havia organitzat. La Rosine va poder avançar lliurement. Els seus tacons Lluís XV la feien ensopegar en la fosca, sobre les pedres, terrossos endurits per la gelada, matolls, els mil obstacles de la terra sinistrada. Tremolava i va pensar que es desmaiaria amb el tètric soroll del desastre.

En la foscor, es podia endevinar un caos tremend. Unes formes dures perfilaven la silueta d’una pila de ferralla. Unes llanternes, pobres estels grocs, circulaven aquí i allà. Fins i tot van poder veure vagar llànties a l’interior, que el vent bufava perversament. I arreu gent que corria…

El coure dels cascs provocava espurneigs. A la llum de l’incendi, que els bombers ofegaven, dues locomotores encabritades, retorçades i rebregades havien xocat l’una amb l’altra. I rere els brams, les crides, els udols, les llàgrimes, les ordres angoixades, les respostes de pànic que conformaven el terrible clam infernal, se sentia amb terror un silenci profund com la mort.

La Rosine va cridar amb una veu sobreaguda, enlletgida per l’ansietat:

—Stéphen!! Stéphen!! Stéphen!!

Desfilaven lliteres, a tot córrer. Una gernació es movia a l’ombra al costat dels vagons esberlats. Algú va gemegar:

—Llum, per Déu! Llum!

Un to sec i autoritari va replicar:

—El primer tren de socors portarà un projector. Calma, si us plau.

La Rosine, consternada, giragonsava sobre ella mateixa, dirigint-se a tots els que passaven:

—Senyor, ajudeu-me, digueu-me… Busco el meu marit…

No va dir «Stéphen Orlac, el pianista», perquè havia viscut massa temps entre els humils per ignorar que un nom famós no sempre ho és entre totes les classes, i que, encara que ho sigui, de vegades és inútil proclamar-lo.

Però ningú no li va respondre. Cadascú, atrapat en una tasca exclusiva, en un deure imperatiu, semblava un autòmat insensible, construït per fer només una determinada sèrie de moviments.

—Per l’amor de Déu, és que no hi ha torxes? —va dir una veu llastimosa.

—No en troben cap! Ara volen encendre fogueres… Els cables es van trencar amb l’accident…

Apagat el fogó de les locomotores, la nit s’havia tancat amb avidesa sobre les atrocitats de la catàstrofe. Només s’hi podia veure gràcies a les llanternes portàtils. La Rosine va furgar en el seu manigot i en va treure un minúscul llum elèctric. En va activar el contacte. La joia va produir la resplendor d’una cuca de llum esgotada, la bateria agonitzava.

Passejant amb el braç aquella mena de brasa freda, la senyora Orlac va començar a caminar al costat de les runes on els socorristes treballaven en grups. El cercle de claror vermellosa li va mostrar a poc a poc una barreja aterridora que acumulava la fusta, el ferro, la carn i tot allò que es podria somiar quan el malson s’apodera d’una persona. El xoc havia provocat acrobàcies increïbles: havia construït, amb els vagons, edificis de tres pisos; havia mantingut el dining-car totalment dret, com una xemeneia, i havia reduït a un de sol, a causa del xoc integral, els dos llargs cotxes.

Recordaven, no sense esgarrifar-se, el moment crític de l’accident, el xoc tronador que havia produït tal amalgama.

El més terrible va ser que aquell pastís contenia éssers humans morts, alguns dels quals es veien aparèixer aquí i allà, a bocins, aixafats, perforats, de vegades amb el color i forma confosos entre el desordre compactat que els empresonava, i unes altres vegades estirats, després d’haver estat llançats a l’aire com titelles per un vailet estúpid; i també n’hi havia de vius, a alguns dels quals se’ls sentia queixar-se, a d’altres se’ls veia agonitzar sota l’abraçada inerta de la matèria, i encara uns altres quedaven invisibles, al cor de les runes, amb els cossos atrapats dins d’un estoig brutal.

—Llum! Però, ens donaran una mica de llum o què? I les fogueres? Les encendran, sí o no?

Lluitant contra la seva debilitat, la Rosine es va inclinar sobre unes restes irreconeixibles, qüestionant uns peus mutilats, unes mans dins de parracs, que sobresortien de la pila com els claus d’una paret.

Un botó de puny d’or, que sostenia un teixit arrugat al voltant d’un canell pàl·lid, li va cridar l’atenció. Va passar per damunt d’unes runes i s’hi va apropar…

Allò no era el que ella havia temut.

—Eh, dona! —va dir una veu rere seu—. Hauríem de deixar això tranquil. Vingui una estona amb mi.

Un gendarme la va subjectar pel colze.

—Oh, senyor, senyor! Busco el meu marit… L’hi suplico, ajui’m!

En veure aquells grans ulls purs, el gendarme va entendre de seguida el seu error i va deixar anar la Rosine. No era un gendarme ordinari.

—Vagi a l’estació —va dir-li—. Estan muntant una sala per als morts i una altra per als ferits.

La Rosine va començar a córrer, bo i subjectant-se l’abric de pells, que li queia.

«Qui sap?», es va dir a si mateixa. «És tan impressionable! Potser no té res i se n’ha anat com un boig camp a través! Amb uns nervis com els seus…».

En una sala d’espera, va veure-hi els viatgers salvats. (Déu meu, no hi havia pensat, en això! Que n’havia estat de ximpleta!). Allà hi havia una gran quantitat de senyores i senyors, quasi tots amb el cap descobert, que parlaven de forma esvalotada.

Ella va dir ben alt, alçant la seva veu per damunt d’aquell enrenou:

—Stéphen Orlac!! És aquí, l’Stéphen Orlac?

Es va fer el silenci. Va repetir la seva pregunta. Va obtenir la mateixa resposta. Un calfred la va recórrer i va pensar: «Potser, quan torni a casa, m’hi trobaré un telegrama: tren perdut, agafaré següent, petons…».

—Els ferits, on són?

—Per allà. A Missatgeria! —va dir l’home interrogat, sense parar.

Ella hi va entrar. Eren els morts.

Estirats a terra, els uns al costat dels altres, formaven una horrible vorera al voltant de l’habitació, un macabre llit de flors que creixia cada vegada que dos homes de l’equip de salvament descarregaven la llitera que duien. Aquells cadàvers eren allà com si fossin equipatges.

La Rosine els va revisar, allargant, a vegades, l’examen, davant d’alguna forma miserable privada de qualsevol característica individualitzant… Ah, ella recordaria aquells minuts!!

Un ésser col·lapsat sanglotava als peus d’una dona rígida; va reconèixer el senyor que sabia on era Montgeron… Però una alegria estranya l’animava a mesura que avançava!! Era cert que allà, per desgràcia, no hi eren tots els morts, i que els ferits…

Els ferits estaven estirats en una mena de gran dormitori improvisat, sobre matalassos. Els metges, tant civils com militars, i les infermeres voluntàries els donaven els primers auxilis. L’aire ja feia olor d’hospital.

Furtiva i discreta, la Rosine el va recórrer.

L’Stéphen no era allà.

Sens dubte, va ser una gran decepció.

Havia de tornar al lloc de la col·lisió… Però, tota sola, què podia fer?

Va avisar un metge amb tres galons, que s’estava eixugant les mans mentre mirava amb una espècie de por els seus grans ulls espantats.

—Senyor —li va dir amb valentia—, seria tan amable d’ajudar-me a trobar el meu marit? No és aquí, i veig que ja no arriben més lliteres…

El metge militar va fer una ullada als ferits, va veure que el personal sanitari era més nombrós del necessari i va dir senzillament:

—Som-hi, senyora!

—El que busquem és l’Stéphen Orlac, senyor.

L’altre va fer una reverència inexpressiva.

Van sortir junts.

El fred va augmentar, però la nit s’il·luminava amb torxes que vessaven una resplendor semblant a la d’un forn. Dissortadament, només havien il·luminat un dels cantons d’aquell desgavell i era el que la Rosine ja havia recorregut.

—El projector il·luminarà l’altre! —va dir un enginyer.

El metge va agafar un fanalet i, donant la volta a la massa negra i desordenada on les torxes removien clarors i ombres, tots dos van començar la seva exploració des de la cua del comboi esventrat.

El primer tren de socors va arribar per una via lateral, amb una lentitud cautelosa.

Els últims vagons havien patit poc. Eren accessibles… i estaven buits. Però el caos ombrós que venia a continuació va oferir als investigadors un espectacle més descoratjador. Només hi havia torsions, esquinçaments, trencadisses, fragments, bocins i trossos.

—Allà! Allà! —va panteixar la Rosine.

El fanalet il·luminava un tros de tela de quadres.

—Sembla la seva jaqueta…, un faldó de la seva jaqueta…

Va estirar-lo: va aparèixer una butxaca. Va furgar-hi dins: va aparèixer un mocador.

—S. O. Les seves inicials! És ell! Oh, Senyor! Oh!!

Amb les seves petites mans enguantades en pell de camussa, va agafar els taulons coberts d’estelles amb tanta brusquedat que va xocar amb el fanalet, que va caure i es va apagar.

—No tinc el meu encenedor —es va lamentar el metge.

—Ja el tornarà a encendre més tard —va dir—. No perdem el temps…

El tros de tela era tot el que revelava la presència d’un cos enterrat. La butxaca de l’Stéphen sobresortia d’un munt de travesses i llistons que devien formar el sostre d’un vagó. La Rosine i el seu ajudant es van proposar alliberar la persona sepultada.

Treballaven a les fosques. L’home era robust.

—Deixi’m a mi —va dir ell—. Crec que tot això es desmuntarà d’una sola peça…

Es va preparar. Es va produir un so d’esquerdissada i, com si aquest craqueig hagués format part d’un mecanisme misteriós, al mateix moment una llum enlluernadora, un sobtat raig de sol, va il·luminar les coses. El projector del tren de socors funcionava, dirigit cap a ells.

La Rosine es va fer enrere.

Alliberat de l’enderroc, emergit de les runes, immòbil i dret, un ésser fantasmal, que no era l’Stéphen, va fixar els seus ulls cadavèrics en ella. El seu vestit era d’un blanc encegador. Els seus cabells rojos estaven coberts de rínxols ardents. Els seus ulls verds, velats per la mort, eren com dues maragdes esmorteïdes incrustades al marbre blanc del seu rostre. La seva petita perilla bífida, els seus bigotis i les seves celles singularment aixecades li donaven un aire mefistofèlic. Era recte com una I. Les ametistes brillaven als anells de les seves mans. I separava els braços, com si volgués evitar que ningú toqués el company que cobria.

Quin company? Aquesta vegada, sí que era l’Stéphen.

Tan bon punt va arribar el tren de socors, una tropa de portalliteres i treballadors va creuar la via. Els van cridar. Es van endur el cadàver del desconegut. I al principi van pensar que l’únic que havien de fer era tractar l’Stéphen de la mateixa manera.

Ell també s’havia quedat dret, però enfonsat. La seva cuixa dreta estava en un angle preocupant. Enganxat per l’aixella a algun ferregot, amb els braços retorçats i el cap estranyament desviat, semblava entregar-se a una dislocació d’home-serp. Tenia les parpelles tancades i la sang li regalimava.

—Amb suavitat! Amb suavitat! —recomanava el metge als que manejaven el pobre cos.

La Rosine, més morta que viva, amb prou feines gosava tocar-la. Per a ella, tot s’havia esfondrat enmig d’una consternació desesperada.

L’Stéphen va ser col·locat sobre una llitera.

—És viu, senyora —va dir el metge.

La Rosine es va fustigar per retornar a la superfície.

—Què puc fer? —va balbucejar.

Els seus ulls immensos, inundats de llum, es veien blaus i entenebrits.

Però el projector va girar. El metge, ajupit a la gatzoneta en la semifoscor, va palpar l’home ferit amb molta cura. Roig de sang de cap a peus, el dissortat Stéphen respirava com si ronqués, amb respiracions curtes i apressades que li aixecaven els orificis nasals. Els dos braços i la cama dreta li giraven en totes direccions. Rere l’orella esquerra hi havia un rebaix horrible on el cabell negre es mullava com una esponja.

Amb el quepis tirat cap enrere, el metge va arrufar les celles.

—L’hauríem de traslladar immediatament —va dir.

—Tinc el meu cotxe allà.

—Lloat sia Déu! Afanyem-nos. Va! Dos portadors!! La vida d’un home està en joc!

El metge va prendre el protagonisme de la petita processó. La Rosine va seguir la llitera com un cotxe fúnebre. Tentinejava…

Però, de sobte, es va posar rígida pel terror d’una al·lucinació.

No era l’única que seguia la llitera. El mort desconegut també la seguia. El va veure lliscar en silenci, d’esquena, interposat entre ella i el seu marit en la suprema immobilitat de la seva primera aparició, rígid i amb els braços oberts, com si volgués deixar clar que l’Stéphen li pertanyia. Només que el difunt havia perdut la seva blancor enlluernadora. Era una forma negra que s’interposava, en aquell moment, entre l’Stéphen i la Rosine.

Aquesta va fer un esforç amb tot el seu ésser i va reunir totes les seves forces. Apressant el pas, horroritzada per un terror punyent, i arriscant-se al contacte amb una substància inimaginable, va allargar, amb repugnància, una mà cap al mort.

II

L’as de la cirurgia

E lla va haver d’aturar-se bruscament per no colpejar l’home que portava la part posterior de la llitera.

L’aparició havia mantingut la distància. S’havia retirat a mesura que la Rosine avançava, a través de l’home, a través de la llitera; i es va quedar més lluny, un espectre fosc els contorns del qual estaven vorejats per una lleugera resplendor.

Un fantasma! Un autèntic fantasma a la vida real!

Malgrat la seva desesperació d’esposa enamorada, la Rosine es va veure dominada pel pesar de no poder anar a l’habitació dels morts, per preguntar sobre el viatger desconegut i esbrinar qui era aquest estrany cadàver que es podia desdoblar en blanc i negre.

Aquesta jove havia llegit moltes novel·les i havia vist moltes projeccions de pel·lícules; la seva formació en fulletons i cinema l’havia avorrit de mil i una maneres; el relat i l’espectacle d’esdeveniments impossibles l’havien preparat per no deixar-se sorprendre pel fenomen més inversemblant. Tot i així, la seva por no estava exempta d’estupefacció, i la veu del metge la va despertar d’una mena de torpor que vorejava el desmai.

L’espectre s’havia dissipat; ella no sabia com. Eren davant de l’estació, entre vehicles.

—On és el cotxe? —va preguntar el metge.

—Aquí…

El llum del sostre de la limusina emetia una llum crua. Van improvisar una llitera com van poder, i van estirar-hi l’Stéphen al damunt.

El metge, preocupat, va treure el seu maletí i va posar una injecció hipodèrmica a l’avantbraç del pacient.

En veure això, la Rosine li va dir:

—Doctor, voldrà fer-me un favor pel qual li estaré agraïda tota la vida? Vingui amb nosaltres a París… Tinc tanta por del viatge!! El meu pobre marit sembla tan dèbil, tan dèbil… Per poc que tingui un desmai pel camí…

—Seria millor, en efecte. Som-hi…

—A París, Félix!

Els arbres esquelètics ja desfilaven.

—A més —va continuar el metge—, visc a París i aquesta nit ja no tinc res més a fer a Montgeron.

Assegut en un seient plegable, va vigilar el seu pacient.

La Rosine, a la part posterior del cotxe, reposava la seva fatiga sobre els coixins suaus. No ho podia aguantar més. El seu bonic cap abandonat queia cap enrere.

—On anem? —va dir el metge militar al cap d’un moment.

—Doncs… a casa meva, al carrer Guynemer…

—Això no és possible. Cal portar el seu marit a una clínica, a un metge de primera categoria. Té alguna preferència?

—Una preferència?

En aquella època, un cognom dominava la cirurgia de la mateixa manera que el mariscal de Foch havia dominat la guerra. El doctor Cerral era l’as de la cirurgia. La seva fama s’estenia per tot el món. Tothom coneixia la vida d’aquest francès brillant, revelada a l’admiració del món per la seva lluita triomfal contra els estralls més espantosos dels ginys assassins, i, des d’aleshores, continuava, a la seva clínica del carrer Galilée, amb les proeses meravelloses que li valien cada dia més honors i un major reconeixement.

Si hagués pogut, la Rosine hauria mobilitzat Déu en persona per atendre l’Stéphen. A falta d’aquella possibilitat divina, va escollir en Cerral, que estava més al seu abast i representava a la Terra el que es feia millor en el gènere requerit.

—Que així sigui —va dir el metge amb una ganyota ambigua—. Un geni com en Cerral no serà gaire problema.

Ho va dir amb un to tan amarg que la Rosine es va preocupar:

—És que… És que no confia en ell, doctor?

L’altre va arronsar les espatlles:

—No voldria llevar-li les il·lusions. Considero que en Cerral és un prestidigitador del bisturí. Però en el seu cas hi ha un costat que em desagrada. Aquesta fama… això no és correcte. I a més, a més…

Va negar amb el cap, amb aire d’entès.

—I, a més, què?

—No voldria desanimar-la. Però, de totes maneres… Aquestes proeses, aquestes operacions de jocs de mans, estan molt bé… Però he sentit a parlar d’experiments… arriscats…

Ai! Si la gelosia hagués volgut encarnar-se, no hauria triat cap altre rostre que el d’aquest trist metge militar, arrufat de fracàs i groc d’enveja!

La Rosine se’n va adonar, però, així i tot, va preguntar:

—Quins experiments? Quins riscos?

—Ara no és el moment de mirar el costat dolent de les coses —va respondre el maleït militar—. El futur dirà si la cirurgia d’en Cerral és una etapa del progrés o un atzucac sense sortida.

—Però, a veure: el professor Cerral no ha obtingut resultats inesperats? No es va especialitzar en operacions de cap?

—Sí, senyora, i reconec que des d’aquest punt de vista podria haver triat pitjor. Perquè, evidentment, llevat que hi hagi lesions internes (que no he pogut diagnosticar), és sobretot la fractura de l’os occipital la que posa en perill la vida del senyor Orlac.

La Rosine es va prémer el pit a l’alçada del cor amb les dues mans. S’ofegava i mirava l’Stéphen com si estigués mirant la seva tomba.

Pensar que allò, aquella víctima ensangonada, era el seu estimat, el seu tot, el seu gran home. El seu homenet!

L’aspecte de l’home ferit era horrible. El metge va encendre l’interruptor del llum del sostre.

—No miri, senyora. Descansi. Necessitarà tot el seu potencial nerviós aquests dies. No es preocupi: estic agafant el canell del senyor Orlac; si el pols es debilités, actuaria immediatament.

Amb el brunzit del cotxe, la Rosine reflexionava. Ara dubtava de portar l’Stéphen al doctor Cerral… Però la gran veu de la fama aviat va ofegar les objeccions vagues i tendencioses del metge militar. I quan el cotxe va entrar a París, va dir a en Félix:

—Al carrer Galilée!

Hi van arribar ràpidament. Els carrers, en aquella hora, estaven deserts.

La clínica, blanc palau, es va il·luminar.

Tan bon punt l’Stéphen va ser col·locat sobre una taula giratòria, el metge militar es va acomiadar de la Rosine, deixant-li la seva targeta i unes paraules d’esperança que el van fer pujar un xic en l’estima de la jove.

L’intern de nit, vestit amb una brusa immaculada, li va dir:

—Acaben de trucar al professor Cerral. El mestre serà aquí d’un moment a l’altre.

Aquesta frase va ser un bàlsam de dolçor infinita per a la Rosine. Havia temut tant que el príncep de la ciència estigués absent, o que no acceptés veure l’Stéphen fins l’endemà! Ell hi era! Ell vindria! Ell! Com li agradava que fos a París i que fos tan compassiu, sent tan savi com era!

Una infermera va introduir la Rosine en una sala elegant i senzilla que, per la seva blancor, semblava tallada en una banquisa de gel.

La infermera, no menys àrtica, va explicar que l’Stéphen havia estat col·locat en una sala d’examen i va preguntar per les necessitats de la senyora Orlac.

En aquell moment, es va sentir el brunzit esmorteït d’un motor; uns passos ràpids es van apropar al vestíbul; i en Cerral, el mestre del moment, va aparèixer davant la Rosine.

Era alt, esvelt, esportiu, amb un pit atlètic i un rostre d’estàtua estranyament pur i fred.

Sense cortesies prèvies, amb tanta compassió com claredat, va demanar de quina mena era l’accident, va fer preguntes urgents, concises, enginyoses i, familiarment, va anomenar la Rosine «petita senyora».

En fer-ho, un cop treta la jaqueta, va deixar al descobert uns braços musculosos i es va posar la brusa sense mànigues que una altra infermera li va presentar quasi litúrgicament.

Quan se n’anava, van tocar les cinc en un rellotge. La nit encara era absoluta.

Un ajudant de cambra va posar mitja ampolla de Pommery sobre un vetllador.

La Rosine, que s’havia quedat sola, va beure una copa de xampany, tal com semblava que en Cerral li havia prescrit. Es va asseure en una banyera de tafilet blanc, amb una hospitalitat gairebé tendra. I el silenci que l’envoltava li va semblar formidable.

Què li comunicarien més tard? En algun lloc, en les profunditats d’aquell temple nevat, un dels sacerdots de l’esperit, inclinat sobre unes ferides obertes, com els endevinadors de l’antiguitat, hi llegia el futur com ells ho solien fer. Aviat aquella porta blanca s’obriria al missatger dels temps futurs, herald a la vida o a la mort…

Ah, aquella porta! No li podia treure els ulls de sobre. La porta enlluernadora li semblava un espai que s’allargava indefinidament…

I de sobte, al mateix llindar de la porta, destacant amb precisió sobre el fons clar, una forma fosca es va alçar, amb els braços estesos, en una actitud inflexible i severa.

El fantasma de la catàstrofe turmentava la seva solitud. Era allà.

No era una il·lusió, un miratge, sinó una ombra real, envoltada d’una línia de flames, un ésser, en fi, que sorgia materialment del misteri. Només li mancaven el moviment i la paraula. Però, quin moviment hauria estat més significatiu que aquell gest immòbil, i quines paraules haurien expressat amb més claredat: «No es passa!».

La Rosine es va aixecar ràpidament. L’ansietat li clavava glaçons als palmells.

Però llavors la porta es va obrir. En lloc del fantasma negre, el superhome blanc s’avançava.

Aquest va atribuir la confusió de la senyora Orlac als nervis comprensibles de l’espera i va esforçar-se per recuperar la seva confiança.

—Petita senyora —li va dir—, no tot està perdut. Ha faltat poc. Però tenim múltiples fractures, sobretot a la cama dreta, als braços, al cap (li estalviaré els termes tècnics). D’aquí pocs minuts el sotmetrem a una primera operació i demà al matí a una altra, de la qual tot dependrà.

—Hi ha lesions internes? —va balbucejar la Rosine.

—No, i la fractura del crani és l’únic que em preocupa. He de dir-li, però, que estic esperançat, i que consideraré salvat el ferit si no tenim cap hemorràgia cerebral en les properes vint-i-quatre hores.

L’herald no va portar ni la vida ni la mort, però va portar esperança; i amb això n’hi havia prou perquè la Rosine beneís aquell pioner del coneixement, l’home anticipat, l’home de demà que viu avui!

Va afegir:

—Vol que li preparem una habitació aquí?

Va acceptar gairebé feliç. Se sentia lleugera, com si la densitat de la seva carn hagués minvat realment. Per primera vegada, va pensar a mirar-se.

El seu vestit i les seves pells estaven esparracats; les seves sabates espellades li van recordar la travessa entre les runes. Un mirall li mostrava la seva bellesa cansada i pàl·lida, embrutada pel greix, la pols i la sang.

L’Stéphen ja havia estat traslladat a una sala d’operacions. No el podria veure fins a la tarda. Per això, la Rosine va decidir anar a tranquil·litzar els seus criats, rentar-se i canviar-se de vestit, i després tornar a la clínica amb tot el que necessitava per quedar-s’hi un temps.

El dia clarejava.

Durant el trajecte des del carrer Galilée fins al carrer Guynemer, la idea del fantasma va obsessionar la curiositat de la senyora Orlac.

Ara que ja s’hi veia clar, ara que l’esperança cantava dins d’ella i que la reacció li relaxava els nervis, aquell fantasma va perdre bona part de la seva consistència. Es va culpar a si mateixa de no haver mirat enrere durant les seves dues aparicions. Aquella taca humana, aquesta larva tenebrosa potser només era l’ombra projectada d’algú… Sabia què es feia aquella nit? Havia mantingut el control dels seus sentits?

Però els trets del cadàver s’havien quedat gravats a la seva memòria. El Mefistòfil de Montgeron, encara que visqués cent anys, continuaria sent el seu ensomni com alguns personatges de novel·la, teatre o cinema.

I tal era l’estat d’ànim de la Rosine que, mig seriosa i mig de broma, va batejar el fantasma amb un nom melodramàtic, i el va anomenar Espectròfil!

Oh, poder de la joventut, de l’esperança, de l’alba i del xampany! Es va trobar somrient quan va arribar al carrer Guynemer.

Allà va ser rebuda pels seus tres criats: l’Alexandre, la seva dona Esther i la Cécile, la cuinera pesada.

S’havien quedat desperts tota la nit.