Dolça introducció al caos E-Book

Marta Orriols

• Herausgeber: Edicions del Periscopi
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Serie: Escafandre
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2020

Seitenzahl: 300

Beschreibung

Què passa en una relació amorosa, estable però encara relativament jove, quan un dels dos pren una decisió unilateral que afecta directament el futur de la parella? Quan la Marta li comunica al Dani que no vol ser mare, s'obre entre els dos una esquerda que els portarà a orbitar per uns llimbs plens de dubtes i indecisions que els impulsaran a repensar-se com a individus i com a parella.   Aquesta novel·la és una invitació a nedar pel mar de contradiccions en què es converteix la possibilitat de ser pares. Una anàlisi íntima al voltant de la voluntat, l'instint, la llibertat i les estructures socials. Marta Orriols ens ofereix una història propera i plena d'arestes sensibles on torna a desplegar la seva habilitat narrativa per descriure les emocions i pulsions més íntimes. De l'autora d'Aprendre a parlar amb les plantes, Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any 2018 ----- Ponç Puigdevall, Quadern, El País – "Orriols mostra l'estructura, la forma i les relacions dels diferents personatges gràcies a la minuciosa capacitat de fixar amb paraules la fugacitat i l'imprevist de les circumstàncies quotidianes." Jenn Díaz, El Periódico – "Marta Orriols és una escriptora excepcional."  

Leseprobe

Marta Orriols Balaguer (Sabadell, 1975), historiadora de l’art de formació, viu i treballa a Barcelona. És autora del blog No puc dormir, treballa ocasionalment com a lectora editorial i ha participat en l’edició del llibre Objeto de amor, d’Edna O’Brien (Lumen, 2018). Col·labora en diversos mitjans culturals. Amb el seu primer llibre, Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), va aconseguir un èxit notable de crítica i públic, i amb la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018) va aconseguir el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2018 i va convertir-se en un dels títols més venuts de l’any. Els seus textos retraten la complexitat de les relacions humanes amb una prosa delicada i harmònica d’alta intensitat emocional.

D’Anatomia de les distàncies curtes i Aprendre a parlar amb les plantes n’han dit:

Álvaro Muñoz, Llegir en cas d’incendi – «La proposta intimista de Marta Orriols és excepcional, amb llenguatge natural que afecta com un tret al cor.»

Ponç Puigdevall, Quadern, El País – «Orriols mostra l’estructura, la forma i les relacions dels diferents personatges gràcies a la minuciosa capacitat de fixar amb paraules la fugacitat i l’imprevist de les circumstàncies quotidianes.»

Jenn Díaz, El Periódico – «Marta Orriols és una escriptora excepcional.»

Ramona Pérez, Ara Balears – «Quan n’acabem la lectura, tenim una gratificant sensació de plenitud; com quan, després de la representació en un escenari, triguem a reaccionar o ens és difícil respondre amb els nostres aplaudiments.»

Roger Palà, Crític – «Una de les veus de la narrativa catalana actual amb més projecció.»

Emma Severin, BCNCultura.cat – «Marta Orriols mira i explica el que l’envolta. Íntima, pacient i subtil. Les paraules justes, de narració ferma i segura, Orriols crea un petit univers que intenta explorar la humanitat d’uns personatges que intenten trobar un espai i entendre el per què de tot plegat.»

Biel Mesquida, Diari de Mallorca – «Tendríssima! Literatura amb la cal·ligrafia ben feta que ens entreté i ens fa pensar.»

Verònica Marín, Vogue – «En la línia d’escriptores com Margaret Atwood, Alice Munro i Flannery O’Connor, on el que importa són els petits gestos.»

Olívia Pascual, L’Aranya Llibreria – «Tan delicada, tan elegant, tan senzilla.»

Màrius Serra, Lecturàlia – «Hi ha un treball important de les emocions, dels sentiments, defugint qualsevol mena d’excés, tot molt contingut però amb una intensitat molt bona.»

Xavier Serrahima, Nació Digital – «Una prosa breu, concisa, treballada, continguda, que prova de quedar-se només amb l’essencial.»

Mònica López Bages, La guia de Reus – «La màgia no rau tant en el que s’hi explica, sinó en com s’explica. És la força de la paraula: pròpiament literatura.»

Dolça introducció al caos

© Marta Orriols Balaguer, 2020

Publicat d’acord amb SalmaiaLit, Agència Literària

Primera edició: octube del 2020

© de la il·lustració de la coberta: Mercè Iglesias i Alex Ferreiro, 2020

© de la fotografia de l’autora: Ariadna Arnés, 2020

© de la il·lustració de les guardes: Marina Gorskaya / Adobe Stock, 2020

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020

Publicat per Edicions del Periscopi SL

[email protected]

Web:www.periscopi.cat

Facebook:www.facebook.com/Periscopi

Twitter:twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram:@edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano

i Núria Saurina Eudaldo

Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-17339-49-4

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Dulce introducción al caos és el títol que dona nom a la cançó del disc La ley innata (2008) de la banda de rock Extremoduro. Robe Iniesta, vocalista i ànima del grup, ha tingut l’amabilitat de deixar-me’l fer servir per donar nom a aquesta història, que no s’assembla gaire a la de la cançó, però que l’abraça tan bé musicalment i nominal, que no el volia deixar escapar. Des d’aquí el meu agraïment.

Per a tu, Miquel

No recordem el que volem recordar. Recordem el que no podem oblidar.

LISA TADDEO, Tres dones

(traducció de Ricard Vela)

No hi ha vida completa. Només hi ha fragments. Hem nascut per no tenir res, perquè tot se’ns esmunyi entre els dits. I, tanmateix, aquesta pèrdua, aquest devessall de trobades, afanys, somnis… Cal ser irreflexiu, com una tortuga. Cal ser decidit, cec. Perquè cada cosa que fem, o fins i tot que no fem, ens priva de fer el contrari. Els actes enderroquen les seves alternatives, vet aquí la paradoxa. La vida, doncs, consisteix en eleccions, cada una de les quals definitiva i poc transcendent, com tirar pedres al mar.

JAMES SALTER, Anys llum

(traducció d’Albert Torrescasana)

PARELLS

1

Encara caminaven pels carrers amb aquella necessitat d’acostar-se molt l’un a l’altra. Es reien de l’estampa que formaven abraçats, el braç d’ell envoltant la cintura d’ella, la figura contundent que dibuixaven, les mans agafades amb urgència, l’alegria líquida i el desgavell de cames i peus mirant d’adaptar-se a la marxa conjunta. Fumaven tots dos. Els cigarrets a les mans afegien un punt més de complexitat en aquell caminar junts, les rialles entre volutes de fum i aquella condició indestructible de qui se sap enamorat. Jugaven a trepitjar-se les ombres que projectaven a les llambordes humides a la nit, a donar-los forma fins a resultar una sola silueta fosca que els englobava als dos. Semblaven actors d’una pel·lícula en blanc i negre de la Nouvelle Vague, un pèl irreverents, tampoc gaire sentimentals i amb aquella actitud existencialista davant d’un univers absurd. Tot i que no ho manifestava, a ell li semblava que construïen el principi d’alguna cosa.

De tant en tant, si havien fet l’amor i consideraven tàcitament que havia estat excepcional, es fotografiaven amb una Polaroid vella embolicats amb els llençols. Sobre el paper fotosensible, el flaix i el temps han anat degradant la roba de llit fins a convertir-la en una taca d’un blanc apagat. També han empal·lidit els rostres, que han agafat un aire fantasmagòric; això mateix, els rostres fantasmagòrics de dos cretins extasiats. Sempre amb el cigarret penjant i els cabells esbullats, la mirada falsament rebel que els conferia un deix punk, com de coberta de disc. Els feia aquella gràcia imprecisa.

Quan, festius, començaven a idear un món conjunt i encara no podien preveure’s els gestos, s’havien fet tatuar una mateixa estrella diminuta a la depressió que hi ha al final de la mandíbula, just darrere el lòbul de l’orella. Algú podria pensar que havien estat covards, que amagar un tatuatge és no acabar-s’ho de creure, que quan un arrisca ho ha de fer sense pensar-s’ho gaire. Algú també podria opinar que tatuar-se una mateixa estrella insignificant no comporta cap risc, que no és res més que el resultat d’un atac d’exuberància sentimental. Una estrella. Se suposava que la d’ella exerciria una influència en el destí d’ell, i la d’ell en el d’ella. La iconografia acriaturada sobre la pell madura. Encara els queda per endavant una immensitat de temps, però en ell, la sensació d’hedonisme despreocupat ha començat a minvar des que n’ha fet trenta-tres; se sap instal·lat en una llibertat volàtil, en part imposada per un sistema que facilita una mena de resistència a la maduresa. Intentar viure bé li sembla un objectiu prou sòlid, fer-ho al costat d’algú que esclata de vitalitat, una poció llegendària que garanteix la vida eterna. És un adult amb una estrella tatuada darrere l’orella, prou que l’hi recorda la seva mare quan li repeteix amb un discurs rítmic, gairebé rapejant, que ella a la seva edat ja tenia dos fills, treballava, portava la casa i enviava diners al poble. I et penses que m’ajudava algú?, afegeix sempre amb un punt de ressentiment. La mare és una crítica ferotge de la infructuosa transició cap a una suposada edat adulta.

La joventut ja no els proporcionava descomptes ni assegurances de viatge totalment de franc, però ells la duien incrustada com una patologia poètica i confonien els riscos, o no es volien creure que n’hi hauria d’altres que els negarien aquella manera de viure per sempre com falsos esperits lliures. Quan caminaven tan a prop l’un de l’altra, tatuar-se la mateixa estrella darrere l’orella era el risc més gran, i la vida potser anava d’això, només d’això, de llocs comuns repetits arreu i al llarg dels anys, dels segles; un món primitiu com les pedres, no controlat per la raó i enganyosament harmònic.

Hi havia hagut aquell primer senyal de canvi un any enrere, quan van formalitzar un lloguer conjunt i van començar a reunir sota el mateix sostre les coses de l’un i de l’altra: els tics de cadascun, el baròmetre daurat que havia estat del pare d’ell, les olors corporals, els amics, les amigues, els llibres dels dos, una petita gallina de ceràmica d’un viatge que ella havia fet al Perú, les càmeres d’ella i la claqueta d’ell. I el gos, també. L’adopció del Rufus havia estat, sense saber-ho, l’última gota d’indolència deliberada, l’estranya calma abans de la tempesta.

—Treu el gos d’una vegada, hòstia, Dani, ja vigilo jo el sopar!

—Que no, carinyo, que estan tots a punt d’arribar. El baixo després un moment, quan tothom hagi pres posicions.

—Però aprofita ara que no plou, pobra bèstia, que porta tot el dia sense sortir! Oi, Rufus? Si no fos per mi, qui et cuidaria, a tu? Va, fes el favor de treure’l d’una vegada.

És un labrador de pèl daurat, vell, amb artrosi i un cap gros. Té el musell humit i la mirada de qui ja ho ha vist tot. És un gos solemne que fa gal·la d’una dignitat que commou. Jau confiat sobre les catifes gastades que l’àvia paterna de la Marta li va donar ja fa molts anys. Quan l’àvia Jutta va morir, la Marta les va portar de Berlín i les ha anat passejant per tots els pisos de Barcelona on ha viscut. Quan les trepitja amb els peus descalços, diu que sempre es recorda de l’àvia acaronant-ne la llana. Ell no la va arribar a conèixer mai, aquesta àvia alemanya, però forma part dels records de la Marta d’una manera incisiva. Tot sovint la porta a col·lació tossudament, com qui penja una bandera al balcó. Quan parla de l’àvia Jutta, té la sensació que la Marta, en el fons, reclama una nacionalitat que voldria tenir estampada en un passaport i no només a l’ADN; rere el record de l’àvia sempre hi ha un clam d’orgull i pertinença, i, tanmateix, ell no pot evitar percebre-hi un matís de rancor pel fet d’haver nascut on ha nascut, en un lloc i no en l’altre, com si aquest detall la desposseís de dignitat. De l’àvia, però, no n’hi queda altra cosa que les catifes, una entonació berlinesa peculiar quan la Marta esquitxa alguna conversa amb paraules en alemany, aquella menuda gepa òssia de sobre el nas heretada i que ella detesta amb tanta força, i l’art d’ordir estratègies d’urgència. Sens dubte era una estratègia i era urgent fer-li passejar el gos just en aquell moment.

Davant la seva insistència, el Dani es va treure el davantal de mala gana i va fer espetegar la llengua mentre posava la corretja al gos. L’expressió de criatura contrariada.

No podien saber, ni home ni gos, que baixarien al carrer i mentre ell s’encendria un cigarret, el que repetidament diu que serà l’últim des de fa setmanes, ella correria al bany i estriparia l’embolcall d’un test d’embaràs, el segon que es faria aquell dia. Fa dos anys que estan junts. Dos anys, gairebé un sencer sota el mateix sostre. El Dani l’admira, se l’estima i a vegades la detesta una mica durant estones breus per petits curtcircuits provocats per la mateixa convivència. El temps i una imaginació desbordant li concedeixen l’habilitat d’immortalitzar una imatge que en realitat ell no va veure mai. És fàcil. La imagina mentre espera asseguda sobre la tapa del vàter. Es mossega una ungla, distreta. La pensa tan sols com la imatge reiterada de tantes altres dones, o potser de tantes pel·lícules vistes, com aquella fotografia dins d’una altra fotografia que a la vegada apareix en una altra fotografia, o com el reflex d’un mirall que reprodueix la imatge d’un altre mirall repetint-la fins a l’infinit, cada vegada més petita, una dins l’altra, d’una dona asseguda sobre la tapa del vàter, les cames encreuades, mossegant-se una ungla, distreta, sostenint el tros de plàstic xop d’orina amb la mateixa indolència amb què sosté el primer cigarret quan surt al balcó a trenc d’alba abrigada amb el jersei gruixut de llana, i es posa a rumiar. Amb els braços plegats i la mirada perduda, ordena les sessions de fotos, decideix els objectius que farà servir, calibra la llum i pensa en la càmera mentre el sol lleva el dia i ella, amb cada pipada, el vela de fum i de misteri.

Spiegel im Spiegel, mirall en el mirall, una dona asseguda sobre la tapa del vàter amb el gest heretat de mossegar-se una ungla, distreta. Una dona i un embrió, i a baix al carrer, sobre el terra mullat, l’home responsable en part del material genètic s’atura impacient, mira el rellotge i pensa que deuen estar tots a punt d’arribar, i que segur que la Marta no sabrà si a la salsa li calen uns minuts més i que, per no haver-hi de pensar més, apagarà el foc. El gos aixeca la pota amb el ritme propi de la senectut, ruixa la soca d’un arbre i ell fa l’última pipada tot arrufant les celles, llença el cigarret a terra i el trepitja amb la punta de la sabata, el recull i s’afanya cap al portal de casa. No sap que quan hi entrarà, l’embrió del seu futur fill ja farà setmanes que haurà baixat per la trompa de Fal·lopi amb la facilitat de qui es deixa caure per un tobogan.

Aquell vespre no caminaven junts com sí que havien fet abans tantes altres vegades, amb el vell Rufus mig metre per darrere, pendent només de marcar el territori, únic testimoni de l’entusiasme frenètic de dues ànimes que senten encara tanta gratitud.

—Marta! Has apagat el foc?! Però si t’he dit que encara no estava!

La imagina al bany amb les dents serrades renegant perquè ell havia tornat massa ràpid per la salsa. Segur que ella va deixar anar un renec, me cagon la salsa dels collons! o alguna cosa així. És malparlada, cavallot, alegre, força inaccessible, un pèl consentida, molt intel·ligent i gens possessiva. Quatre minuts i uns quants segons. Les pupil·les que es dilaten i aquell dolor abdominal que provoquen les presses, la vergonya, els ensurts, l’espera d’un resultat imminent en la intimitat. Agitava el test d’embaràs com un vano. Unes gotes de suor freda fent un efecte lupa sobre el borrissol tan fi del llavi superior, d’un ros germànic, el cor a tot drap i un munt de reaccions en espera. Es va afanyar a recollir el plàstic i a entaforar-lo al fons de la cistella de la roba bruta i, sola davant del destí, es va compadir d’ell, que feia estrèpit amb els estris de cuina per posar de manifest l’enrabiada per un foc apagat massa aviat. La vida es posava seriosa i ell es disgustava per un temps de cocció.

Sovint les veritats més grosses es revelen en pocs segons, en qüestió de minuts, en el temps que es triga a treure a passejar el gos i tornar a casa. Per segona vegada, en el test d’embaràs va aparèixer la petita ratlla horitzontal, tímida, com la línia rosa i fina entre el cel i el mar que anuncia l’aurora, com el sí acoquinat d’una núvia a l’altar. I ja va estar. El canvi sempre quedaria associat a aquelles imatges circumstancials: no plovia, però havia plogut, l’olor àcida de la salsa de tomàquet que feia tot el pis, la taula a mig parar per als amics. Rere les orelles, tatuades, les estrelles.

2

Són una mica tot això, també. Els llocs que habiten, els llocs que han habitat i tot el que posen a dins. S’havien reservat el matí de dijous, el mateix dia que tindrien els amics a sopar a casa, per escapar-se un parell d’hores a Ikea i comprar quatre coses per al dormitori. Encara seguien les rutes previsibles de la vida compartida, ignorant que ben aviat mutarien d’improvís. Per això ell donava importància a fets que unes hores més tard ja no en tindrien; va insistir tot el camí que l’incomodava equipar el pis amb aquells mobles sense personalitat ni qualitats. Ell es pensava que estava parlant de mobles i disseny, però en realitat parlava d’una cosa ben diferent. Malgrat la senzillesa del mobiliari amb què va créixer, enyora l’essència de tot plegat, de les habitacions infantils que van sobreviure a les adolescències i que aguanten encara ara el pas del temps amb els adhesius mig esborrats d’una època passada: el de Barcelona 92 amb el Cobi i les anelles olímpiques i el d’un trol de David el gnom. És un enyor que el Dani creu que té a veure amb la durada, però no s’adona que en realitat el que l’angoixa és no poder aferrar-se a res. Sent que tot muta i que la possibilitat de perdre-ho és cada vegada més alta. A les llars dels pares, resguardades per adults responsables, que sortien cada dia a treballar i tornaven al capvespre amb les bosses del supermercat més plenes o més buides, la seguretat s’erigia com un pilar. Els protegien d’un món que ni ell ni la Marta podien intuir que seria tan evanescent, artificial i fràgil. Però els canvis només es perceben quan la mutació ja s’ha iniciat. Créixer i avançar és, en part, adaptar-se a l’alteració, deixar enrere aquella vida ingènua, les etapes, els pisos compartits i les vivències col·lectives. Marxar sempre a un altre lloc, a una altra feina, a un altre pis.

—He fet recompte i fa una dècada que visc com un nòmada buscant sense parar unes condicions de vida millors. Un australopithecus connectat al mòbil i al portàtil. Així que avui que finalment hem aconseguit quedar tots després de tants mesos, us volia dir que amb aquest pis espero, esperem —va mirar a la Marta de reüll amb un somriure que ella li va tornar convertit en ganyota—, inaugurar el sedentarisme i entrar al neolític d’una punyetera vegada.

Quan va dir allò els amics van riure. Sempre li riuen les gràcies amb sinceritat, i ja esperen la solemnitat amb què acostuma a embolicar les anècdotes més intranscendents, aquell final de frase que sempre enceta amb un, no, ara parlant seriosament, i que tots saben que farà aflorar algun judici nostàlgic. L’Arcadi, que des de la universitat no ha deixat mai d’interferir amb la seva insolència, sempre l’ha descrit com l’amic que sembla tret d’un centre de neurodepressius i obsessius compulsius, però el cert és que al Dani tots l’adoren perquè, en el fons, ha agafat el rol de mantenir el grup viu.

Aquell mateix dijous, al vespre, dos testos d’embaràs després, acabaven de parar taula mentre esperaven els amics. Ell li va preguntar alguna cosa que tenia a veure amb les copes de vi, però ella ja no podia centrar l’atenció en res que no fos el resultat del test. Si al final la Melca agafava l’AVE a temps, serien nou i només en tenien sis. Amb una expressió falsament concentrada, ella va respondre que si era així només posés gots, però que s’esperés un moment, que volia canviar les estovalles per les de fil de l’àvia Jutta. Li semblava que així aquell vespre la sentiria més a prop, com si deixant reposar les mans sobre la roba vella i familiar li pogués transmetre la mateixa determinació que li transmetia de petita, quan havia de pujar a l’avió per tornar a Barcelona i l’àvia l’agafava fermament de la mà per espolsar-li la por, com si el tacte de les estovalles la pogués ajudar a mantenir el cap fred i a sobre portar el sopar que ja no era a temps d’anul·lar. L’ambient carregat pel fum del tabac i el soroll de la sobretaula, les clofolles dels fruits secs escampades, cendra abocada a les llaunes buides de cervesa i restes del pastís de poma que algú havia dut per postres. Algun got amb marques de pintallavis. Van fer fotos a les etiquetes de les ampolles, les van pujar a les xarxes perquè el Marc feia servir una aplicació on puntuaven el que s’acabaven de beure. La Marta estava trasbalsada però dissimulava tan bé com podia.

—T’haig de dir una cosa, Dani.

—Per què deixes sempre el marro del cafè a la pica? —va protestar ell, inoportú. Havien coincidit un moment a la cuina. Els amics reien al fons del passadís—. Perdona, què em volies dir?

—Ara no. Després.

La Marta va fer mitja volta, desmenjada. El col·lapse, ocult encara unes hores més. Ell a vegades s’odia una mica quan reencarna la part més histèrica de la seva mare, amb totes aquelles manies d’ordre. Des que era un nen i ella li mostrava la seva obsessió amb la pols i la neteja o li parlava d’un llevataques tan i tan eficaç, ell la defugia, com fa encara ara quan es veuen molt de tant en tant, però en canvi des que viuen junts amb la Marta, tot ell s’ha omplert de l’herència materna que li mana la necessitat que la cuina estigui impol·luta. Els coberts al rentavaixelles han de col·locar-se de forma eficient, els ganivets cap per avall, amb el mànec cap amunt, els tàpers al pis de dalt perquè no es deformin amb l’escalfor. Ignora que ben aviat tots els detalls que fins ara li semblaven fonamentals es convertiran en minúcies, restes d’un temps passat que se li haurà escapat de les mans sense poder reaccionar.

Van tornar al menjador. Es van asseure i ell li va buscar la mà per sota la taula per mitigar la crítica de la cuina. Ella no la va apartar tal com s’esperava, al contrari, l’hi va posar a sobre i l’hi va estrènyer fort. El Dani no podia intuir el significat profund d’aquell gest. Quan la va mirar de reüll, tampoc li va saber interpretar aquella mirada nova i per això li va correspondre fent-li l’ullet i amb un somriure maliciós, convençut que la Marta estava demanant una nit desenfrenada tan bon punt es quedessin sols. Van ser criatures durant aquells instants, ella alarmada i ell tan ingenu. La Marta va posar els ulls en blanc i li va deixar anar la mà. Tot seguit, es va afegir a la conversa. Discutien de política. El Dani s’hi va llançar de cap per tallar en sec una discussió cada vegada més acalorada. La controvèrsia l’aclapara. Que els seus amics, a qui considera persones intel·ligents, es puguin empassar tot el grapat de mentides que amaga el llenguatge polític i siguin capaços de defensar-les se li fa insuportable. Són carn de canó i no se n’adonen. La polarització de la política el fa patir. La conversa s’havia anat tenyint d’un sentiment pessimista i l’ambient no era d’apassionament dialèctic, sinó que ara hi regnava un aire de provocació, d’ofensa, com un inacabable partit de ping-pong que s’anava radicalitzant per moments i que eclipsava la nit. Per mirar d’evitar que el sopar acabés amb tots ells dividits en trinxeres, va preguntar gairebé cridant si algú volia més vi, cafès, infusions. Exaltats, ni tan sols el sentien, així que va fer repicar una cullereta en el seu got, on hi quedava un cul de vi, com si hagués d’anunciar alguna cosa important. A la Marta el cor li va fer un salt. Va relacionar el repic amb el que ella encara li havia de fer saber. Tots van callar i van mirar el Dani amb curiositat.

—Hi ha un parc a Moçambic on els elefants que neixen, bé, de fet només les femelles que neixen últimament, ho fan sense ullals. —Els amics van arronsar les espatlles o van fer alguna ganyota d’incomprensió—. Els biòlegs creuen que és el resultat d’una evolució genètica després de dècades de caça furtiva. A Moçambic, durant la guerra civil, el marfil es venia per poder comprar armes i la carn dels elefants servia per alimentar els combatents.

Silenci incòmode i mirades d’estupor durant uns segons. I, tot seguit, esbroncada per la interrupció, riures i xiulets, i un atac deliberat contra el Dani amb molles de pa i un tap de suro. Li deien que es deixés estar d’elefants, que el que havia de fer era posicionar-se, però amb la interrupció, la discussió política va quedar suspesa. Al capdavall eren a casa seva i havien captat el missatge. A taula va tornar a regnar la calma i per un moment semblava que no sabessin de què parlar. L’Arcadi va treure el tema de l’estiu, que si feien alguna cosa junts, que havia quedat pendent allò de Còrsega, però tot just era gener i el fred insistent havia deixat nus els arbres. El Carles i la Irene van trucar a la cangur per saber si la petita s’havia adormit. S’estrenaven com a pares, s’angoixaven, estimaven. El Dani va copsar la mirada de compenetració entre els dos i aquella frega breu que ell li va fer a la cuixa. Hi havia consens en els gestos, l’amor hegemònic. Els aprecia, i malgrat tot, des que ells són pares, sent una mena d’enveja, no per allò que posseeixen, sinó per allò que rebaixen, allò que els allunya del que els feia irresistibles abans: la despreocupació, els ideals irrealitzables, el lligam de les velles ferides, els somriures, les consignes que només eren seves, la joventut, potser. Troba que sopar amb els amics s’ha convertit gairebé en un luxe, un caprici. Mantenen un grup de WhatsApp on les seves vides circulen al ritme de la missatgeria instantània que regula la seva existència. S’intercanvien signes buits, imatges incorpòries, emojis i acudits. L’amistat es manté amb vida gràcies a la informació que transporten els fils invisibles. El vincle és més intens a través del mòbil que quan es troben molt de tant en tant per sopar o celebrar alguna cosa junts. Cara a cara, l’enginy cau abruptament, s’esvaeixen la comoditat de poder opinar sense filtres, l’atreviment per dir-se com s’estimen i com es troben a faltar, o com de farts n’estan els uns dels altres. Quan finalment es reuneixen, superades les demostracions d’afecte inicials, abraçades i petons, asseguts al voltant de la taula escandinava i a mesura que cauen les hores, topen amb una cortina etèria que els cobreix amb el desencant i la decepció d’un grup d’amics que veu com caduquen els seus somnis de joventut. Per al Dani, els retrobaments són una arma de doble tall, els espera amb el record deformat de les nits que no s’extingien mai, de l’ànsia de festa, però sempre acaben prenent un aire nostàlgic que el deixen una mica ensorrat; no només perquè quedin un munt de cerveses sense obrir o perquè a taula ningú acabi col·locat, sinó sobretot perquè percep en cada amic petites mutacions degudes al seu procés de maduració. I les tem. Tem cada alteració mínima d’aquest grup format en gran mesura a la universitat. Per a ell els amics vindrien a ser l’estructura de la seva estabilitat, i una estructura sòlida aporta molta seguretat, però una estructura que madura amb canvis de rols —amics que són pares, amics que canvien de parella, amics que marxen fora— altera el seu esquema i l’obliga a reubicar-se. Dels amics n’ha fet la seva religió. Els canvis el sacsegen. Allò que deixa enrere sempre li provoca un cert dolor i una certa enyorança. Sent que com a grup ja només els sostenen les velles anècdotes. La Marta sempre diu que exagera, que a dins hi té una barreja de Woody Allen i de la larva repugnant que emergeix violentament del pit d’un dels tripulants a Alien, que últimament salta per tot i està irritable.

I a pesar d’això, aquella nit se sentia bé. Els necessitava tant, encara, els amics. A l’hora de marxar, drets a la porta, la vella promesa de veure’s més sovint, l’efecte del vi, les rialles, la seva xarxa de seguretat. Els perdonava el fet que d’alguna manera s’estiguessin difuminant els contorns que abans els definien. Els podia perdonar, fins i tot, que desvirtuessin una mica els qui sempre deien que acabarien sent. Preferia tenir-los a prop encara que fos d’aquella manera. Estava enamorat d’un ideal d’amistat inqüestionable. En el fons ho sabia. En el fons tots sabien que les feines, el dia a dia, les logístiques dels uns i dels altres arrasaven els ideals i els deixaven en un segon pla. L’amistat és un mirall perfecte. El Dani no en parlava mai amb ells, d’això, no és la mena de flaquesa que un va mostrant pel món, però sí que ho tenia present, i fins i tot sent una cosa semblant a una fiblada quan algú s’atreveix a sentenciar que l’amistat està sobrevalorada. Tot canvia a una velocitat endimoniada i ell és incapaç de seguir el ritme, necessita creure que els amics no canviaran, o com a mínim no ho faran tan de pressa. Sense anar més lluny, dos dies abans del sopar, ho havia sentit al metro. A Plaça Espanya havien pujat dues noies que portaven uns identificadors penjats del coll. Sortien de treballar cansades, d’un congrés. Maquillatge excessiu, sabates de taló, havien estat tot el dia forçant el somriure i per això ara estaven desfetes. Ni te l’escoltis, l’amistat està sobrevalorada. L’altra havia assentit amb el cap. Van baixar a la parada següent deixant aquella frase maleïda a l’aire. El Dani sabia que en el fons tenien raó. Fent onejar la bandera de l’amistat han suat darrere una pilota, s’han banyat de nit al mar cridant com si s’acabés el món, han tancat locals. S’han confessat misèries a tantes barres de bar, han viatjat, s’han barallat, s’han cedit sofàs per dormir durant períodes de transició de parelles, de pisos, de complexitats. Per al Dani el valor de tot això no serà mai excessiu ara que ha après que fer-se gran passa per anar convertint en record el que abans era real i acceptar que els amics, en els seus mons nous, són altres persones. La Melca, que quan ell la va conèixer era tímida i reservada, ara és l’ànima de les trobades. Es va preguntar quina de les dues era més real quan s’aixecà per anar al lavabo i es va posar a cantar tota desinhibida.

Va recollir la cuina mentre la Marta seguia amb els seus rituals abans d’entrar al llit. A vegades prova de tornar a ser qui era just abans d’aquella nit, intenta recuperar aquell estat, el del moment abans de saber que hi havia la possibilitat de ser algú altre, i quan reconstrueix l’escena, sempre li ve al cap la història del tsunami de Tailàndia, la de la nena britànica que va salvar la vida a un centenar de turistes a la platja de l’illa de Phuket, perquè quan l’aigua va retrocedir allunyant-se de la platja, minuts abans que la gran onada destructora fos visible des de la costa, ella els va advertir a crits que s’acostava un tsunami. Només ella va saber-ho interpretar. Ho havia estudiat a l’escola unes setmanes abans. En aquella platja no hi va haver víctimes perquè la nena va reconèixer els indicis i va alertar tothom del que estava a punt de succeir. Els indicis que rodejaven el Dani aquella nit tenien una aparença tan modesta, tan completament normal, que res podia avisar-lo de la gran onada: l’olor de la crema facial que ella fa servir a les nits, els seus peus gelats, el vell Rufus endormiscat al seu jaç. A fora havia començat a caure de nou la pluja fina. A la Marta li semblava que el Marc no estava bé. L’havia vist tocat, i molt més prim. No te n’has adonat? El Dani va badallar i li va treure importància. Li feia mandra acabar la nit parlant del Marc amb ella; tot i que era tard i l’endemà matinaven, tenia esperances de follar una estona, encara que fos un clau ràpid i funcional. A quicky one, tal com ella li implora a vegades fent broma, buscant-li les pessigolles, acariciant-li el remolí del llombrígol. Els anglicismes en general a ell li semblen una depravació més de l’espècie humana, termes absurds en boca d’adults que empenyen la societat cap a un estat perversament infantil, però a quicky one l’accepta prou bé i en fa ús sense problemes.

—És normal, feia mitja vida que anaven junts. Hem quedat dimecres com sempre per fer una cervesa i posar-nos al dia.

Totes les arestes desfent-se sota la llum càlida del dormitori, la frescor del coixí a la cara, el cansament agradable a les plantes dels peus.

—Però tranquil·la. Ho superarà.

Va contestar per tallar la conversa en sec. Va fer mitja volta per fer-li un petó a l’espatlla. Li apartà una mica la roba del pijama. La calidesa de la pell. Els petits costums adquirits.

—Era això?

—El què?

—El que em volies dir abans a la cuina.

La Marta es va gratar el cap i amb un gest ràpid i automàtic, es va treure una goma del canell i es va recollir els cabells. L’estrella diminuta i tatuada va lluir tímidament mentre se li enfosquia la mirada. Va inspirar sorollosament i va deixar anar l’aire convertit ja en sentència.

—Estic embarassada. No ho vull tirar endavant.

ELL

It might be fun to have a kid that I could kick aroundA little me to fill up with my thoughtsA little me or he or she to fill up with my dreamsA way of saying life is not a loss

LOU REED, «Beginning of a Great Adventure»

Té cinc anys i mig, xocolata seca al voltant dels llavis, els cabells enrossits pel sol d’agost. Les temples suades. S’ajup arronsant les cames. Les natges gairebé li toquen els talons. Respira amb la boca oberta. Zumzeig de borinots a l’espígol, remor d’aigua jugant amb els còdols al riu. El Dani fa pinça amb l’índex i el polze per subjectar un branquilló prim i llarg que ha trobat a terra. Les celles arrufades, concentrant tota l’atenció en l’acció que està a punt d’emprendre. Ha trobat un niu de formigues a prop del riu Nalón, que passa no gaire lluny de casa l’àvia, a Tudela Veguín. S’estaran aquí fins al setembre, que comença l’escola. L’àvia li dona pa amb oli i xocolata per berenar, juguen al parxís, si no plou van al riu a banyar-se. No hi ha prohibicions. Les pomes per fer sidra de les pomeres de davant de casa li caben a la mà. Aquí al poble la mare sembla més calmada. Ella i l’àvia xiuxiuegen tot el dia, acosten molt els caps per dir-se coses que el Dani no sent amb claredat però dedueix que d’aquell nus privat entre elles dues n’ha de sortir el futur. Només caça, al vol, esses i ces que brillen i els surten disparades de sota les dents incisives superiors. La mare és una dona jove i bonica i amb una mirada nova que s’assembla a la de la vella de la carnisseria del poble, la que sempre va vestida de negre i amb un mocador de roba rebregat dins el puny de la camisa. Allò del pare i l’ambulància ha quedat lluny. En una altra vida. La d’abans. La de fa tres mesos. De quan el pare el cridava amb la campaneta des del llit i amb veu metàl·lica li demanava un petó. Podia dir petó. No podia dir aigua. Per demanar aigua ho havia d’escriure en un paper. Li havien fet un forat al coll. No l’hi miris fixament!