El primer home E-Book

Albert Camus

• Herausgeber: Rayo Verde Editorial
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Serie: Raigs Globulars
• Sprache: Französisch
• Veröffentlichungsjahr: 2024

Seitenzahl: 416

Beschreibung

«En resum, parlaré dels que estimava», va escriure Albert Camus en una nota sobre El primer home. Camus escriu la història de Jacques Cormery, un nen que va viure una vida molt semblant a la seva: una infància circumscrita per la pobresa, una àvia autoritària i la mort del pare, però redimida per la bellesa austera d'Algèria i l'afecció del nen a la seva mare. Entendrem les arrels de la personalitat de Camus, la seva sensibilitat, la gènesi del seu pensament i les raons del seu compromís. Aquest escrit inacabat té un caràcter autobiogràfic que, segurament, hauria desaparegut en la versió final de la novel·la, però és precisament aquesta vessant la que avui li confereix valor i la fa única. Publicat trenta-cinc anys després del seu descobriment entre les restes de l'accident de cotxe que va matar Camus, El primer home és la brillant consumació de la vida i l'obra d'un dels intel·lectuals més importants del segle XX

Leseprobe

El primer home

Col·lecció Raigs Globulars (47)

El primer home

Albert Camus

Traduït per Anna Casassas

Primera edició: febrer 2023

Títol original: Le premier homme

Copyright © Éditions Gallimard, 1995. All rights reserved

© Albert Camus, 1995

© de la traducció, Anna Casassas, 2023

© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2023

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Il·lustració de la coberta: Agustín Comotto

Maquetació (edició paper): Natàlia Báscones

Correcció: Álvaro Muñoz i Pepe Arabí

Producció editorial: Ivette Abulí i Mariló Àlvarez

Conversió a epub: Iglú ebooks

Publicat per Raig Verd Editorial

Mallorca, 221, sobreàtic, 08008 Barcelona

www.raigverdeditorial.cat

Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials

ISBN: 978-84-19206-46-6

THEMA: FB, FQ, FC

La traducció d'aquest llibre es regeix pel contracte tipus proposat per ACE Traductores.

Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.

L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.

Nota de l’edició francesa

Avui publiquem El primer home. És l’obra en què treballava Albert Camus quan va morir. El 4 de gener de 1960, el manuscrit era a la seva bossa. Consta de cent quaranta-quatre pàgines escrites a raig, de vegades sense punts ni comes, amb una escriptura ràpida, difícil de desxifrar, mai tornada a treballar.

Hem fixat el text a partir del manuscrit i d’una primera versió mecanografiada per Francine Camus. Per facilitar-ne la bona comprensió, hem restablert la puntuació. Els mots de lectura dubtosa estan entre claudàtors. Els mots o fragments de frase que no hem pogut desxifrar estan indicats per un espai en blanc entre claudàtors. Amb un asterisc com a crida (*1, *2, *3…) figuren, a peu de pàgina, les variants escrites a sobre; amb una lletra com a crida (a, b, c…), els afegits al marge; amb una xifra (1, 2, 3…), les notes de l’editora.

Publiquem com a annex els fulls (que hem numerat de I a V) que estaven inserits al manuscrit (full I abans del capítol 4, full II abans del capítol 6 bis), i els altres (III, IV i V) al final del manuscrit.

S’ha adjuntat, a continuació, la llibreta titulada «El primer home (Notes i plans)», una petita llibreta d’espiral de paper quadriculat que permet que el lector entrevegi el desenvolupament que l’autor volia donar a l’obra.

Després de llegir El primer home, s’entendrà que també hàgim inclòs com a annexos la carta que Albert Camus va enviar al seu mestre, Louis Germain, després de rebre el premi Nobel, i l’última carta que Louis Germain li va adreçar a ell.

Volem agrair a Odette Diagne Créach, Roger Grenier i Robert Gallimard l’ajuda que ens han ofert amb una amistat generosa i constant.

Catherine Camus

I Recerca del pare

Per damunt del carro,

Intercessora: viuda Camus

A tu, que no podràs llegir aquest llibrea

Per damunt del carro, que circulava per un camí pedregós, grans núvols carregats corrien cap a l’est a l’horabaixa. Tres dies abans, s’havien congriat sobre l’Atlàntic, havien esperat el vent de ponent, aleshores s’havien posat en moviment, primer a poc a poc i cada cop més de pressa, havien sobrevolat les aigües fosforescents de la tardor, de dret cap al continent, s’havien esfilagarsatb a les crestes marroquines, havien reformat ramats als altiplans d’Algèria, i ara, a proximitat de la frontera tunisiana, intentaven arribar al mar Tirrè per perdre-s’hi. Després d’un recorregut de milers de quilòmetres per damunt d’aquesta mena d’illa immensa, defensada al nord pel mar movedís i al sud per les aigües petrificades de les sorres, passant per sobre d’aquest país sense nom just un pèl més de pressa que no hi havien passat, durant mil·lennis, els imperis i els pobles, se’ls esgotava l’embranzida i alguns ja es desfeien en gotes de pluja grosses i escasses que començaven a ressonar a la vela que cobria els quatre viatgers.

El carro grinyolava pel camí prou ben dibuixat però a penes afermat. De tant en tant, saltava una guspira sota la llanda ferrada o sota la peülla d’un cavall, i un còdol picava contra la fusta del carro o, al contrari, s’enfonsava amb un soroll sord a la terra flonja de la cuneta. Tot i així, els dos cavalls petits avançaven regularment, tot just ensopegant de tant en tant, amb el pit endavant per tirar el pes del carro carregat de mobles, repel·lint sense descans el camí enrere amb els seus dos trots desiguals. Un d’ells de vegades expulsava sorollosament l’aire pels narius i el trot se li desorganitzava. Aleshores l’àrab que els menava feia espetegar sobre el seu llom l’ample de les regnes gastades,*1 i l’animal reprenia coratjosament el ritme.

L’home que seia a la banqueta del davant al costat del cotxer, un francès d’uns trenta anys, mirava, amb cara impenetrable, les dues gropes que s’agitaven sota seu. Alt, rabassut, de cara llarga, amb el front ample i quadrat, la mandíbula enèrgica, els ulls clars, a pesar de l’estació que avançava duia una jaqueta de cotí amb tres botons, tancada al coll segons la moda de l’època, i una gorrac lleugera sobre els cabells curts.d Quan la pluja va començar a tamborinar sobre la vela que tenien al damunt, es va girar cap a l’interior del carruatge: «Aneu bé?», va cridar. En una altra banqueta, estreta entre la primera i un munt de vells baguls i mobles, una dona, vestida pobrament però embolicada amb un gran xal de llana gruixuda, li va somriure feblement. «Sí, sí», va dir amb un petit gest d’excusa. Un nen de quatre anys dormia contra ella. La dona tenia la cara suau i regular, els cabells de l’espanyola ben ondulats i negres, un nasset recte, una mirada marró bonica i càlida. Però aquella cara tenia alguna cosa colpidora. No era només una mena de màscara que el cansament o alguna cosa similar li escrivia provisionalment a les faccions, no, més aviat un aire d’absència i de dolça distracció, com porten perpètuament alguns innocents, però que aquí aflorava fugitivament sobre la bellesa de les faccions. A la bondat tan colpidora de la mirada de vegades s’hi barrejava també un esclat de temor irracional que s’apagava de seguida. Amb el palmell de la mà ja feta malbé per la feina i d’articulacions una mica nuoses, tustava amb cops lleugers l’esquena del marit: «Estem bé, estem bé», deia. I de seguida va deixar de somriure per mirar, de sota la vela estant, el camí, on ja començaven a brillar alguns bassals.

L’home es va girar cap a l’àrab plàcid sota el seu turbant de cordetes grogues, el cos eixamplat per uns grans pantalons de fons ample cenyits sota genoll.

—Falta gaire?

L’àrab va somriure sota el bigotàs blanc.

—Vuit quilòmetres i hi ets.

L’home es va girar, va mirar la seva dona sense somriure però atentament. Ella no havia apartat la mirada del camí.

—Passa’m les regnes —va dir l’home.

—Com vulguis —va dir l’àrab, que li va donar les regnes.

L’home el va encamellar mentre el vell àrab li passava per sota cap al lloc que acabava de deixar buit. Amb dos cops amb l’ample de les regnes, l’home va prendre possessió dels cavalls, que van redreçar el trot i tot d’una van tirar més recte.

—Coneixes bé els cavalls —va dir l’àrab.

La resposta va sorgir breu i sense cap somriure.

—Sí —va dir l’home.

La claror havia disminuït i tot d’una va ser de nit. L’àrab va despenjar el fanal quadrat del ganxo que tenia a l’esquerra, va rascar uns quants mistos ordinaris per encendre l’espelma que hi havia a dins. Tot seguit va tornar el fanal al seu lloc. Ara la pluja queia suaument i regularment. Brillava en la feble claror del fanal i, tot al voltant, poblava la foscor total d’un soroll lleuger. De tant en tant, el carro passava arran de mates espinoses; d’arbres curts, feblement il·luminats durant uns quants segons. Però, tret d’aquests moments, circulava per un espai buit que les tenebres feien encara més vast. Tan sols les olors d’herbes cremades o, de sobte, una olor forta de fems feien pensar que de vegades passaven per terres conreades. La dona va parlar darrere del conductor, que va retenir una mica els cavalls i es va tirar enrere.

—No hi ha ningú —va repetir la dona.

—Tens por?

—Què?

L’home va repetir la frase, però aquesta vegada cridant.

—No, no, amb tu no.

Però se la veia inquieta.

—Et fa mal —va dir l’home.

—Una mica.

Va esperonar els cavalls i l’única cosa que va tornar a omplir la nit va ser el soroll fort de les rodes esclafant els solcs i de les vuit peülles ferrades envestint el camí.

Era una nit de la tardor del 1913. Feia dues hores que els viatgers havien sortit de l’estació de Bona, on havien arribat des d’Alger després d’una nit i un dia de viatge sobre els bancs durs de tercera classe. A l’estació havien trobat el carro i l’àrab que els esperava per dur-los a la finca que l’home havia d’administrar, situada a prop d’un poblet, uns vint quilòmetres més cap a l’interior. Havien passat temps carregant els baguls i altres andròmines, i després el mal camí també els havia retardat. L’àrab, com si notés la inquietud del seu company, li va dir:

—No tingueu por. Aquí no hi ha bandits.

—A tot arreu n’hi ha —va dir l’home—. Però vaig ben equipat.

I es va tustar la butxaca estreta.

—Tens raó —va dir l’àrab—. Sempre hi ha bojos.

En aquell moment, la dona va cridar el seu marit.

—Henri, em fa mal —va dir.

L’home va renegar i va esperonar una mica més els cavalls.e

—Ja arribem —va dir.

Al cap d’un moment, va tornar a mirar la seva dona.

—Encara et fa mal?

Ella va somriure amb una estranya distracció i sense que semblés que patia.

—Sí, molt.

Ell la mirava amb la mateixa seriositat. I ella es va tornar a excusar.

—No és res. Deu ser el tren.

—Mira —va dir l’àrab—, el poble.

Efectivament, a l’esquerra del camí es veien, una mica més enllà, els llums de Solferino enterbolits per la pluja.

—Però tu agafa el camí de la dreta —va dir l’àrab.

L’home va dubtar, es va girar cap a la dona.

—Anem a casa o al poble? —va preguntar.

—Oh, val més a casa!

Una mica més enllà, el carro va tombar a la dreta cap a la casa desconeguda que els esperava.

—Un quilòmetre més —va dir l’àrab.

—Ja hi som —va dir l’home girant-se cap a la seva dona.

Ella estava plegada pel mig, amb la cara sobre els braços.

—Lucie —va dir l’home.

Ella no es movia. L’home la va tocar amb la mà. Plorava sense fer soroll. L’home la va cridar, separant les síl·labes i acompanyant les paraules amb gestos.

—Et ficaràs al llit. Jo aniré a buscar el metge.

—Sí. Ves a buscar el metge. Em penso que és això.

L’àrab els mirava amb cara de sorpresa.

—Ha de tenir un nen —va dir l’home—. Hi ha metge al poble?

—Sí. El puc anar a buscar jo, si vols.

—No, tu queda’t a casa. I vigiles. Jo aniré més de pressa. Té cotxe o un cavall?

—Té cotxe. —Aleshores l’àrab va dir a la dona: —Tindràs un nen. Que sigui maco.

La dona li va fer un somriure sense entendre’l.

—No hi sent —va dir l’home—. A casa, crida fort i fes gestos.

El carro tot d’una va córrer quasi sense fer soroll. El camí, que s’havia fet més estret, estava cobert de tuf. Passava arran de petits hangars coberts de teules darrere dels quals es veien les primeres rengleres de vinya. Una olor forta de most venia a trobar-los. Van passar de llarg dels grans edificis de teulats sobrealçats i les rodes van esclafar el conglomerat d’una mena de pati sense cap arbre. L’àrab, sense dir res, va agafar les regnes per estirar-les. Els cavalls es van aturar i un d’ells es va espolsar.f L’àrab va assenyalar una caseta emblanquinada amb calç. Una vinya enfiladissa encerclava la porteta baixa amb tot el volt emblavit per la sulfatació. L’home va saltar a terra i sota la pluja va córrer cap a la casa. Va obrir. La porta donava a una estança fosca que feia pudor de foc apagat. L’àrab, que venia darrere seu, va avançar decidit en la foscor cap a la llar i, rascant un tió, va anar a encendre un llum de petroli que penjava al centre de l’estança, sobre una taula rodona. L’home amb prou feines es va entretenir a reconèixer una cuina emblanquinada amb una aigüera de rajoles vermelles, un bufet vell i un calendari humit a la paret. Una escala coberta de les mateixes rajoles vermelles pujava al pis.

—Encén el foc —va dir, i va tornar cap al cotxe.

(Va agafar el nen?) La dona s’esperava sense dir res. La va agafar entre els braços per deixar-la a terra i, mantenint-la un moment abraçada, li va tirar el cap enrere.

—Pots caminar?

—Sí —va dir ella, i amb la mà nuosa li va acariciar el braç.

L’home la va dur cap a la casa.

—Espera —li va dir.

L’àrab ja havia encès el foc i l’alimentava amb sarments amb gestos precisos i hàbils. La dona s’havia quedat al costat de la taula, amb les mans sobre la panxa, i la claror del llum deixava veure les curtes onades de dolor que li travessaven el bell rostre tirat enrere. No semblava que s’adonés ni de la humitat ni de l’olor d’abandó i de misèria. L’home s’afanyava per les estances de dalt. Tot seguit va aparèixer a dalt de l’escala.

—No hi ha llar a la cambra?

—No —va dir l’àrab—. I a l’altra tampoc.

—Vine —va dir l’home.

L’àrab va pujar. De seguida se’l va veure tornar, d’esquena, portant un matalàs que l’home aguantava per l’altre cap. El van deixar a prop de la llar. L’home va arraconar la taula mentre l’àrab tornava a dalt i després en baixava amb un coixí i flassades.

—Ajeu-te aquí —va dir l’home a la seva dona, i la va acompanyar cap al matalàs.

Ella vacil·lava. Ara se sentia l’olor de crin humit del matalàs.

—No em puc despullar —va dir mirant al seu voltant amb temor, com si finalment veiés el lloc...

—Treu-te la roba de sota —va dir l’home. I va repetir:— Treu-te la roba de sota. —I després a l’àrab:— Gràcies. Desenganxa un cavall. El muntaré fins al poble.

L’àrab va somriure. La dona s’afanyava, d’esquena al seu marit, que també es va girar. Després es va ajeure i, tan bon punt va estar estirada i va haver-se tapat amb les flassades, va cridar un sol cop, un crit llarg, amb tota la boca, com si hagués volgut desfer-se de cop de tots els crits que el mal havia acumulat dins seu. L’home, dret al costat del matalàs, la va deixar cridar, i després, quan va haver callat, es va descobrir, va posar un genoll a terra i va fer un petó al front preciós, just sobre els ulls tancats. Es va tornar a cobrir i va sortir sota la pluja. El cavall des- enganxat ja giravoltava sobre ell mateix, amb les potes del davant plantades al conglomerat.

—Vaig a buscar una sella —va dir l’àrab.

—No, deixa-li les regnes. El muntaré així. Entra els baguls i les coses a la cuina. Tens dona?

—És morta. Era vella.

—Tens una filla?

—No, gràcies a Déu. Però tinc la dona del meu fill.

—Fes-la venir.

—Ara mateix. Ves tranquil.

L’home va mirar el vell àrab immòbil sota la pluja fina, que li somreia sota el bigoti moll. Ell no somreia, però el mirava amb els seus ulls clars i atents. Aleshores li va allargar la mà, que l’altre va agafar amb la punta dels dits, a l’estil àrab, i es va acostar a la boca. L’home es va girar fent cruixir el conglomerat, va anar cap al cavall, va pujar-hi a pèl i es va allunyar amb un trot pesant.

Quan va sortir de la finca, va agafar la direcció de la cruïlla des d’on havien vist per primer cop els llums del poble. Ara brillaven amb un esclat més viu, havia parat de ploure i el camí, a la dreta, que duia cap allà, es dibuixava ben recte a través de les vinyes, de les quals en algun punt es veien brillar els filferros. Més o menys a mig camí, el cavall va alentir tot sol i es va posar al pas. S’acostaven a una mena de cabana rectangular que tenia una part feta d’obra i la resta, més gran, feta de taulons, amb un gran rafal inclinat per sobre d’una mena de taulell que sortia enfora. Sobre una porta feta a la part d’obra hi deia: Cantina agrícola Mme Jacques. De sota la porta en sortia un xic de llum. L’home va aturar el cavall arran de la porta i, sense baixar-ne, va trucar. Immediatament una veu sonora i decidida va preguntar des de l’interior:

—Qui hi ha?

—Soc el nou administrador de la finca del Saint-Apôtre. La meva dona ha de parir. Necessito ajuda.

No es va sentir cap resposta. Al cap d’un moment, es van sentir lliscar forrellats, treure barres i arrossegar-les, i la porta es va entreobrir. Es podia veure el cap negre i arrissat d’una europea de galtes plenes i nas una mica aixafat sobre uns llavis molsuts.

—Em dic Henri Cormery. Podria anar amb la meva dona? Jo ara vaig a buscar el metge.

La dona el mirava fixament amb un ull acostumat a pesar els homes i l’adversitat. Ell li aguantava la mirada fermament, però sense afegir cap més explicació.

—Ara hi vaig. Afanyi’s —va dir.

Ell va donar les gràcies i va esperonar el cavall amb els talons. Poc després entrava al poble passant entremig d’una mena de muralles de terra seca. Un únic carrer, aparentment, s’obria davant seu, flanquejat de casetes de planta baixa, totes similars, i el va seguir fins a una placeta coberta de tuf on s’alçava, de manera inesperada, una glorieta per als músics d’estructura metàl·lica. La plaça, igual que el carrer, estava deserta. En Cormery ja anava cap a una de les cases quan el cavall va fer un salt de costat. Un àrab sorgit de l’ombra, vestit amb un barnús fosc i estripat, avançava cap a ell.

—La casa del metge —va preguntar immediatament Cormery.

L’altre va observar el cavaller.

—Vine —va dir després d’haver-lo examinat.

Van enfilar el carrer en sentit contrari. En una de les construccions, que era una planta baixa elevada a la qual s’accedia per una escala emblanquinada amb calç, hi deia: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Tenia al costat un jardinet envoltat de parets arrebossades, al fons del qual hi havia una casa que l’àrab va assenyalar.

—És allà —va dir.

Cormery va saltar del cavall i, amb un pas que no demostrava gens de cansament, va travessar el jardí, que només tenia, ben bé al mig, una palmera nana de palmes seques i tronc podrit. Va trucar a la porta. No va respondre ningú.g Es va girar. L’àrab esperava en silenci. L’home va tornar a trucar. Es va sentir un pas a l’altra banda, que es va aturar darrere de la porta. Però la porta no es va obrir. Cormery va trucar un altre cop.

—Busco el metge —va dir.

Immediatament es van sentir els forrellats i la porta es va obrir. Va aparèixer un home, de cara jove i rosada, però de cabells quasi blancs, alt i fort, amb polaines que li cenyien les cames i una mena de jaqueta de caçador.

—Caram, d’on surt vostè? —va dir amb un somriure—. No l’havia vist mai.

L’home es va explicar.

—Ah, sí, l’alcalde em va avisar. Però, renoi, quin poble que ha triat per venir a parir.

L’altre va dir que ho esperava per a més endavant i que es devia haver equivocat.

—Sí, són coses que poden passar a tothom. Vagi passant, ensello el Matador i el segueixo.

A mig camí de tornada, sota la pluja que queia novament, el metge, sobre un cavall gris clapejat, va atrapar en Cormery, que ara ja estava tot xop però continuava ben recte sobre el seu feixuc cavall de tir.

—Renoi quina arribada —va cridar el metge—. Però ja veurà que és un bon país, deixant de banda els mosquits i els bandits del poble.

Es mantenia a l’altura del seu company.

—En tot cas, pel que fa als mosquits pot estar tranquil fins a la primavera. Pel que fa als bandits...

Reia, però l’altre continuava avançant sense dir res. El metge el va mirar encuriosit.

—No pateixi —va dir—, tot anirà bé.

En Cormery va girar els ulls clars cap al metge, el va mirar tranquil·lament i va dir amb un punt de cordialitat:

—No tinc por. Estic acostumat als cops durs.

—És el seu primer?

—No, he deixat un nen de quatre anys a Alger, amb la sogra.1

Arribaven a la cruïlla i van agafar el camí de la finca. Aviat el conglomerat va volar sota els peus dels cavalls. Quan els cavalls es van aturar i tot va tornar a estar en silenci, es va sentir un gran crit que venia de la casa. Els dos homes van descavalcar.

Una ombra els esperava, a recer de la vinya que regalimava aigua. Quan s’hi van acostar, van reconèixer el vell àrab amb un sac per caputxa.

—Hola, Kaddur —va dir el metge—. Com va això?

—No ho sé, no entro amb les dones —va dir el vell.

—Bon principi —va dir el metge—, sobretot quan les dones criden.

Però de dins ja no en venia cap crit. El metge va obrir la porta, en Cormery va entrar tot darrere.

Un gran foc de sarments cremava davant seu a la llar i il·luminava l’estança més que no pas el llum de petroli envoltat de coure i perles que penjava al mig del sostre. A la seva dreta, l’aigüera de sobte havia quedat plena de gerros metàl·lics i tovalloles. A l’esquerra, davant d’un petit bufet coix de fusta blanca, hi havia arraconada la taula del mig. Ara tenia al damunt una vella bossa de viatge, una capsa de barrets i altres paquets. Per tots els racons, vells pertrets, entre els quals una gran caixa de vímet, ocupaven l’estança i només deixaven un espai buit al centre, no gaire lluny del foc. En aquest espai, sobre el matalàs col·locat perpendicularment a la llar, jeia la dona, amb la cara una mica tirada enrere sobre un coixí sense coixinera i els cabells ara deixats anar. Les flassades ara només cobrien la meitat del matalàs. A l’esquerra del matalàs, la mestressa de la cantina, de genolls, tapava la part descoberta del matalàs. Retorçava, sobre una palangana, una tovallola de la qual degotava aigua vermellosa. A la dreta, asseguda amb les cames encreuades, una dona àrab, sense vel, aguantava entre les mans, en una actitud d’ofrena, una segona palangana esmaltada una mica escantonada plena d’aigua calenta fumejant. Les dues dones estaven una a cada cap d’un llençol plegat que passava per sota la malalta. Les ombres i les flames de la llar pujaven i baixaven per les parets de calç i els embalums que envaïen l’estança, i de més a prop envermellien les cares de les dues infermeres i el cos de la malalta, enfonsada sota les flassades.

Quan els dos homes van entrar, la dona àrab els va mirar ràpidament amb una rialleta i es va tombar cap al foc, mentre els seus braços prims i foscos continuaven oferint la palangana. La mestressa de la cantina els va mirar i va exclamar alegrement:

—Ja no el necessitem, doctor. Això ha anat sol.

Es va aixecar i els dos homes van veure, al costat de la malalta, una cosa informe i sangonosa animada d’una mena de moviment immòbil d’on sortia, ara, un soroll continu semblant a un grinyol subterrani gairebé imperceptible.h

—Tothom diu això. Espero que no hagi tocat el cordó —va dir el metge.

—No, bé li havia de deixar alguna cosa —va respondre la dona rient.

Es va aixecar i va deixar el lloc al metge, que va tornar a tapar el nadó als ulls d’en Cormery, que s’havia quedat a la porta i s’havia descobert. El metge es va ajupir, va obrir la bossa i a continuació va agafar la palangana de les mans de la dona àrab, que immediatament es va retirar fora del camp lluminós i es va refugiar al racó fosc de la llar. El metge es va rentar les mans, sempre d’esquena a la porta, i tot seguit es va abocar a les mans un alcohol que feia una mena d’olor de marc que de seguida va omplir tota l’estança. En aquell moment, la malalta va redreçar el cap i va veure el seu marit. Un somriure meravellós va transfigurar la cara bonica i cansada. En Cormery va avançar cap al matalàs.

—Ja és aquí —va dir amb un fil de veu, i va avançar la mà cap a la criatura.

—Sí —va dir el metge—, però estigui’s quieta.

La dona el va mirar amb cara interrogadora. En Cormery, dret al peu del matalàs, li va fer un gest tranquil·litzador.

—Jeu.

Ella es va deixar anar endarrere. La pluja aleshores va recruar sobre el teulat de teules velles. El metge va feinejar sota la flassada. Tot seguit es va redreçar i va semblar que sacsejava alguna cosa davant seu. Es va sentir un petit crit.

—És un nen —va dir—, i una bona peça.

—Vet aquí un noi que comença bé, amb un trasllat —va dir la mestressa de la cantina.

La dona àrab va riure del racó estant i va picar de mans dos cops. En Cormery la va mirar i ella es va tombar, confusa.

—Bé, ara deixeu-nos un moment —va dir el metge.

En Cormery va mirar la seva dona. Però encara tenia la cara tirada enrere. Només les mans, relaxades sobre la flassada rústica, recordaven encara el somriure que feia un instant havia omplert i transfigurat l’estança miserable. Es va posar la gorra i va anar cap a la porta.

—Com pensen dir-li? —va cridar la mestressa de la cantina.

—No ho sé, no hi hem pensat. —Se’l mirava.— Li direm Jacques, ja que vostè era aquí.

L’altra va riure i en Cormery va sortir. Sota la vinya, l’àrab, encara amb el sac al cap, esperava. Va mirar en Cormery, que no li va dir res.

—Té —va dir l’àrab, i li va oferir un tros del sac.

En Cormery es va aixoplugar. Sentia l’espatlla del vell àrab i l’olor de fum que es desprenia de la seva roba, i la pluja que queia sobre el sac que tenien damunt dels caps.

—És un nen —va dir sense mirar el seu company.

—Lloat sia Déu —va respondre l’àrab—. Ets un mestre.

L’aigua vinguda de milers de quilòmetres enllà queia sense parar davant dels dos homes, sobre el conglomerat clapat de bassals, sobre les vinyes de més lluny, i els fil- ferros que l’aguantaven continuaven brillant sota les gotes. No arribaria fins al mar de l’est i ara inundaria tot el país, les terres pantanoses de prop del riu, les muntanyes dels voltants i la terra immensa quasi deserta d’olor forta que arribava fins als dos homes junts sota el mateix sac, mentre darrere seu es tornava a sentir un crit fluix.

Ben entrada la nit, en Cormery, ajagut, amb calçotets llargs i samarreta, en un segon matalàs al costat de la seva dona, mirava les flames que ballaven al sostre. Ara l’estança estava més o menys ordenada. A l’altra banda de la seva dona, en una panera de la roba, el nen dormia sense fer soroll, tret d’algun borbolleig fluix. La dona també dormia, girada de cara a ell i amb la boca una mica oberta. Havia parat de ploure. L’endemà, caldria anar per feina. A prop seu, la mà ja usada, quasi llenyosa, de la seva dona també li parlava de feina. Va avançar la seva, la va posar suaument sobre la de la malalta i, tirant-se enrere, va tancar els ulls.

Saint-Brieuc

iQuaranta anys més tard, un home, al passadís del tren de Saint-Brieuc, mirava amb cara de desaprovació com desfilava, sota el sol pàl·lid d’una tarda de primavera, el país estret i pla cobert de pobles i de cases lletges que s’estén de París a la Mànega. Els prats i els camps d’una terra conreada des de feia segles fins a l’últim metre quadrat se succeïen davant seu. Amb el cap descobert, els cabells arranats, la cara llarga i les faccions fines, tirant a alt, amb la mirada blava i franca, malgrat la quarantena encara se’l veia prim sota l’impermeable. Les mans sòlidament aferrades a la barra, el cos recolzat sobre un sol maluc, el pit obert, feia un efecte de desimboltura i energia. El tren en aquell moment frenava i va acabar aturant-se en una petita estació miserable. Un moment després, una dona jove força elegant va passar per sota la porta on era l’home. La dona es va aturar per canviar-se la maleta de mà i en aquell moment va veure el viatger. L’home la mirava somrient i ella no es va poder estar de fer un altre somriure. L’home va abaixar el vidre, però el tren ja arrencava.

—Llàstima —va dir.

La dona continuava somrient-li.

El viatger va anar a seure al compartiment de tercera on ocupava el lloc del costat de la finestra. Davant seu, un home de cabells escassos i enganxats al cap, no tan gran com feia pensar la seva cara inflada i envermellida, enfonsat sobre ell mateix, amb els ulls tancats, respirava sorollosament, visiblement molest per una digestió laboriosa, i de tant en tant ventava ullades ràpides*2 al passatger que tenia davant per davant. Al mateix banc, al costat del passadís, una pagesa endiumenjada, cofada amb un barret curiós adornat amb un penjoll de raïm de cera, mocava un nen pèl-roig de cara apagada i insulsa. El somriure del viatger va desaparèixer. Va treure’s una revista de la butxaca i va llegir distretament un article que el feia badallar.

Una mica més tard, el tren es va aturar i, lentament, un petit rètol que deia Saint-Brieuc va quedar emmarcat per la porta. El viatger es va posar dret a l’acte, va agafar sense esforç una maleta del portaequipatge de sobre seu i, després d’haver saludat els companys de viatge, que li van respondre amb sorpresa, va sortir amb pas ràpid i va baixar els tres graons del vagó. A l’andana, es va mirar la mà esquerra, encara bruta del sutge que s’havia dipositat sobre la barana de coure que acabava de deixar anar, es va treure un mocador i es va eixugar atentament. A continuació va anar cap a la sortida, on de mica en mica es va anar trobant amb un grup de viatgers amb roba fosca i mal color de cara. Va esperar pacientment sota el rafal de columnes primes el moment de donar el bitllet, va esperar, també, que l’empleat taciturn li tornés el bitllet, va travessar una sala d’espera de parets nues i brutes, decorades únicament amb vells cartells en els quals la Costa Blava també havia agafat tons de sutge i, en la llum esbiaixada de la tarda, va baixar amb pas ràpid pel carrer que duia de l’estació cap a la ciutat.

A l’hotel, va demanar l’habitació que havia reservat, va rebutjar els serveis de la minyona amb cara de patata que volia portar-li la maleta, i tot i així, quan el va haver acompanyat a l’habitació, li va donar una propina que la va sorprendre i li va encendre la cara amb simpatia. Tot seguit el viatger es va rentar les mans un altre cop i va tornar a baixar amb el mateix pas viu, sense tancar la porta amb clau. Al vestíbul, va trobar la minyona, li va preguntar on era el cementiri, va rebre un excés d’explicacions, les va escoltar amablement i tot seguit va agafar la direcció indicada. Ara anava pels carrers estrets i tristos, flanquejats de cases banals amb teules vermelles ben lletges. De vegades, algunes cases velles de bigues vistes mostraven les lloses de pissarra de tort. Els pocs transeünts que hi havia no s’aturaven davant dels aparadors que oferien el gènere de vidre, les obres mestres de plàstic i de niló, les ceràmiques desastroses que es troben a totes les ciutats de l’occident modern. Tan sols les botigues d’alimentació es veien opulents. El cementiri estava envoltat de parets altes i repulsives. A prop de la porta, parades de flors pobres i botigues de marbristes. Davant d’una d’aquestes, el viatger es va aturar a mirar un nen de cara desperta que feia els deures en un racó sobre una pedra tombal encara sense cap inscripció. Després va entrar i es va dirigir cap a la casa del vigilant. El vigilant no hi era. El viatger va esperar al despatxet pobrament moblat, va veure-hi un plànol, i mentre estava mirant de desxifrar-lo va entrar el vigilant. Era un home alt i nuós, de nas fort, que feia olor de suat sota la jaqueta cordada fins a dalt de tot. El viatger va preguntar pel sector dels morts de la guerra del 1914.

—Sí —va respondre el vigilant—, es diu sector del Record francès. Quin nom busca?

—Henri Cormery —va respondre el viatger.

El vigilant va obrir un gran llibre folrat amb paper d’embalar i amb el dit terrós va resseguir una llista de noms. Va aturar el dit.

—Cormery, Henri —va dir—, ferit de mort a la batalla del Marne, mort a Saint-Brieuc l’11 d’octubre de 1914.

—Exacte —va dir el viatger.

El vigilant va tancar el llibre.

—Vingui —va dir.

I el va precedir cap a les primeres files de tombes, unes de modestes, altres de pretensioses i lletges, totes cobertes amb els trastets de marbre i de perles que deshonorarien qualsevol lloc del món.

—És parent seu? —va preguntar el vigilant distretament.

—És el meu pare.

—Malament —va dir l’altre.

—No. Quan es va morir jo encara no tenia l’any. O sigui que ja ho veu.

—Sí —va dir el vigilant—, però tot i així. Hi va haver massa morts.

En Jacques Cormery no va respondre. Sens dubte, hi havia hagut massa morts, però, pel que feia al seu pare, no es podia inventar una compassió que no sentia. Feia anys que vivia a França i ara es disposava a fer el que la seva mare, que continuava a Algèria, ella2 li demanava des de feia tant de temps: anar a veure la tomba del seu pare, que ella no havia vist mai. Ell trobava que la visita no tenia cap sentit, en primer lloc per a ell, que no havia conegut el pare, que ho ignorava pràcticament tot del que havia estat, i que detestava els gestos i comportaments convencionals, i després per a la seva mare, que no parlava mai del desaparegut i que no es podia imaginar gens el que hi veuria. Però, com que el seu vell professor s’havia retirat a Saint-Brieuc i que així tenia una ocasió per tornar-lo a veure, s’havia decidit a fer la visita a aquell mort desconegut, i fins i tot havia volgut fer-la abans d’anar a veure el seu vell amic per sentir-se, després, del tot lliure.

—És aquí —va dir el vigilant.

S’havien aturat davant d’un tros envoltat de petits mollons de pedra grisa units per una cadena gruixuda pintada de negre. Les làpides, nombroses, eren totes similars, simples rectangles gravats, situats a intervals regulars en diverses files. Totes estaven adornades amb un ramet de flors fresques.

—És el Record francès, qui s’encarrega del man-teniment des de fa quaranta anys. Miri, és aquí.

Assenyalava una làpida de la primera fila. En Jacques Cormery es va aturar a una certa distància de la làpida.

—El deixo —va dir el vigilant.

En Cormery es va acostar a la làpida i la va mirar distretament. Sí, era el seu nom. Va alçar els ulls. Al cel, més pàl·lid, uns nuvolets blancs i grisos passaven a poc a poc, i del cel en queia una llum ara lleugera ara més fosca. Al seu voltant, en el vast camp dels morts, hi regnava el silenci. Tan sols arribava, per sobre de les parets altes, la remor sorda de la ciutat. De vegades, una silueta negra passava entre les tombes llunyanes. En Jacques Cormery, amb els ulls alçats cap a la lenta navegació dels núvols pel cel, intentava copsar darrere l’olor de les flors mullades la flaire salada que en aquell moment venia del mar llunyà i immòbil, i aleshores el dring d’una galleda contra el marbre d’una tomba el va treure del seu somieig. Va ser aleshores que va llegir sobre la tomba la data de naixement del seu pare i es va adonar que no la sabia. Va llegir les dues dates, «1885-1914», i va calcular maquinalment: vint-i-nou anys. Tot d’una el va colpir una idea que el va sotragar fins i tot físicament. Ell tenia quaranta anys. L’home enterrat sota aquella làpida, i que havia estat el seu pare, era més jove que ell.j

I el doll de tendresa i de llàstima que de cop li va omplir el cor no era l’emoció que porta el fill al record del pare desaparegut, sinó la compassió trasbalsada que sent un home fet davant de la criatura injustament assassinada: aquí hi havia una cosa que no s’adeia amb l’ordre natural i, en realitat, no hi havia cap ordre, sinó només follia i caos perquè el fill era més gran que el pare. La successió del temps mateix es trencava al voltant seu, immòbil entre les tombes que ja no veia, i els anys deixaven d’ordenar-se seguint el gran riu que llisca cap al seu final. Ja no eren sinó estrèpit, regolfada i remolins i en Jacques Cormery ara s’hi debatia lluitant amb l’angoixa i la llàstima.j_ Mirava les altres lloses del tros i per les dates reconeixia que aquella terra estava sembrada de nens que havien estat els pares d’homes de cabells grisos que en aquell moment es pensaven que eren vius. Perquè ell mateix es pensava que vivia, s’havia fet tot sol, coneixia la seva força, la seva energia, plantava cara i se sabia comportar. Però, en el vertigen estrany en què es trobava en aquell moment, l’estàtua que tot home acaba erigint i endurint amb el pas dels anys per emmotllar-s’hi i esperar-hi la disgregació última s’esquerdava ràpidament, ja s’ensorrava. Ja no era sinó un cor angoixat, àvid de viure, revoltat contra l’ordre mortal del món que l’havia acompanyat durant quaranta anys i que encara bategava amb la mateixa força contra el mur que el separava del secret de tota vida, volent anar més lluny, més enllà i saber, saber abans de morir, saber finalment per ser, una sola vegada, un sol segon, però per sempre.

Veia la seva vida esbojarrada, valenta, covarda, obstinada i sempre orientada cap a un objectiu del qual ho ignorava tot, i en realitat l’havia passat tota sense que hagués ni provat d’imaginar el que podia haver estat l’home que li havia donat justament aquella vida per anar a morir immediatament després en una terra desconeguda a l’altra banda del mar. A vint-i-nou anys, que no era ell mateix fràgil, angoixat, tens, obstinat, sensual, somiador, cínic i valent? Sí, era tot això i moltes coses més, havia estat viu, un home, i tanmateix no havia pensat mai en l’home que dormia allà com en un ésser viu, sinó com en un desconegut que un dia havia passat per la terra on ell havia nascut, a qui la seva mare li deia que s’assemblava i que havia mort al camp de l’honor. Ben mirat, tot el que havia buscat àvidament a través dels llibres i dels éssers, ara li semblava que aquell secret tenia relació amb aquell mort, aquell pare més jove, amb el que havia estat i el que havia esdevingut i que ell mateix havia buscat ben lluny el que tenia ben a prop en el temps i en la sang. En realitat, no l’havien ajudat gens. Una família en què es parlava poc, en què no es llegia ni s’escrivia, una mare desgraciada i distreta, qui li hauria pogut dir res d’aquell pare jove i digne de compassió? L’única persona que l’havia conegut havia estat la mare, que l’havia oblidat. N’estava segur. I havia mort desconegut en aquella terra per la qual havia passat fugaçment, com un desconegut. Era ell a qui li corresponia informar-se, sens dubte, i preguntar. Però qui, com ell, no té res i vol el món sencer, no en té prou amb tota la seva energia per construir-se el món, conquerir-lo o entendre’l. Al capdavall, no era massa tard, encara podia buscar, saber qui era aquell home que ara li semblava més proper que cap altre ésser del món. Podia...

La tarda ja s’acabava. La fressa d’una faldilla a prop seu, una ombra negra, el va fer tornar al paisatge de tombes i de cel que l’envoltava. Se n’havia d’anar, aquí ja no hi tenia res a fer. Però no es podia separar d’aquell nom, d’aquelles dates. Sota la làpida ja només hi havia cendres i pols. Però, per a ell, el seu pare tornava a ser viu, amb una estranya vida taciturna, i li semblava que estava a punt de tornar-lo a deixar, una nit més, en la interminable solitud on l’havien llançat i abandonat. El cel desert va retrunyir amb una detonació brusca i forta. Un avió invisible acabava de trencar la barrera del so. En Jacques Cormery es va girar d’esquena a la tomba i va abandonar el seu pare.

3 Saint-Brieuc i en Malan (J. G.)j__

Al vespre, durant el sopar, en J. C. mirava com el seu vell amic atacava amb una mena d’avidesa inquieta un segon tall de cuixa de xai; el vent que s’havia aixecat remugava suaument al voltant de la caseta baixa d’un raval pròxim a la carretera de les platges. Quan hi arribava, en J. C. s’havia fixat que, en el reguerot sec d’arran de vorera, hi havia trossets d’algues seques, que, amb l’olor de la sal, eren les úniques coses que evocaven la proximitat del mar. En Victor Malan, que havia fet tota la carrera a l’administració de duanes, s’havia jubilat en aquesta petita ciutat que no havia escollit, però a posteriori justificava l’elecció del lloc dient que no hi havia res que el distragués de la meditació solitària, ni l’excés de bellesa, ni l’excés de lletjor, ni la solitud mateixa. L’administració de les coses i la direcció dels homes li havien ensenyat moltes coses, però primer de tot, semblava, que sabem poca cosa. La seva cultura tanmateix era immensa i en J. C. l’admirava sense reserves, perquè en Malan, en una època en què els homes superiors són tan banals, era l’únic ésser que tenia un pensament personal, en la mesura que és possible de tenir-ne i, en tot cas, sota uns aires falsament conciliadors, una llibertat tan gran de judici que coincidia amb l’originalitat més irreductible.

—És ben bé això, fill —deia en Malan—. Ja que voleu anar a veure la vostra mare, mireu de saber alguna cosa del vostre pare. I torneu corrents a explicar-me la continuació. Hi ha poques ocasions per riure.

—Sí, és ridícul. Però ja que m’ha entrat aquesta curiositat, almenys puc mirar d’arreplegar alguna informació més. És una mica patològic, que no m’hagi preocupat mai de tot això.

—Que no, això és tenir seny. Jo vaig estar casat trenta anys amb la Marthe, que vau conèixer. Una dona perfecta i que encara ara trobo a faltar. Sempre vaig pensar que li agradava casa seva.3

—No hi ha dubte que teniu raó —deia en Malan desviant la mirada, i en Cormery esperava l’objecció que sabia que seguiria segur l’aprovació.

—Tot i així —va afegir Malan—, i suposo que m’equivocaria, jo em guardaria de voler saber més que el que m’ha ensenyat la vida. Però en aquest sentit soc un mal exemple, oi? Diguem que segurament és a causa dels meus defectes, que no prendria cap iniciativa. Mentre que vós —i l’ull se li va il·luminar amb una mena de malícia—, vós sou un home d’acció.

En Malan tenia l’aspecte d’un xinès, amb el seu cap lunar, el nas una mica camús, les celles absents, o quasi, un pentinat que li feia visera i un bigotàs insuficient per cobrir-li la boca molsuda i sensual. El cos mateix, flonjo i ple, i la mà grassa de dits una mica abotifarrats recordaven un mandarí enemic d’anar a peu. Quan tot menjant amb gana mig aclucava els ulls, era inevitable imaginar-se’l amb un vestit de seda i els bastonets als dits. Però la mirada ho canviava tot. Els ulls de color marró fosc, febrils, inquiets, o sobtadament fixos, com si la intel·ligència treballés ràpidament en un punt precís, eren els d’un occidental de gran sensibilitat i gran cultura.

La vella minyona portava els formatges que en Malan vigilava de reüll.

—Vaig conèixer un home que després d’haver viscut trenta anys amb la seva dona... —va dir.

En Cormery va parar més atenció. Cada cop que en Malan començava dient: «Vaig conèixer un home que...», o «un amic...», o «un anglès que viatjava amb mi...», era segur que es tractava d’ell mateix...

—... a qui no agradaven els dolços i la seva dona tampoc no en menjava. Doncs bé, al cap de vint anys de viure junts, va sorprendre la seva dona a la pastisseria i observant-la es va adonar que anava uns quants cops per setmana a atipar-se de pals de cafè. Sí, es pensava que a ella no li agradaven les pastes i en realitat a ella li encantaven els pals de cafè.

—O sigui que no coneixem ningú —va dir en Cormery.

—Si voleu. Però em sembla que potser seria més just, o en tot cas a mi m’agradaria més dir, però podeu culpar-ne la meva impotència per afirmar res, sí, només cal dir que si amb vint anys de vida en comú no n’hi ha prou per conèixer una persona, una recerca per força superficial, quaranta anys després de la mort d’un home, hi ha el perill que només us porti informacions d’un sentit limitat, sí, es pot dir limitat, sobre l’home. Tot i que, en un altre sentit...

Va alçar una mà fatalista, armada amb un ganivet, que va abaixar sobre el formatge de cabra.

—Perdoneu. No voleu formatge? No? Sempre tan sobri! És dur l’ofici d’agradar!

Una llum maliciosa va tornar a passar-li entre les parpelles mig closes. Feia vint anys que en Cormery coneixia el seu vell amic (afegir, aquí, com i per què) i acceptava les seves ironies amb bon humor.

—No és per agradar. Menjar massa em fa sentir pesant. M’enfonso.

—Això, i ja no planeu per damunt dels altres.

En Cormery mirava els bonics mobles rústics que omplien el menjador baix, de bigues emblanquinades.

—Estimat amic —va dir—, sempre us heu pensat que soc orgullós. I ho soc. Però no sempre ni amb tothom. Amb vós, per exemple, soc incapaç d’orgull.

En Malan va desviar la mirada, cosa que en ell era un senyal d’emoció.

—Ja ho sé, però per què?

—Perquè us estimo —va dir tranquil·lament en Cormery.

En Malan va estirar la fruitera plena de fruita neta i no va dir res.

—Perquè —va continuar en Cormery—, quan era molt jove, molt ximple i estava molt sol (us en recordeu, a Alger?), em vau mirar i em vau obrir com si res les portes de tot el que aprecio en aquest món.

—Oh, però és que éreu un noi ple de talent.

—D’acord. Però fins i tot els que tenen més talent necessiten un iniciador. La persona que la vida un dia posa en el teu camí, a aquesta persona sempre se l’ha d’estimar i respectar, encara que no en sigui responsable. Això és el que crec jo!

—Sí, sí —va dir en Malan amb aire sorneguer.

—Ja sé que dubteu. Mireu, no us penseu que l’afecte que sento per vós és cec. Veig que teniu grans defectes. Si més no als meus ulls.

En Malan es va llepar els llavis gruixuts i tot d’una se’l va veure més interessat.

—Quins?

—Per exemple sou, diguéssim, estalviador. No pas per avarícia, sinó per pànic, per por de no tenir, etc. Tant se val, és un defecte que en general no m’agrada. Però sobretot no podeu estar-vos de suposar que els altres porten segones intencions. Instintivament, no podeu creure que tinguin sentiments absolutament desinteressats.

—Confesseu —va dir en Malan després d’acabar-se el vi—, no hauria de prendre cafè. I tot i així...

Però en Cormery no perdia la calma.k

—Estic segur, per exemple, que no em creuríeu si us digués que, només que m’ho demanéssiu, us donaria a l’acte tots els meus béns.

En Malan va dubtar i aquesta vegada va mirar el seu amic.

—Oh, sí que ho sé. Sou generós.

—No, no soc generós. Soc avar del meu temps, dels meus esforços, del meu afany i això em repugna. Però el que he dit és cert. Vós no em creieu, és el defecte que teniu i la vostra autèntica impotència, per més que sigueu un home superior. Perquè us equivoqueu. Només caldria que em diguéssiu una paraula i, a l’acte, tots els meus béns serien vostres. No us calen i només és un exemple. Però no és un exemple escollit arbitràriament. Els meus béns són realment tots vostres.

—Gràcies, de debò —va dir en Malan amb els ulls mig tancats—, tot això em toca el cor.