Vindrà un altre hivern E-Book

Massimo Carlotto

• Herausgeber: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2023

Seitenzahl: 284

Beschreibung

Bruno Manera i Federica Pesenti semblen una parella feliç. Ell és un ric hereu de ciutat, un industrial que ha fet fortuna de forma no sempre clara, mentre que ella és l'elegant i vistosa hereva de la prestigiosa dinastia Pesenti. Un dia, davant la insistència de Federica, Bruno accepta deixar la ciutat i traslladar-se a viure a la vall, a la província profunda. Aviat se n'haurà de penedir: un seguit d'atacs intimidatoris, cada cop més greus, convertiran la seva nova vida en un malson. I per ajudar-lo a sortir-se'n només compta amb Manlio Giavazzi, un vigilant amb poca sort i molta tendència als excessos que està convençut que certs assumptes només es poden resoldre entre vilatans. Després d'El món no em deu res i La senyora del dimarts, Massimo Carlotto torna a «crims.cat» amb una història de màscares on l'amistat és una falsedat; l'amor, una especulació; el matrimoni, un camp de batalla, i la solidaritat entre compatriotes, un pacte volàtil. L'escriptor italià aconsegueix, un cop més, crear un món angoixant on tots els personatges tenen secrets inconfessables i arrossegar el lector a endinsar-s'hi com si fos part de la història.

Leseprobe

Massimo Carlotto (Pàdua, 1956), escriptor, dramaturg i guionista. Considerat un dels màxims representants de la novel·la negra italiana. A més d’Il Fuggiasco, novel·la autobiogràfica, entre els seus títols de ficció destaquen L’oscura inmensità della morte, Arrivederci amore, ciao i la sèrie protagonitzada pel detectiu Marco Buratti. Tots els seus llibres han estat traduïts a nombroses llengües i són un instrument per conèixer la realitat que ens envolta i, sobretot, el concepte de justícia, una de les seves grans dèries.

Aquesta és la segona novel·la que publica a «crims.cat», després d’El món no em deu res (2018).

Vindrà un altre hivern, de Massimo Carlotto

Bruno Manera i Federica Pesenti semblen una parella feliç. Ell és un ric hereu de ciutat, un industrial que ha fet fortuna de forma no sempre clara, mentre que ella és l’elegant i vistosa hereva de la prestigiosa dinastia Pesenti. Un dia, davant la insistència de Federica, Bruno accepta deixar la ciutat i traslladar-se a viure a la vall, a la província profunda. Aviat se n’haurà de penedir: un seguit d’atacs intimidatoris, cada cop més greus, convertiran la seva nova vida en un malson. I per ajudar-lo a sortir-se’n només compta amb Manlio Giavazzi, un vigilant amb poca sort i molta tendència als excessos que està convençut que certs assumptes només es poden resoldre entre vilatans.

Després d’El món no em deu res i La senyora del dimarts, Massimo Carlotto torna a «crims.cat» amb una història de màscares on l’amistat és una falsedat; l’amor, una especulació; el matrimoni, un camp de batalla, i la solidaritat entre compatriotes, un pacte volàtil. L’escriptor italià aconsegueix, un cop més, crear un món angoixant on tots els personatges tenen secrets inconfessables i arrossegar el lector a endinsar-s’hi com si fos part de la història.

Primera edició: febrer del 2023

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

Títol original: E verrá un altro inverno

© Massimo Carlotto, 2021

© Mondadori libri S.p.A., Milano, 2021

© de la traducció: Pau Vidal, 2023

© de la present edició: Editorial Clandestina, 2023

Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà

Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco

CRIMS.CAT forma part de

l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català

Clandestina BCN S.L.

Passeig de Manuel Girona, 52, 5è 5a • 08034 Barcelona

[email protected]

ISBN: 978-84-19627-08-7

Codi IBIC: FF

Producció de l’ePub: booqlab

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma…

La represa, a càrrec de l’Editorial Clandestina, ens sembla de gran importància per continuar prenent-nos seriosament la iniciativa: la publicació regular de títols que combinen escriptors del país amb autors estrangers de ressò i prestigi que no han estat traduïts aquí, i alguna recuperació de gran interès.

Així doncs, es tracta de prosseguir una col·lecció ja consolidada dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal aglutinar esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que hem de seguir oferint un ampli ventall de novel·la criminal de qualitat a tots aquells lectors que han gaudit de bones històries tots aquests anys.

Per la nostra banda, ens proposem publicar la millor de les seleccions i poder-vos oferir un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon ja a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificable, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, un tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, que ara poden continuar gaudint en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

Soc la mà esquerra del fat.

Soc silenci que glaça un comiat.

Soc auxili que arriba corrents, però ja massa tard.

Gianmaria Testa, Teranyina

Pròleg

En Robi no parava de bellugar les mans sota el pessic de llum d’un fanal que il·luminava la guantera del cotxe. Semblava un prestidigitador provant un número nou.

—Vols parar d’una vegada? —el va renyar en Michi passant-se el mocador pel coll.

—És que aquests guants verds foten riure.

—Els únics que tenien, al súper —va mentir l’altre. La veritat és que havia arreplegat els primers que havia vist—. I a més ja és fosc, no s’hi fixarà ningú.

—Són fosforescents. És com si anés disfressat d’extraterrestre —hi va tornar en Robi, perepunyetes.

En Michi va fer una rialleta.

—Ara que dius de fosforescent, te’n recordes d’aquelles figures de plàstic de la marededeu que el mossèn ens duia cada any de Lourdes?

—Oi tant. Que els hi descargolaves el cap i a dins hi havia aigua beneita. Quan tenia febre la mare sempre me’n dava un glopet.

En Robi es va encantar recordant la infantesa comuna i en Michi el va deixar parlar. Quan estava nerviós valia més distreure’l, si no sempre acabava complicant les coses.

El coneixia de sobres: eren cosins coetanis, havien crescut junts. Sovint la gent els prenia per germans i tot. Com que tenien el mateix cognom... El lligam que els unia era especial, perquè es necessitaven l’un a l’altre. En Robi ja de molt nano va ser conscient que no era gaire espavilat, i en canvi son cosí sí. Sempre sabia què s’havia de fer i de dir, i seguir-lo com una ombra havia estat la millor decisió. Per la seva banda, en Michi s’havia aprofitat de la subordinació de l’altre sempre que li havia convingut, però sense que es notés més del compte. Per alguna cosa era el més viu. Els qui els coneixien es pensaven que s’estimaven de tot cor, però això no era veritat del tot. La connexió que tenien era aquella complicitat que de vegades sorgeix entre dos socis; el parentiu i els sentiments hi tenien ben poc a veure.

En Michi s’encarregava de rumiar, barrinar i organitzar, i en Robi ni tan sols es molestava a comprovar si el cosí tenia raó o l’espifiava. No l’havia qüestionat ni tan sols quan li va aconsellar l’Alessia Cappelli, germana de la Sabrina, la noia que aviat es convertiria en la seva dona.

L’Alessia feia força goig i era eixerida i bona noia, tot i que també un punt impulsiva perquè, com ell, tampoc era cap llumenera. Estaven fets l’un per l’altre, i cinc anys després de casar-se encara s’estimaven bojament, gràcies a una bona dosi d’immaduresa i d’insensatesa a l’hora d’encarar la vida, cosa que ho feia tot més senzill.

Aquell vespre de cel estrellat de mitjan juny, després d’un dia de calor, a estones de xafogor i tot malgrat ser a la falda dels turons, en Robi també va seguir en Michi sense replicar. Primer a pispar un cotxe. Un Fiat Punto, ves quin remei, l’únic model que sabien obrir i engegar, gràcies als ensenyaments d’en Fausto Righetti, àlies el Riga, l’únic delinqüent de certa volada de què el poble es podia vantar: havia passat uns quants anys a la garjola com a cap d’una banda de revenedors de material robat. No era un paio especialment sociable ni es deixava veure gaire, per això al poble no hi tenia amics. Si en tenia algun, o no vivia a la vall o anava amb compte que no el veiessin amb ell. Aquella mateixa tarda hi havien quedat a l’antic safareig perquè els passés la pistola, embolicada amb un drap untat de lubricant, que li havien llogat per cent cinquanta euros. El malfactor, mentre comptava els bitllets, els va advertir que no fessin bestieses.

Tot seguit els cosins Vardanega s’havien encauat a la fresca del bar Taiocchi a fer una cervesa i repassar el pla. Havien sopat cadascun a casa seva, amb dones i criatura, per tornar a sortir havent sopat amb l’excusa d’una partideta de billar, activitat a la qual pensaven dedicar-se amb entusiasme i professionalitat immediatament després d’haver atonyinat el paio que ara esperaven asseguts dins del cotxe robat.

—Com a coartada és xepi-xepi, però val més això que re —va reflexionar en Michi, l’espavilat.

Un parell de mesos enrere havien punxat les rodes del Volvo del seu objectiu i vuit o deu dies després havien calat foc al jardí de la torre on vivia. Les flames van llepar la façana, encara ara pendent de repintar.

—Ens hauríem pogut presentar nosaltres mateixos a passar-hi una mà de blanc —havia fet broma en Robi deu minuts abans, en arribar.

«Tant de bo», pensà en Michi.

La víctima provenia de la ciutat. Es deia Bruno Manera. No feia gaire més d’un any que s’havia casat amb la Federica Pesenti, una xicota autòctona força més jove que ell. La brama havia dictaminat que es tractava d’un casament per interès, atès que ell estava carregat de quartos i ella era una jove de trenta-cinc vistosa, instruïda i d’una família molt coneguda a la zona, que els darrers anys havia patit més d’un daltabaix econòmic. Resulta que el pare va invertir a Indonèsia fins al punt de traslladar-hi la seva empresa de productes químics per a la indústria tèxtil, que donava feina a mitja vall, però la jugada li va sortir malament. Primer i últim empresari local a arriscar-se amb la deslocalització a l’Àsia. Uns quants s’havien estimat més l’Europa de l’Est, però la majoria es van fer forts a les fàbriques que es dreçaven als petits polígons industrials dels quatre pobles de la vall. Una sola carretera general per entrar i sortir: per als autòctons, no hi havia res de més tranquil·litzador que contemplar el trànsit de TIR amunt i avall.

«Quan la mercaderia corre, els diners també»: una frase que havia dit ves a saber qui, però que s’havia convertit en divisa. Tothom la repetia. Mossèn inclòs, que a missa, per pudor, substituïa el terme «diners» per «benestar» quan invocava el Senyor perquè beneís els seus parroquians.

En Manera era empresari. Pel que la jove esposa va confiar a les amigues, que després es van encarregar d’esbombar-ho, havia fet diners comprant, rehabilitant i venent edificis de luxe, especialment en zones turístiques.

Ell s’ocupava de la valoració dels immobles i la compravenda, mentre que la seva exdona, una arquitecta de gran notorietat, feia els projectes i seguia les obres. Quan ella es va morir de càncer, en Manera va afluixar molt el ritme, però de tant en tant, si ensumava un bon negoci, no se’l deixava escapar.

El nouvingut, doncs, havia estat catalogat dins el reduït grup d’excèntrics de la localitat. Però a partir dels actes vandàlics de què havia estat objecte això es va acabar: el van deixar de mirar amb ulls benèvols per convenir unànimement que no era aigua clara.

Una brama alimentada pel sergent Piscopo, coman-dant de la caserna dels carabinieris, més que convençut, com no perdia ocasió de repetir, que aquell home havia pujat de la capital amb els problemes posats. I tot seguit afegia, després d’una pausa estudiada, que es veia d’una hora lluny que en Manera amagava alguna cosa. En Piscopo era un homenàs imponent, amb unes mans grosses com rodes de carro, que els escassos pinxos de la rodalia coneixien prou bé i de les quals evocaven, amb respecte i temor, la contundència dels mastegots. Però després de l’incident de les rodes rebentades no en va arrestar cap, ni tampoc després de l’incendi. El sergent no creia en la implicació de la delinqüència autòctona i al final l’únic de ser sotmès a interrogatori va ser en Manera mateix, el qual, indignat per aquelles sospites, s’havia queixat ostentosament a comandància i a la delegació provincial de l’Arma. Sense cap resultat.

De tota manera, en Michi i en Robi, Michele i Roberto de nom de carnet, tampoc haurien format mai part de cap llista de sospitosos. No solament perquè no tenien antecedents, sinó perquè tothom els considerava treballadors honestos i ciutadans respectuosos amb la llei. Tal com feien tots els xicots de la seva edat, sovintejaven el bar, jugaven a billar i muntaven expedicions per anar-se a tirar les nigerianes que es prostituïen als afores del poble, però de bon matí es llevaven per anar a pencar, s’havien casat per l’església i en Michi havia prenyat la dona dins del marge de temps previst. En Robi i l’Alessia s’ho prenien amb més calma, però segurament era millor, perquè ves a saber quina mena de criatura podia sortir d’aquell parell.

A en Michi no li feia ni gota de gràcia haver traspassat aquell límit. En aquest moment s’hauria estimat més ser al bar amb la colla o al sofà del menjador, mirant la tele enganxat a la Sabrina i comentant la jugada amb els acudits idiotes i una mica verds que a ella li agradaven tant. Li encantava fer-la riure, però això ara ja no passava gaire sovint. D’ençà que l’havien despatxat de la feina a casa hi havia mala maror. L’empresa on treballaven tots dos cosins, que fabricava roba de feina i uniformes, havia estat absorbida per un hòlding estranger que en realitat anava al darrere de la patent d’un teixit ignífug i prou, i no tenia interès a continuar la producció en aquella planta. Es van trobar tots, doncs, al carrer i sense poder reclamar res, perquè els propietaris anteriors els havien convençut de fer-se «amos d’ells mateixos», és a dir, autònoms. Fora de la vall sí que se’n trobava, de feina, però haver d’agafar el tren cada dia per anar a treballar era de morts de gana. Implicava rebaixar-se en l’escala social, al capdamunt de la qual hi havia els notables, i el bon nom dels Vardanega se n’hauria ressentit. Valia més passar una temporada a l’atur, estrènye’s el cinturó i esperar que es presentés una ocasió millor. Per això en Michi havia acceptat, per necessitat i a contracor, d’infringir la llei. Diners aparentment fàcils al preu d’uns delictes, comptat i debatut, tampoc gaire greus. Més que accions criminals, bretolades que s’acabarien tan bon punt trobessin feina.

En canvi en Roberto no s’havia fet gaires cabòries; al contrari, la idea de viure aquella aventura fora de la llei l’engrescava. En Michele ho havia aprofitat per incitar-lo a assumir un paper protagonista en l’emboscada. Ell no tenia gens de ganes d’apallissar una persona que no coneixia de res, i a més el cosí era més forçut. A les batusses en què s’havien vist embolicats de nanos, a les fires de la contrada, no s’havia fet mai enrere, i en qualsevol cas ara el seu objectiu era un cinquantí que devia jugar a tenis un cop per setmana i encara gràcies. Havien quedat que en Roberto el masegaria fins que en Michele tragués la pistola i amenacés de disparar si en Manera no prometia tocar el dos del poble i tornar-se’n a ciutat.

Segons l’individu que els pagava, la gota que havia fet vessar el got havia estat la compra en una subhasta judicial, per part d’en Manera, d’una factoria abandonada. Un conjunt de mas, cobert i taller que havia estat propietat de la família Nava durant generacions; al poble a ningú li havia passat mai per la barretina d’aprofitar-se de la dissort dels altres.

Cinc-cents euros per les rodes, mil per calar foc al Volvo, tres mil per acoquinar-lo definitivament. Amb els dos primers pagaments havien saldat quatre factures endarrerides, però amb el jornal d’aquell vespre s’embutxacaven el sou d’un mes. El perill d’acabar a la garjola era real, però en aquell moment la prioritat era mirar per la família. En Michele no es volia jugar l’estabilitat familiar per culpa de les peles. La Sabrina treballava rentant caps al saló de bellesa de la Mia Adami, el de més renom del poble. Mil cent euros al sarró. I no tenia intenció de treballar més. No havia estat mai una persona ambiciosa, ni pensaments d’establir-se pel seu compte, perquè el seu únic anhel a la vida era fer de mestressa de casa a jornada completa i ocupar-se dels fills. De moment només en tenien un, que es deia Aurelio com el pare d’ella, però la Sabri havia manifestat el desig d’encarregar-ne un altre el mateix dia que ell li anunciava que l’havien despatxat, no fos cas que es pensés que renunciava al futur que li havia estat promès a peu d’altar. I en Michi estava disposat a qualsevol cosa per tal de satisfer-la. El seu pare havia mantingut dona i tres fills amb un sol sou. Sí, certament no va ser fàcil fins que el gran no va complir els setze i va deixar de perdre el temps a escola per entrar a la fàbrica.

La versió electrònica d’una cançoneta de l’estiu va envair el vehicle i va sortir per les finestres abaixades per no ofegar-se de calor. En Michi va respondre.

—Ja arriba —va dir una veu.

En Robi va estirar braços i cames com un atleta abans de la cursa mentre el seu cosí tornava a lamentar per dins no ser en alguna altra banda.

Els llums potents d’un totterreny de luxe van inundar el carrer sobtadament i els cosins Vardanega es van ajupir instintivament per no ser vistos. El senyor Manera va pitjar el comandament automàtic que obria el reixat i va entrar al jardí. Els cosins van saltar ràpidament del Punto, bo i posant-se el passamuntanyes, i s’abraonaren damunt de l’home tan bon punt va baixar del cotxe.

En Roberto li va començar a clavar cops de puny massa forts, com si el volgués trinxar. Una ràfega a la cara i una al ventre. L’home, d’esquena contra la porta del vehicle, va anar lliscant fins a quedar assegut a terra, alhora que mirava de parar els cops amb els braços. En Michele va treure la pistola i va apartar en Roberto d’una empenta. Li tocava a ell.

Li va plantar la boca de l’arma al front amb força, sorprès que encara estigués conscient.

—Val més que fotis el camp del poble —va grunyir—. Si no, la pròxima vegada et pelarem.

L’escena encara no estava enllestida, perquè el guió imaginat pels dos agressors preveia la rendició total de la víctima. Però, ves per on, els va sorprendre engrapant l’arma amb les dues mans i posant-se a bramar com un foll.

Un professional hauria endevinat de seguida que el pobre desgraciat era presa d’un atac d’histèria causat per la por i l’hauria neutralitzat arrencant-li la pistola i clavant-li un bon mastegot a la boca per fer-lo callar. Perquè una pallissa surti bé, especialment si la intenció és amenaçar i prou, cal aplicar certs principis científics. Però els Vardanega es van comportar com a aficionats, limitant-se a estirar la pistola amb força i recular un parell de passes. Sabien amb tota certesa que la senyora no era a casa i que la minyona, com que tenia el dia lliure, es quedaria a dormir a ca la mare. Però els veïns sí que sentirien la cridòria i no trigarien a sortir a les finestres armats amb escopetes de caça que traçuts i reconeguts artesans de la vall fabricaven des de feia un parell de segles.

Al final qui va prendre la iniciativa va ser en Roberto. Li va arrabassar l’arma a en Michele i va disparar tres vegades. El primer tret va fer a miques la finestra de darrere, el segon va foradar la clavícula de la víctima i el tercer li va travessar el genoll dret.

Als crits d’en Manera s’hi afegiren els d’en Michi, que es va llançar contra el cosí per desarmar-lo i arrossegar-lo cap al cotxe.

—Però què collons has fotut, Robi? —va bramar amb veu ronca mentre posava primera.

L’altre va fer una ullada a l’home, que es cargolava de dolor a terra, i s’arronsà d’espatlles mentre els llavis li dibuixaven un somriure foteta.

1

Semblava que ho fes expressament. Però no, només és que era lent. Com de costum, d’altra banda. Era lent en tot, catre inclòs. Quan cardaven, i per sort ara ja feia temps que no passava, es veia obligada a esbufegar i a estimular-lo agafant-lo pels costats. I quan finalment s’escorria li havia de clavar una empenta si no volia que se li quedés a sobre, abandonat damunt seu, fent-li petons a la galta i ficant-li la llengua a l’orella.

Aquell dia la Federica estava més frenètica que de costum. En Bruno no es decidia a marxar, i ella li hauria volgut ventar una coça i tancar el reixat amb pany i forrellat. Acabava de descobrir on amagava aquella llibreta negra dels trons, la de vora vermella, que qui sap en quin cul de magatzem havia trobat. D’entrada no n’havia fet cas, fins que es va fixar que ell, just després de la Mare de Déu d’agost, havent sopat, es refugiava a la cuina amb l’excusa de la camamilla de la bona nit i escrivia. Amb una estilogràfica molt cara que ella sospitava que devia ser de l’Annabella, la primera dona. Enterrada però mai oblidada. La Federica l’havia espiat moltes vegades des del menjador. Ell la feia estirada al sofà amb els ulls clavats a la pantalla, però en realitat s’estava dreta darrere la porta, contenint la respiració, magnetitzada per les arrugues que la concentració en l’escriptura li dibuixava a la cara. Cada paraula li devia costar un gran esforç, després que la bala li esmicolés la clavícula i li destrossés músculs i tendons. La rehabilitació era llarga i dolorosa.

En Bruno havia tingut prou traça a amagar la llibreta fins a aquell matí, quan el va veure entrar al recambró de les sabates amb les horribles sabatilles de sempre als peus, les de fabricació alemanya amb sola de suro perfilada que li havia aconsellat el fisioterapeuta, i d’on va sortir al cap de poc sense haver-se-les canviades.

Ella va fer una rialleta de triomf i va córrer a tancar-se al recambró per escorcollar-lo a consciència. Finalment va localitzar la llibreta dins d’una katiuska i no es va saber estar d’ullar la coberta. El marit hi havia posat per títol, amb unes majúscules una mica maldestres: Diari d’agost.

«Segons el doctor Rampini, escriure em podria anar bé. Diu que té un gran poder curatiu, fins al punt que, assegura, algunes grans novel·les van néixer per la necessitat de contar neguits, temors, manies. Però hi ha una altra raó per la qual he triat aquesta llibreta entre les moltes que hi havia en una papereria a prop de l’hospital. M’ha impactat la severitat de la coberta, l’única sense cap dibuixet d’animals, jocs o criatures.

De seguida l’he trobada perfecta per al meu objectiu, que és comprendre. Comprendre abans de decidir com afrontar la veritat, o més ben dit aquells fragments de veritat que han sortit a la llum, certament no pas gràcies als esforços del sergent Piscopo, que continua mostrant un comportament d’allò més ofensiu amb mi, i em quedo curt. Està convençut que jo conec perfectament els individus que em van agredir i que tot plegat té a veure amb els meus negocis. El seu menyspreu m’irrita i per culpa de la seva negligència els culpables ronden impunes pel món. El problema és que ha convençut tot el poble. Tothom em considera embolicat en l’afer, tots estan segurs que meno una doble vida i que els diners no els he fet treballant. No solament la gentalla sinó també els notables, que és com aquí anomenen les famílies de senyorets. Empresaris i fabricants. El meu ambient, vaja. Em volen excloure, forçar-me a abandonar el lloc on vaig decidir passar la resta de la meva vida. Això encara ho podria arribar a suportar, però el que no puc pair de cap de les maneres és que la defensora més aferrissada d’una invenció tan absurda sigui la meva dona. La Federica em vol eliminar. A l’hospital ja em va avisar. És un moment que no podré oblidar mai de la vida: tot just m’acabava de refer de l’última dosi de medicació, prostrat de dolor, quan ella se’m va abraonar acusant-me d’estar conxorxat ni més ni menys que amb mafiosos i narcotraficants i d’haver-me aprofitat d’ella per fugir de la ciutat i amagar-me a la vall, arrecerat sota el bon nom de la seva família. De totes les acusacions, una més absurda que l’altra, la que em va fer més mal va ser la d’haver-la posat en perill a ella. No la vaig tornar a veure fins que no em van donar l’alta i em van enviar a casa. Estava contrariada per no haver pogut marxar de vacances amb les amigues, obligada a solucionar els aspectes pràctics de la separació. Estem vivint com dos desconeguts. Fins i tot ha despatxat la minyona per evitar que escampi enraonies pel poble. Una pena infinita.»

La Federica va tancar la llibreta d’una revolada i va sortir del recambró. No volia córrer el risc que l’enxampés, i això que la curiositat se la menjava de viu en viu. El va trobar a la cuina, preparant-se el cafè. Amb filtre, naturalment, a la francesa: el líquid queia gota a gota. Era l’única persona de tota la vall que perdia un quart d’hora per una simple tasseta. En una època ara llunyana, aquella manera de fer l’havia fascinada, fins al punt que s’havia decidit a casar-s’hi; un home disset anys més gran que ella. En tornar al poble es va adonar de l’error. A ciutat aquella relació podia arribar a funcionar, però a la vall una diferència d’edat tan grossa era inconcebible. Era com dir que a la dona alguna cosa no li anava a l’hora.

I mira que havia estat ella, qui va insistir. Després de la fallida de la deslocalització del pare a l’Àsia, volia tornar a ser una senyora, al costat d’un home ric, amb classe. Estava convençuda que s’ho devia a ella mateixa i a la seva família.

Es van conèixer a la inauguració d’un taller d’alta costura d’una amiga comuna. Tots dos estaven al corrent de tot el que calia saber de l’altre, i van aprofitar l’ocasió per tantejar el terreny. Es van agradar. En Bruno Manera era un home prou culte i de gustos re-finats en el camp enogastronòmic i el de la moda, requisits indispensables per sovintejar certs ambients sense ser considerat un nou ric, o un poll estarrufat, que era l’expressió que feien servir a cals Pesenti. A la Federica també la va impressionar la cura que posava a no ostentar la seva riquesa. A primer cop d’ull no impactava per la bellesa, però el cert és que a les dones els agradava, i força, i no només pel compte corrent. No era llargarut però tampoc massa baixet, tenia els ulls castanys, un serrell una mica canut al capdamunt del front, ample, i un somriure seductor. I una mica de panxa, no gaire, gens desagradable. Ella tenia trenta-cinc anys i una mare que la mortificava perquè es casés i li donés un net per aviciar. La Federica no és que es morís de ganes de casar-se, no havia estat mai una prioritat, per a ella, però es va haver de rendir al pas del temps. Això sí, en criatures no hi pensava ni poc ni gaire, i l’edat d’en Manera li anava de primera com a excusa.

El primer cop que se’n van anar al llit va ser al pis d’ell, un principal grandiós d’un antic palau noble al centre de la ciutat. D’aquella nit només en conservava el record de l’elegància de la decoració, una col·lecció del disseny italià dels últims cinquanta anys, i de la destacable presència de pintors italians del segle vint a les parets. De seguida es va fer càrrec que el senyor que li anava al darrere era molt més ric que no es pensava.

Aquell principal del primer cop, precisament, era el lloc on el seu marit, aviat exmarit, hauria de tornar. La Federica estava segura que tan bon punt li donessin l’alta li faltaria temps per marxar, i en canvi no, encara el tenia allà, renunciant incomprensiblement fins i tot a les amistats de sempre, com si li volgués recordar en tot moment l’error d’haver-s’hi casat.

—No puc acceptar la idea que això s’acabi així —va saltar ell inesperadament, tallant el flux del pensament-. Jo t’estimo, he dedicat totes les meves energies a la nostra relació, vaig venir a viure aquí...

—No és moment, Bruno —el va estroncar ella, glacial.

Ell va esbufegar i va rentar la tassa en comptes de posar-la a la rentaplats. Deu minuts més tard va treure el cap a la sala, on ella feia veure que fullejava una revista.

—No sé a quina hora tornaré.

—I a mi què? —replicà ella amb to fastiguejat—. Que no ens estem separant? Cadascú fa el que li sembla.

Ell assentí dòcilment i girà cua ranquejant.

La Federica es va esperar a sentir el soroll del motor sortint del jardí. Aleshores va anar a buscar la llibreta i va reprendre la lectura allà mateix, de peu dret, repenjada en un prestatge.

«Passen els dies i a la Federica cada cop li costa més suportar la meva presència; només de veure’m ja arrufa el nas. Té pressa. Té un company nou i se’m vol treure de sobre per poder viure finalment una història d’amor com cal. Que, pel que en sé, va començar molts anys enrere, concretament a l’institut. Després el destí els va separar fins que no vam pujar a viure aquí per la insistència d’ella. Jo estava present el dia que es van retrobar: va ser al banc, al despatx del xicot. Recordo la cara de sorpresa de tots dos en veure’s. Els escarafalls es van allargar tant que per posar fi a aquella esceneta tan desagradable em vaig veure obligat a fer un esbufec d’impaciència. Els amors juvenils de la meva senyora no m’interessen gens ni mica.»

De la gola de la Federica en va sortir un so ofegat. En Bruno ho sabia. Estava segura, seguríssima, que ningú, i ell encara menys, estava al corrent d’aquella relació clandestina. Va tenir por d’ofegar-se i va sortir corrents cap a la cuina, per servir-se dos dits de vodka del que tenia a la nevera. Aquell licor glaçat no va trigar a convertir-se en escalfor reconfortant. Es va veure amb cor de tornar-hi.

«Es diu Stefano Clerici, trenta-sis anys, assessor financer. Des de fa aproximadament vuit mesos gestiona una part considerable del meu patrimoni. No tot, per sort. La meva intenció era començar a invertir aquí a la vall, tant en empreses com en el sector immobiliari. Financerament parlant encara és un bon lloc. «D’en Clerici te’n pots refiar. No m’enredaria mai de la vida», insistia sempre la Federica. I al final em vaig deixar convèncer. Segons el meu gestor no és tan bo com això, però no me n’he queixat mai per no fer el paper del vell gelós.

L’estada a l’hospital va ser llarga i solitària. Hauria pogut avisar algun amic, o encara millor alguna amiga, perquè estic segur que m’haurien vingut a fer companyia de bon grat, sorpresos pel rebuig de la Federica. Però em vaig estimar més llogar una infermera, una dona ucraïnesa seca i eficient, no solament per no haver de donar explicacions sinó sobretot perquè estava convençut que la meva dona s’adonaria que havia estat injusta amb mi i que es posaria la mà al cor per recuperar els bocins d’un amor que m’havia jurat tantes vegades.

Aquells dies tan llargs que vaig passar ingressat em quedaran gravats per sempre més a la memòria com els pitjors de la meva vida. Després dels que vaig viure assistint a l’agonia de l’Annabella. L’estimava tant que només esperava que deixés de patir, i poder dir-li finalment adeu va ser un alliberament. Quan vam saber que el càncer ja no deixava cap esperança de curació, ella va voler que li prometés que trobaria l’esma per dedicar-me, amb sinceritat i amb voluntat, a una altra història d’amor. I ara temo que ha estat el fracàs més gran de la meva existència.

De vegades el temps sembla infinit, i fer cabòries es converteix en l’única manera de no sucumbir-hi. A l’habitació número 119 per a pacients de pagament, al fons de tot del passadís de la secció d’ortopèdia, vaig començar a reconstruir els detalls de tot el que va passar abans i després de la primera declaració d’hostilitat cap a la meva persona: el dia que em van tallar els pneumàtics.

Malgrat que m’esforçava per ser meticulós en la reconstrucció dels fets, no sabia trobar-hi cap explicació.

Però un diumenge a la tarda, el pitjor dia de la setmana per culpa de la cridòria afectuosa dels parents que visiten els ingressats, es va presentar un senyor.

Em vaig pensar que s’equivocava d’habitació, o que s’havia perdut. Però no, havia vingut a informar-me que no creia en les teories del sergent Piscopo i que quan em donessin l’alta valia més que indagués en la meva esposa. Estava segur que em feia el salt amb en Clerici. L’havia vista entrar a casa d’ell, una torreta als afores del poble prou apartada perquè ningú pari esment en qui hi entra i qui en surt. Però ell aquell dia es trobava a poca distància, emparat per la foscor, i va pensar que certament no era l’hora més adequada perquè una senyora casada, amb el marit ingressat a l’hospital, se n’anés a visitar un antic xicot.